XX XX XX

Una carta real

Apreciado, o no, señorito Luis, últimamente hace frió y la lluvia hace charcos líquidos, así que, dadas las circunstancias, devuélveme mi dinero sin más demora.
Hace semanas que no tengo noticias tuyas, la cual cosa siempre es una satisfacción inenarrable pero en esta ocasión tengo que reclamar que pagues tu deuda económica para así poder comprar alcohol y tabaco.
Como ves, cada uno se gasta el dinero a su manera.
Tú en una tarjeta de autobús y comida y yo en artículos de primera necesidad.
Sé que solo son 25 euros de mierda, pero es mi puto dinero (no el tuyo).

La próxima vez que llames a una puerta para pedir un favor procura no quedar como el culo, eso da malas referencias y hay gente que se lo toma mal y todo.

Lamento el sufrimiento que te debe causar no tener tu tarjeta Visa de La Caixa pero espero poder devolvértela pronto. Supongo que me la diste porque ya la tienes anulada o porque no debe funcionar ya que está muy torcida pero tampoco es una cosa que me importe demasiado.


Bueno, creo que el mensaje ya ha quedado bastante claro clarinete:

Búscate a otro al que tomar por el pito del sereno, devuelve lo que no es tuyo y luego, más tranquilamente, ya puedes desaparecer forever en el inframundo.



Post Data:
"No hay pan para tanto chorizo"

XX XX XX

Commoció a Austràlia

Era una fresca tarda de dissabte, els bessons dels MacOreal estaven jugant alegrement al parc Soley del centre de Sidney. Estaven al càrrec de la seva avia paterna, l'adorable Dolly MacOreal, coneguda per les seves galetes laxants i per no tenir ni idea de jugar al Bridge tot i ser la presidenta del Club Nacional de Bridge per a dones grans o amb menopausa precoç.
Els nens estaven corrent amunt i avall mentre es disparaven amb les pistoles galàctiques de l'ultima pel·lícula de Disney simulant la persecució de les diverses tribus aborígens per part dels colons fundadors de l'actual Austràlia caucàsica.
La intensitat del combat va fer que en Jimmy, el menor dels bessons de set anys, s'amagues darrera d'uns matolls espesos mentre el seu germà Kevin, el major de set anys, el buscava en direcció contraria amb la sana intensió de fer-lo esclau de la corona Britànica.
Entre la gentada i els crits de la mainada el parc era una olla de grills descomunal i en Kevin es va desorientar pel que va decidir tornar a la seva caserna imaginaria a descansar.
La Dolly estava xerrant de la publicitat enganyosa dels allargadors de penis amb les altres avies que també feien de cangurs gratuïtes sense drets sindicals quan va veure en Kevin caminar sol i amb la mirada baixa.
-Kevin, que passa que no jugues? I el teu germà, on és?
-Aquell fill de puta se m'ha escapat. Els salvatges no entenen que la civilització els mata pel seu bé.
-Mare de Deu, us he dit mil cops que no jugueu al genocidi de civilitzacions que després no hi ha qui us trobi i no us vull perdre de vista.
Va agafar el nen per la mà i va començar una recerca visual per l'entorn. Al cap de cinc minuts va cansar-se de buscar i va demanar ajudar al senyor Donalson, encarregat del parc i imputat per assetjar a les noies solteres que duien a passejar el gos a les hores solitàries, que immediatament va mobilitzar una brigada d'emigrants en situació irregular, que estaven netejant el sota bosc, perquè pentinessin les tres hectàrees vegetals del parc.
La recerca no va tenir els resultat esperats perquè en comptes del nen es van trobar amb un amagatall camuflat entre uns arbustos ple de drogues psicodèliques i de fotografies del senyor Donalson en roba interior i fent posturetes insinuants i, a la part no accessible al public darrera d'uns arbres de fulla caduca, van topar-se amb una plantació de marihuana de grandària considerable, amb més fotografies d'en Donalson, aquest cop vestit de ciclista i fumant porros al costat de les plantes il·legals mentre feia el senyal de la victòria a la càmera.
La policia municipal va fer-se càrrec del tema, va requisar les proves i va detindre a un senyor Donalson consternat que deia “però com collons m'han relacionat a mi amb tota aquesta merda?”.
En Jimmy però, no va donar cap senyal de vida o de mort i per tant se'l va donar per desaparegut de manera oficial.


La noticia va córrer com la pólvora als mitjans de comunicació i la commoció al país va ser considerable. Els telenotícies treien la fotografia d'en Jimmy i les declaracions d'en Kevin dient que el seu germà era un trampós ja que els aborígens salvatges s'haurien de deixar exterminar.
Els pares del nen demanaven ajuda a les autoritats i al public en general i aprofitaven per reclamar una indemnització a la companyia aèria que els va extraviar una maleta feia un parell d'anys i encara no els havien pagat ni un ral.
La policia federal va muntar un dispositiu amb més de 150 homes i algunes quantes dones per la operació “¿on està Jimmy?” (en honor al nom del nen), el cap de la investigació era el veterà Frank Burniguer.
Era un home bastant conegut a casa seva i amb un aspecte de rigorositat o al menys, de tenir sempre mal d'estomac.
Per ell ser policia era una feina que no requeria dels estudis de medicina que no tenia.
Li agradava tant el basquet que va fer un organigrama dividint els agents en grups de cinc persones, segons la seva alçada, i va activar dues línies telefòniques per rebre pistes falses de la població civil i per poder encarregar pizzes a l'hora de sopar.
Els forenses i els franctiradors van passar a la reserva ja que de moment no havia aparegut cap cadàver per obrir ni cap segrestador amb un cap per foradar.
Van tenir problemes amb la policia local a l'hora de fer servir els gossos entrenats per la recerca de persones ja que el Parc Soley tenia prohibit l'entrada d'aquest tipus d'animals des de que el senyor Donalson es dedicava a assetjar a les solteres que els treien a passejar.
Llavors ho van intentar amb gats però no va ser el mateix ja que nomes van localitzar dos caus de rates i un platet amb llet a temperatura ambient.
En Frank Burniguer no s'estava per ximpleries i va fer interrogar a tots els testimonis presents al parc, incloent als menors, i va prohibir l'us de telèfons mòbils a tots els agents degut a un estudi no concloent que havia llegit a una revista dominical que insinuava que potser podien provocar càncer o leucèmia o mal de panxa.
No van aconseguir treure l'aigua clara de res i es van gastar un dineral en cabines telefòniques.
Quan en Frank va insinuar que potser en Jimmy tenia una doble vida, i que l'assumpte podria ser una venjança de la màfia dedicada a la compra venda d'electrodomèstics, va ser destituït del cas de manera fulminant i van organitzar un sorteig entre la resta d'agents, sense denuncies d'abús policial, per trobar el substitut.
L'agraciat va ser en Lorenzo Maldonado que va poder fer-se entendre gracies a un traductor, ja que per a ell, l'anglès era un idioma més o menys folklòric.
En Lorenzo era un turista peruà voluntari de les brigades anti incendis que va enviar malament la documentació a l'hora de reclamar una ampliació de l'horari del metro.
El primer que va fer va ser anar a buscar un vident que els donés alguna pista de on buscar el cadàver, ja que per ell, pensar que el nen continuava viu, després de casi 3 hores, era una imbecil·litat d'ingenus que nomes servia per fer patir encara més a la família.
Així que va fer que els tècnics manipulessin una imatge del nen amb el Fotoxop perquè sembles un mort amb un dia de descomposició i va fer distribuir cartells on es preguntava si algú l'havia vist enterrat en algun lloc.
Van rebre diverses trucades sobre el tema i gracies a això es van trobar mitja dotzena de cosos de nens desapareguts però per desgracia cap era el d'en Jimmy.
El vident va dir que no rebia cap senyal d'ultra-tomba del nen i que no creia que estigues mort, sinó que ell el percebia feliç i tranquil, tot mirant la tele i menjant unes pastes de xocolata.
En Lorenzo Maldonado va fer detindré al vident per incompetent i per voler desviar el rumb de la investigació amb teories fora de tota lògica raonable.

Una parella de jubilats van assegurar que creien que havien vist el nen de la mà d'un senyor amb gavardina i d'aspecte sospitós. Deien que l'home mirava al nen amb intensitat mentre bavejava i deia coses estranyes i incomprensibles com ara “mmm ara veuràs. mmm et violaré mmm et mataré.. mmm i després agafaré una metralleta i aniré a una guarderia i faré una matança mmm”
En Lorenzo va quedar horroritzat perquè sospitava que aquell home podia fer mal a algú.
Els jubilats van creure que ja havien vist a aquell home algun cop, sí, creien que es tractava del seu veí del pis de dalt, sí, era evident que era ell, es deia Eddy Davis i era perruquer amanerat, un home amb el que curiosament havien tingut un judici ja que els havia denunciat per posar la musica molt alta a les tantes de la matinada.
Van perdre el judici però deien que no li guardaven cap rancúnia.
Van donar una ordre de detenció del tal Eddy Davis però, en comprovar-se de que feia uns set dies de que era de viatge a Bèlgica, van tenir que donar una ordre de recerca internacional mitjançant la Interpol.
Les fotografies del nen i del seu presumpte segrestador sortien tota l'estona als programes sensacionalistes de la televisió. Tothom estava horroritzat del desconsol de l'avia Dolly i de la indiferència emmurriada del seu germanet Kevin.
Nomes havien passat quatre hores des de que va desaparèixer la criatura i ja s'havia posat en marxa tota una infraestructura mediàtica i policial sense precedents al país dels cangurs.
La iaia Dolly estava agafada de la mà d'un plorós Lorenzo Maldonado al plató del programa “Nens robats i esquarterats” quan li va sonar el mòbil en ple directe.
-Sí? digui?
-Iaia, com és que no veniu a casa?
-Jimmy ets tu?
-Sí, sóc a casa teva. Me refugiat del mal parit d'en Kevin aprofitant que tenia les claus i que vius al costat del parc. Te deixat molts missatges al teu mòbil. He estat mirant la tele i menjant pastes, i després he fet una becaina. Penjo que ara fan el Bob Esponja, adéu.
La senyora Dolly va penjar el telefon, es va aixecar i va marxar mentre deia “falsa alarma, falsa alarma, en Jimmy està bé a casa meva, apa adéu siau, me'n vaig al Super que no tinc sucre a casa”.
Tots es van quedar perplexos, i mentre la presentadora felicitava a un Lorenzo Maldonado emocionat aquest va dir les ultimes paraules en directe.
-Serà millor que a partir d'ara donem un marge de 24 hores abans de donar a algú per desaparegut de manera oficial. Peró no oblidem que el més important en aquests moments es que aquest individuo repugnant del Eddy Davis no quedi impune dels seus crims fastigosos.

XX XX XX

Darrers instants d'una exdirigent amoral

Tot va començar una freda tarda d'estiu sota la teulada descolorida d'una cabanya rústica al mig del bosc d'alta montanya de la Suïssa meridional.
La exministra de cultura sueca del exgovern de coalició entre el Partit Comunista Leninista i el Front Populista de l'extrema dreta estava prenen un cafè mentre llegia algunes de les antigues cartes amb amenaces de l'època en que va governar.
Va governar, tot s'ha de dir, d'una manera controvertida i arbitraria.
En aquells dies va decidir retirar totes les subvencions oficials a qualsevol activitat cultural per destinar els diners a comprar nou armament pesat i pilotes de platja lleugeres per diversos estaments de l'exercit de terra i aigua i per els banyistes ociosos amb ganes de disparar.
La dona es va quedar sorpresa de veure que entre uns paràgrafs d'un alt contingut sexual explicit, on la convidaven a ser petada analment per diversos animals de granja, hi havia un estil de escriptura fàcil de reconèixer per a ella.
Era una prosa molt familiar dels anys de la post-adolescència.
Va pensar-hi força estona i al cap de dues hores va arribar a la conclusió de que aquella carta li havia enviat en Gregori, un ex nuvi de la universitat sense antecedents penals ni coneixements elementals per tocar la guitarra clàssica.
El recordava molt bé a aquell personatge corpulent de petons restringits; era calb, diabètic i escrivia al butlletí d'estudiants repetidors.
Clar que aviat es va adonar de que havia perdut el temps inútilment ja que la pròpia carta estava firmada com a “Gregori, ex nuvi ressentit, alopèdic sense sucre i encara vigent subdirector del butlletí d'estudiants repetidors”.
Aquella firma era la confirmació del que sospitava i això li va resultar molt desagradable i depriment.
Com podia ser que una persona que havia conegut personalment, en la intimitat més intima que es pot tenir quan li menges la boca a algú mentre et grapeja bruscament l'entrecuix rasurat, pugi pujar-se al carro dels anònims amb molt de temps lliure que la perseguien i martiritzaven des de que va arribar al poder?

És cert que ella el va trair de diverses maneres per tal que l'acomiadessin del millor lloc de treball que havia aconseguit en la seva vida i que el va calumniar sense escrúpols per que la seva pròpia família el desterres i no li dirigís mai més la paraula però, tot i així, a aquestes alçades de la pel·lícula no tenia sentit aquesta mostra d'odi visceral i impersonal cap a ella, una persona que es limitava a encarnar el poder polític dirigent del país de forma legitima i equilibrista.

Per molt que la premsa i els fulls parroquials diguessin que aquella coalició de govern era un pacte contra natura, i contra qualsevol cosa artificial, ells ja havien deixat ben clar al document fundacional del pacte de govern que feien aquell acord única i exclusivament per assolir el poder i els seus fantàstics sous de governants.
Que ja estaven cansats de passar per uns extremistes a l'oposició i no pintar res.

El Partit Comunista Leninista va evolucionar i va decidir deixar de fer congressos generals ja que, a cada reunió amb més de tres militants, sempre sortien noves escissions internes i s'acusava a la cúpula dirigent de traïdors i d'estar aburgesats pel càrrec.
El Front Populista per la seva part va restringir les aparicions publiques dels seus dirigents més demagogs a les campanyes de difamació habituals però va quedar explícitament prohibit fer declaracions als mitjans audiovisuals per pronunciar-se sobre qualsevol opinió personal de la vida o dels dibuixos animats didàctics per a nens amb problemes emocionals.

"No faré declaracions. Tot sigui per seguir xupant del pot" va declarar el seu secretari general el dia que li van preguntar si li agradaria que els llenyataires de la comarca el lliguessin a un tronc i li rebentessin els testicles a patades.
Alguns espectadors que van veure aquest tall de vídeo al Telenotícies no es podien imaginar en quin context li van fer una pregunta d'aquesta naturalesa a un dirigent polític.

La ex ministra mai no havia entès perquè el món sencer havia posat el crit al cel per aquesta declaració de principis i finals.
La gent mereixia sinceritat i honestedat.
Ells volien trincar la pasta i les prebendes.
Tenir la paella pel mànec, remenar les cireres i dirigir el cotarro i els pressupostos.

Tot el món té dret a progressar i a evolucionar espiritualment, o al menys, a que la seva compte corrent creixi exponencialment per millorar el poder adquisitiu i els luxes refinats o re-engraixats.

Ara era una desil·lusió filosòfica posar nom i cognoms a aquell odi de les cartes.
Veure una cara darrere del paper. I en Gregori tenia una cara força peculiar.
Un fantasma del passat amb malediccions del present.

Es va acabar el cafè amarg com el seu cor dolgut, es va posar el xandall de color verd pistatxo i va sortir de la caseta de fusta. Aquell paisatge immens de la natura nevada la va reconfortar una mica. Aquella blancor aclaparadora pagada amb diner negre l'estimulava a córrer sense complexos.

Tot va acabar una freda tarda d'estiu sobre el barranc invisible del penya-segat del rondinaire. La exministre de cultura va caure a pes, no se sap si va ser un accident de l'avarícia ociosa o un suïcidi dolorós per culpa de les fuetades verbals d'en Gregori i la seva manca de tacte en les amenaces.

A cada porc li arriba el seu Sant Marti


Post Data: Sí, aquest escrit no té gaire sentit emocional ni cerebral però ja feia massa temps que no escrivia en aquest sagrat indret i volia trencar el gel amb el primer que sortís.