XX XX XX

La buidor del no-res

Avui tinc que escriure alguna cosa.

PALANGANA

(aquí queda això)
Bé, potser sembla una ximpleria però és més del que he fet altres dies. I no parlo només per mi, que tampoc sóc l’unitat de mesura de totes les coses, sinó també per molts altres autors virtuals que no actualitzen els seus blogs de forma diària (dels que no tenen blog, ni en parlo, que per aquests el meu PALANGANA està a un infinit de quilometres entre el ser i no ser).

Sé que estic sent poc autocrític, que justificar un PALANGANA en contrast amb els altres és quelcom gratuït i ridícul, però al dia d’avui, és el que hi ha.
Per una banda tinc l’absurda auto obligació de postejar més seguit, i no només en quantitat sinó també en la qualitat. No sé quina parcel·la no identificada del meu mapa genètic regeix aquests sentiments dictatorials, però els tinc, i em consta que no sóc l’únic. Un cop més, pasturo pels camps més concorreguts i vulgars. Deu ser una nova patologia que aviat sortirà a la televisió pública, dramatitzada i amb documental sensibilitzador inclòs; ningú va dir que l’univers blogger no tingués efectes secundaris i manies terciàries.
A nous camins, noves nafres als peus.

Aquesta apatia creativa-comunicativa és una fase personal ja tipificada pels propietaris de blogs amb una existència prolongada.

¿Qui no ha vist el post d’algú que es rebolcà en la seva buidor existencial?

És un recurs universal al llarg i ample de tota la blogesfera, sobretot pels que es dediquen a explicar la seva vida, ja sigui en la variant sentimental o en la pura rutina quotidiana.
Són els anomenats forats negres del full en blanc, on les muses fan xantatge sentimental per unes condicions laborals més dignes en els horaris crepusculars

Jo que tinc el meu racó una mica despersonalitzat, envernissat amb una certa distancia calculada (encara que a vegades sigui impossible no implicar-se un xic), no faré udols a la lluna plena, ni jugaré al fronton de les frustracions (que sinó purguen, reboten). No, crec que tot és molt més prosaic, trivial i mundà. Avui tinc l’aixeta tancada. L’apatia em té rodejat i no vull seguint tiran de beta del material antic (ja de per si, prou discutible). Hi ha coses senzilles, d’una sola dimensió, i els macarrons al forn són més nutritius que al microones.

No és la confessió d’una derrota.
No és amagar el cap sota l’ala, però callo perquè tampoc és per anar fent una ostentació orgullosa. Una cosa és treure-li importància a la situació i una altre enfocar-ho amb el prisma de la transcendència que amaga la conducta humana. (verge santa)

Les coses són com són i el “demà serà un altre dia” té més sentit que mai.
Tampoc m’agrada divagar sobre la buidor del no-res, donant voltes a la baldufa que es mareja perquè a sobre sóc reincident; reconec que hi ha precedents, aquesta no és la primera vegada, a Rallada imaginada estava en la mateixa situació, amb la mateixa pedra davant del camí.

La línia de l’existència es tanca en circumferències cícliques que reiteren situacions medi ambientals que tenim que batallar en cada moment del calendari.

Hmm... ¿perdó?

17 Comments:

Anonymous joan Diu...

Amic meu, estic amb tu. Gràcies per dir-ho. fa dos nits estava parlant-ho precisament amb un amic. I si vaig entrar en aquest món per gaudir i amb el cor per davant, tinc clar que quan no tinga res a dir, i això passa i passarà sovint no ho faré. Mai em voldria esclau de res. Una abraçada.

14:58  
Anonymous Tristany Diu...

En aquest post teu no hi ha qui hi foti una metàfora ni cap imatge poètica d´aquelles que es fan per impresionar al personal. Que no tens ganes d'escriure?, doncs no passa res homeeeee. Veus, ara t´hauria de posar la parrafada bloguera aquella que es fa per donar ànims i dir-te que ets molt dolç i una cucada de nanu, però veus, tampoc en tinc ganes :)
Mira, jo ara he fet una sopa vegetal (pq m'avorria) i ara que la tinc feta no tinc ganes de menjar-la, es que fa puta pena tan aigualida, i no passa res veus. Que quan en tinguis ganes ja escriurás i punt. Bona nit

14:58  
Anonymous Dieguito Li Diu...

Mi paranoia y egocentrismo me obliga a pensar que soy YO a quien te referis como autor virtual que no postea seguido. Pues bien: aprovecho este tu espacio para tranquilizar a todos mis seguidores y decirles que pronto volveré con nuevas ideas y otras cosillas que no quiero adelantar, ya que atentarían contra la "magia" de la espera.

14:59  
Anonymous Belo Diu...

Ídem a la primera oración del comment anterior. Y le aseguro que tengo buen material si ud sigue con esta idea despreocupada y un tanto pervertida de divagar sobre objetos sosos, vacíos, inocuos, gallegos. Ud ya sabe mi historial. Sería una pena que siga entregándome su cabeza así porque así.
Y dígame que significa "blogs blogas" que ya estoy empezando a limpiar el arma.

Con amor,
-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-* Belo -*-*-*

15:00  
Anonymous Murdoc Diu...

Pero es obvio que es a mí.

Bah, de hecho, ex expreso que es a todos nosotros, giles bloggeros.

Yo creo que como "diario virtual", la cosa debe actualizarse periódicamente, mucho, un post diario mínimo.

Y por supuesto, he tenido posts en que espero que las palabras que voy escribiendo terminen llevándome a algún mensaje. De hecho la mitad de mis posts deben haber sido así.

Sino andá al cine, poné una crítica, y listo.

15:01  
Anonymous pentesilea Diu...

estic d'acord: els macarrons són més bons fets al forn que no amb el microones ;-

15:01  
Anonymous Dieguito Li Diu...

Yo nuevamente, adueñandome de este espacio público.

joan: no entendi

Tristany: no entendi

belo: te odio

murdoc: lo de "giles" se te escapo, no?

pentesilea: no entendi


JAJAJA!! me mata mi humor confianzudo!!!!

15:02  
Anonymous Isa Diu...

Jo també em sento al·ludida per no actualitzar el blog massa sovint, però no em preocupa no fer-ho. Si això és un hobbie, cal fer-ho quan vulguis, i no per obligació.
No pateixis, escriu quan vulguis, jo continuaré venint a veure't (perquè en el transfons de la qüestió està que si no escrius sovint la gent es cansa i deixa de passar-se pel teu blog, o no és això?).

15:03  
Anonymous Elisabeta Diu...

Hola,bon día,tens raó en lo de que "demà será un altre día"..jo vaig començar el meu blog com diaria per "desfogarme" de pensaments i sentiments,a vegades me dona per penjar histories,altres es tan sols un confident virtual,però m'adonat de que si he pensat a vegades que o penje algo de "qüalitat" o no,i això no pot ser,si es tracta de un diari virtual no puc anar seleccionant lo que pensò o no,si es mès qüotidià o especial.Aixi que ara ja no tinc en compte la meua propia critica o desvirtuaria el sentit de "diari intim"...tampoco vuig que es converteixca en una "obligació".Besets (i disculpa si he fet un porro de faltes,jejej)

15:04  
Blogger RUFUS Diu...

JOAN, si tens raó, no volem ser esclaus de res i campar lliures pels móns de déu, però a vegades, l’activitat més ociosa pot esdevenir feixuga en algun moment. ThX

TRISTANY, bé home, tampoc és que m’estigui disculpant de res. senzillament em recreo en divagacions sobre la no-creació personal-temporal. Menys mal que no es pot posar cap comentari-metàfora en el meu escrit tan solemne, perquè tu, sense anar més lluny, ja has comentat la teva sopa vegetal aigualida. Impressionant, no necessitaràs un calçador mai de la vida. ThX

DIEGUITO LI, todo y que reconozco que te tengo muy presente en mis actividades diarias, estas dentro de todas mis oraciones paganas de religiones alternativas y cuando voy a hacer cualquier cosa me paro a pensar que harías tú en mi lugar. La cosa era más universal y mundana pero en todo caso me tranquilizan tus palabras donde anuncias un retorno luminoso. En tú caso, más que “el vació de la nada” el post se llamaría “el relleno del todo” pues más de una vez me he agarrado a tus palabras para sobrevivir del naufragio. ThX por existir y aparecer en mi blog.
Los que no conozcan a este hombre ya están tardando en visitar su bitácora, donde difunde con maestría la sabiduría urbana más lucida que puedan asimilar las mentes osadas. Cuando sus lecturas de Nietzsche no se lo impiden, el comparte su genialidad creadora con sus agradecidos visitantes. Esa pose un poco pretenciosa solo la utiliza en sana broma y para que humanicemos su persona, que personalmente creo superior y profética. ThX

BELO, si me siento honrado con la visita de su archí enemigo Dieguito Li, la suya me perturba y conmociona. Pocas veces me he reído yo a carcajada sonora como cuando leo algunos de sus posts pasados. Tanta mala leche y profanación de lo políticamente correcto no fue siempre tan divertido. Ciertamente le podría discutir algunas críticas desafortunadas y zafias con el nivel que ha demostrado en tantas ocasiones. Pero la fascinación de su figura no conoce limites y hubo una vez que pensé que Dieguito y Belo eran la misma persona (no puede ser tanta genialidad concentrada en la Argentina, más con ese gobierno), a veces se repiten sus posts como “tengo una vida” o sus lecturas Nietzcherianas, pero no, tengo que reconocer que renegar de su existencia es un auto engaño para sedar mi libido intelectual. “blogs blogas” es una etiqueta como otra cualquiera para denominar blogs femeninos, o sea hecho por mujeres. Gracias por ese amor amenazante que me manda, ciertamente reciproco. ThX

MURDOC, hablando de genios de argentina (menuda cantera). Otra injusticia de la mente despiadada de Belo ya que también critico su blog cuando tiene algunas intervenciones deslumbrantes.

No creo que en su teoría de postear todos los días. Para cocinar un churro no hace falta pensar ni arremangarse, es cierto que a veces suena la flauta de Bartolo pero yo prefiero que la gente seleccione sus posts, los filtros a veces no ahorran mucho tiempo. El nombre de “diario virtual” no es adecuado para muchos blogs, eso solo encaja para la gente que se dedica a contar su vida a machaca-martillo. Los que somos pretenciosos y hacemos apologías varias estamos en otra historia.

¿Lo de “giles” se te escapo, no?
ThX

PENTESILEA, el tema dels macarrons és un tema més profund del que sembla. La metafísica de la nostra energia de locomoció es reflexa dintre d’aquestes teories i receptes de cuina. En tot cas, jo no parlava de la predilecció dels gustos personals i subjectius sinó que em referia a la nutrició vitamínica. ThX.

ISA, bé, de fet, jo acabo dient que no passa res si no es postejà que “demà serà un altre dia”. No em referia a que si estava molt temps sense escriure la gent deixaria de venir, es una qüestió més de disciplina personal a l’hora de estructurar pensaments. Gràcies per la teva fidelitat a prova d’inactivitats prolongades. ThX

Elisabeta, això és el que passa amb els projectes de durada indefinida, que es transformen i son flexibles. L’idea d’aquests post era dir que avui dic PALANGANA que és més del que he dit altres vegades. Però no demano explicacions, algun dia es tornarà a obrir la aixeta. ThX

15:06  
Anonymous mad Diu...

Això està pensat per a gaudir... però, en qualsevol cas, els silencis també parlen...
Un petó i gràcies per la visita

15:07  
Anonymous Caribe Diu...

Rufo q tal...
Primero revise tu link y estaba en catalan, ahora me aparece en español pero yo lo quiero en catalan! Como hago para leerlo en catalan? Me llama la atencion tu idioma y creo q puedo aprender al menos a leerlo usando algo de frances, italiano y obvio q español.
Me avisas x favor! Gracias, revisare tambien algunos de tus links a blogs catalanes.

15:08  
Anonymous Caribe Diu...

Ya listo! Sin el 1... Gracias!

15:09  
Anonymous pormaresydesiertos Diu...

"¿Quien no ha visto un post donde alguien está revolcándose en su vacío existencial? "

jeje, efectivamente. Y de hecho, los blogs no "existenciales" son realmente molestos (esas mañas que tiene la gente de andar posteando puras fotos de la fiesta como que da asco) Por cierto, me gustan tus fotos del espacio :) Saludos"

15:09  
Blogger RUFUS Diu...

MAD, gràcies a tu. Si els silencis també parlant, però no crec que sigui aquest el cas (en un blog que no s’actualitza) ThX

CARIBE, hmmm... no entendí tu segundo mensaje. Supongo que quieres decir que ya has encontrado el link a la versión catalana. ThX

PORMARESYDESIERTOS, bueno, en está vida y en esto de los blogs cada uno hace lo que quiere. Un blog es un proyecto personal y nadie tiene que decir a otro que es lo que tiene que hacer en su casa. Si no te gustan esos blog no pasa nada, nadie te obliga a visitarlos. Es la grandeza de la libertad, ellos hacen lo que quieren y nosotros también, así cuando nos cruzamos en el camino con algo que si que nos gusta lo valoramos más. ThX

15:10  
Anonymous Trini Diu...

No todos los días tenemos la inspiración afilada. Como dice un amigo, no las busques si la buscas no aparece, deja que venga sola.

He observado que esto de las Blogs nos crean una semi- obligación de escribir a diario que si no se sabe administrar nos deprime en el instante en que nuestra mente se queda en blanco.

Seguro que si hoy no se te ocurre nada , mañana idearas tres cosas, suele pasar, a pesar de nuestra impaciencia.

Un saludo

15:11  
Blogger yonosoylenia Diu...

Interesante. Tenemos una perspectiva similar ...y los mismos errores (acaso no sean errores). Debo confesar que tu blog me impactó satisfactoriamente; me topé con él justamente hoy, que padecía de esa sintomatología a la que te refieres. Te doy las gracias.

00:04  

Publica un comentari a l'entrada

<< INICI