XX XX XX

Rallada imaginada

Estic nerviós de precipitar-me altra vegada en projectes estèrils fracassats abans de néixer.
Estic tranquil de dominar el silenci fluix que regalo als que no em dirigeixen la paraula.

Estàs expectant de saber que punyetes estic intentant comunicar amb aquest principi tan anormal per l'estil habitual d'aquest blog.
Estàs començant a posar-te passiu-avorrit amb aquesta historia que no porta enlloc (enlloc interessant al menys ¿s'entén?).
La cosa esta clara però la poso fosca.

Imaginem que som els creadors d'un blog virtual d'internet, d'aquells que hi ha per la xarxa a cabassos. Imaginem que una vegada començat el projecte ens surten altres coses a l'agenda personal i el susdit blog queda relegat a un segon pla. Imaginem una noia despullada que ens diu que... perdó, això no tenim perquè imaginar-ho ara (fallo tècnic)...

Imaginem que tenim el nostre blog (conegut en altres contrades com a bitacora, dip, diari personal o weblog) una mica abandonat a la seva sort i una mala consciència mal parida ens xiuxiueja a l'orella esquerra que no podem deixar tots els nostres projectes abandonats tot just començar.
Imaginem que aquest escrit pot resultar malaltís i estrany en una conjuntura artificialment surrealista que no desperta cap interès en el camp de l'experimentació patològica poc inspirada. Ja sabeu, allò tan amanit dels músics i cineastes (sobretot els cineastes) que pareixen un trunyu infumable i intenten vendre'l com el fruit natural d'una fase creativa expansiva i sense patrons comercials, que suposadament arriba a unes quotes de profunditat i sofisticació que tan sols els esperits de ment oberta amb intel·ligència intuïtiva poden captar la realitat de la seva essència intrínsecament pura, (filosofia tipus "el traje del emperador" que només el podia veure la gent culta i bondadosa però que en veritat estava en pilotes el molt fill de puta).
Espero que comprengueu que aquesta expressió contundent de "fill de puta" que he posat no és gratuïta sinó que ve completament justificada per l'historia aberrant que explicava.


Aquest bonic paisatge plastificat (una mica difós) el vaig agafar (que no robat) d'un fotolog d'aquells que estan de moda entre els adolescents amb poca feina; però realment m'agradaria saber perquè cony l'he posat aquí ("cony" justificadisim també).
PD: Siguem sincers que ens coneixem. Aquesta "cosa" a la que m'atreveixo a anomenar "post", esta concedida a l'hemisferi obscur de la meva ment tan sols per cobrir l'expedient; feia molts dies que no escrivia res i tenia que moure fitxa. Tota gran caminada comença amb una petita passa (Va dir un home savi mentre ximple l'escoltava).