XX XX XX

Dolor Standard

L’enamorat no correspost vol pujar a dalt d’una muntanya. Li costa respirar, està trist. La nena maca monopolitza el seus pensaments. Tot li fa mal però en realitat és pura paranoia hipocondríaca. La seva realitat mental és un suburbi de l’infern, un Matrix d’ombres allargades on gent desconeguda i amb cara de mala persona riu mentre l’assenyalen amb el dit.
Són hostils i fan por.
La depressió es retro-alimenta amb les imatges d’ella i la seva freda indiferència, la seva crueltat inconscient.
Si ella sabés.
Una i altre vegada repassa mentalment la carta que mai no li va escriure. Mastega els matisos però no els pot digerir.
Tot és tan horrible.
Aquesta buidor infinita que li satura l’estómac.
Aquesta ridícula pedra a la sabata que es clava a cada passa que dóna.
Respirar és una aventura, sap que ja no la veurà mai més i que hi ha un abans i un després; ella és el punt d’inflació, la línia del seu equador meridional.
¿Quin sentit té la vida ara?
Tan de bo no sabés que existeix, que en algun lloc del món algú pot parlar-li, veure-la, tocar-la i escoltar-la. Segur que no la valoren. Ell es conformaria en poder parlar del temps, dels números parells o de qualsevol altre banalitat que fes evocar el seu fil de veu. El seu rostre s'apareix en totes les cançons, en tots els poemes i en totes les estadístiques de morts a la carretera. També la va imaginar en un accident d’avió a Turquia que va sortir pel telenotícies.
¿Però que cony i tindria que fer ella a Turquia?

Camina a la deriva, té la boca seca i els ulls humits. No sap el nom del carrer, entra en un bar de mala mort i pitjor vida. Demana cafè amb sucre i sense sal, això últim sobrava però és l’humor dels derrotats; va al lavabo, recinte típic, brut com marquen els cànons (i segurament les instàncies municipals); es mira al mirall mig escardat i es troba guapo entre tanta merda.
El seu món és una dimensió plena de lavabos bruts.
Orina sobre una concentració de burilles de nicotina que resisteixen amb dignitat. Sempre hi ha ecosistemes més decadents.

Sorprenent gir argumental i final precipitat.

Al tornar a la barra la veu i un llampec d’energia blanca el travessa. Ella es materialitza allí mateix, exactament al mateix lloc del món on ell està, les mateixes coordenades.
El cor fa una estrebada, les cames grinyolen i quasi cau al terra.
Ella està d’esquena i no l’ha vist. Parla amb unes amigues de cara vulgar. No les coneix ni el coneixen. Agafa valor i el cafè i s’acosta dissimulant, ja sent la seva veu, això és el paradís, es pensava que no la podria escoltar mai més.
La vida està empaperada amb colors pastel.
L’aire és net i transparent.
Un miracle de somriure li apareix tatuat al mig de la cara.
Escolta com parla i interactua amb les seves amigues.
Quin ésser viu tan meravellós.
Ella diu que no marxarà, no pot marxar. Té el cor ple de dolor i estima un noi tímid que mai s’atreveix a parlar-li. No deixa de pensar en ell i en la seva camisa carbassa. Ell té ganes de xisclar ben fort però el Barça encara no ha guanyat la lliga i no vol cridar l’atenció. Necessita rescatar les burilles de nicotina del lavabo i gravar-ho en vídeo. Vol apadrinar un nen de Suècia o Luxemburg (li agrada el primer món perquè és més net).
De sobte hi ha un terratrèmol emocional.
Ella parla de la vida, opina de tot el que es mou.
Diu el que sent, pensa i desitja.

La veritat surt a la llum i la musica es torna soroll.

¿Però d’on collons a sortit aquesta marciana?
¿Qui li ha liquat el cervell?
¡Quina cosa insubstancial tan anodina, per Déu!
Quina poca personalitat, quina superficialitat més avorrida.
El mite cau a pes.
No pot ser, ella que era tan misteriosa i enigmàtica.
Li intuïa totes les virtuts, amb aquells caminar’s tan interessants.
De sobte, sembla que al bar hi fa pudor.
El cambrer és un graciós i li ha posat sal al cafè.
El món és repel·lent.
No suporta seguir escoltant a aquella bleda insofrible. Surt corrents, sembla que al final ella l’ha vist i posa una cara de commoció profunda, no li importa, que se’n vagi a Turquia i agafi un avio a veure si s’estrella. La sola idea de que li vingui al darrera ja el posa malalt.
¿Com pot haver passat aquell Via Crucis de patiment per aquella garrula que ni coneixia?
Quina vergonya, que humiliant.
Que patètica és ella i que patètic és ell.
Un laberint de passadissos sicodelics corren per la seva ment.
La tendresa i la crueltat, la carícia i la bufetada.
¿Qui som i on anem?
¿Que esperem dels altres?
¿Que els podem oferir?
El desenamorat correspost és conscient de la seva mediocritat i filosofa amb una transcendència que li ve gran. El món és dels agosarats i dels que estan al mig per destorbar.
Mentre, en un bar de baixa estofa, una noia d’ànima pura i ment privilegiada es cansa de la gent que l’acompanya. Per circumstancies té que aguantar tota la nit; interpreta una personalitat rudimentària per adaptar-se al grup (tan aliè a ella).
La vida està plena de situacions rebuscades. Aviat s’acabarà aquest compromís tan desagradable i podrà deixar d’actuar. Ha vist un noi que li sonava però ha marxat corrents. Potser és millor així, no semblava que hi pogués haver simbiosis; algú que fos capaç d’entrar en aquell local per voluntat pròpia, definitivament, era d’una altre galàxia per a ella.

29 Comments:

Anonymous Dan Diu...

maco, molt maco.

10:58  
Anonymous Nny Diu...

mm..si la gente no cambiera se kedaria estancada siempre donde mismo..solo hay que saber distinguir si el cambio es bueno

11:00  
Anonymous pentesilea Diu...

potser el noi trobi el misteri a una altra banda; no s'han d'abandonar els somnis totalment...

11:00  
Anonymous Ginger Diu...

Me ha gustado mucho, desde el principio hasta el inesperado final, jajaja se que ya tome una de tus historias, pero si tu me dejas podria poner esta en mi blogg...por favor..por favor? te mando un besote!

11:01  
Anonymous Xavier Tahoe Diu...

Me han vuelto a echar de otro foro. Siempre me estan echando. Al final, da igual si lo hago bien, mal o regular. Mi destino es vagar exiliado.

Todo mientras suena "violence" de Anathema. Una de las canciones más hermosas que ha creado el ser humano desde los albores de la civilización.

Estas cosas me ponen muy melancólico.

11:04  
Anonymous Tristany Diu...

Però el tiu enamorat aquest s'havia enrollat mai amb la nena maca?, vull dir si havien follat. És ell que s'ha montat tota la pelicula?

11:05  
Anonymous RUFUS Diu...

DAN, gràcies per la teva apreciació estilística del post. És una opinió força favorable, ThX

NNY, eso del cambio es bueno para muchas cosas de la vida, eso se llama evolucionar y crecer pero en este relato el protagonista no cambia, simplemente se equivoca. Si estas insinuando que el relato tiene un mensaje misógino y degradante para la mujer tengo que decir que discrepo en grado sumo. La chica es el personaje que sale mejor parado porque al final se descubre que estaba haciendo un papel, en cambio el chico queda como un paranoico obsesivo que se monta sus historias en la cabeza sin saber ver la verdad. ThX

PENTESILEA, el noi no busca el misteri. Hi ha coses que li resulten misterioses però després es decep (equivocadament) ThX

GINGER, me honoras con esa difusión espontánea. Claro que te dejo hacerlo pero estaría bien que cumplieras con el protocolo y a parte de la reseña del autor pusieras un enlace de donde lo sacaste (o sea de mi blog). Es que no quiero problemas con la propiedad sicológica, digo, intelectual. Estoy bajo licencia y no quiero que la policía internacional te impute cargos que no mereces. Gracias por el aliento ThX (bonito el tamaño de tus fotos)

XAVIER, tus desventuras en el foro están perfectamente reflejadas en el este post. Trata de la incomprensión humana y sus malos entendidos. El foro más digno del mundo es aquel que le hecha a uno injustamente, eso despierta un sentimiento de frustración de lo más reconfortante ¿o era un masaje tailandés? Bien ahora no recuerdo, pero seguro que te han echado por tu fantástica serie donde los dejas bien retratados (que fauna). ThX

TRISTANY, no, ells no havien follat en cap moment. Ell estava enamorat platònicament (i en secret) i ella el tenia vist (per això li sonava la cara quan veu que surt corrents). Ell al final fuig esparverat perquè li decepciona molt quan la sent parlar, ja que la tenia molt idealitzada. Una llàstima perquè la noia feia teatre per raons no explicades (ejem ejem). Resumint, la pel·lícula ha de ser en blanc i negre, amb primers plans prolongats i en plan experimental pedant; la veu en off té que ser aguda però ben modulada i la noia té que ser una actriu desconeguda, sense escenes de sexe al currículum per així despertar l’interès pel personatge fruit de l’obsessió del perdedor protagonista.

11:06  
Anonymous isnel Diu...

Rufus, m'ha agradat molt. Els amors platònics són un dels meus temes preferits. Una mica "maso", potser, eh? ;)

11:07  
Anonymous Belo Diu...

y los chistes?
no me tiente...

11:07  
Blogger RUFUS Diu...

Gràcies ISNEL, m’alegro que t’hagi agradat. Normalment l’existència emocional o platònica és la més freqüent al ser una cosa mental, virtual. No crec que sigui molt “maso”, de fet està una mica edulcorat perquè no resultar massa cru i cruel. És el Wal Disney dels desamors amb sacarina. ThX

BELO querida, pero si precisamente la versión en español es el escrito más gracioso que te puedes encontrar en un blog al dia de hoy. Hay todos los registros de un circo para diabéticos. Humor negro como lo del avión de Turquía; humor inglés como lo de la sal en el café; humor descolorido como lo de la camisa calabaza; humor cínico como lo que quiere apadrinar un niño de Suecia o Luxemburgo (cuando siempre se hace con niños del tercer mundo). Humor Cocacola con lo de las colillas de lavabo... y mil detalles más que seguro que te dan risa si lo lees con cariño y sin prejuicios anti ñoñez. ThX

Lo logramos Timmy, claro que si...

11:08  
Anonymous Gwen Diu...

Hola rufus como tas!! por fin entre a tu area en español, me tarde algo pero como soy de latinoamerica pues tengo el coeficiente intelectual muy bajo

Saludos

11:10  
Anonymous joan Diu...

De veritat Rufus com es de sorprenet les pel·lícules que ens muntem, a mi em sorpren i molt com la nostra ment pot pensar i fer mil suposicions del que pensa una altra persona i no encertar-ne ni una mil·lessima part. Normalment tendim a atribuir qualitats als altres d'allò que desitgem i no esperem a veure que té l'altra persona per a oferir i així imprudents i impetusos com som ens llancem a la recerca del somni perfecte i ens trobem amb la desilució moltes vegades produïda per les aparences que un mateix les ha convertides en realitats absolutes i úniques. Supose que ele millor es no esperar res i esperar-ho tot, però sense autocondicionaments. El text impecable com sempre. :)

11:10  
Blogger RUFUS Diu...

JOAN, vaig llegir en un llibre de psicologia que la persona quan s’enamora, sempre idealitza a l’altre. És quelcom irracional, que alguns porten millor i altres pitjor. D’aquí l’exemple sagnant d’aquelles dones que son maltractades i tornen amb la seva parella perquè estan enamorades. En condicions normals mai ho farien. El llibre deia que enamorar-se, a par de sonar cursi, és com una malaltia amb diversos graus d’intensitat, ja que crea dependències emocionals amb altres persones que poden esdevenir obsessives, creant expectatives que gairebé mai és poden complir. Això de no esperar res de ningú seria perfecte però no som robots i el món està ple de trampes irracionals. M’alegro que t’hagi agradat el text però no sempre sóc impecable, a vegades sóc pecable. ThX

GWEN, yo no creo que la gente de Latinoamérica tenga un coeficiente intelectual muy bajo, solo hay que leer unos cuantos blogs para comprobar que eso no es así. Supongo, intuyo y deduzco que haces esa afirmación por el tono ridículo i trascendente del texto de mi perfil, pero yo hacia referencia a los americanos de EEUU. Últimamente han pasado unos reportajes sociológicos por la tele donde esa sociedad queda muy mal retratada (y encima gano Bush). Evidentemente era una broma absurda porque allí hay personas de todas las clases y condiciones. Son una gran nación pero a Talibanes retrogradas reaccionarios no les gana nadie. No soy antiamericano y nunca lo seré, joder allí está la tierra prometida: BOSTON (Massachussets) saludos ThX

11:12  
Anonymous joan Diu...

I per això m'agrada visitar-te ;) ... escolta una pregunta que ja volia fer-te fa temps això de "thx" què vol dir? és que jo peque molt d'ignorant quan veig sigles o coses així :)

11:12  
Anonymous Fabiola Diu...

Hola Rufus! Un placer visitar tu página. Qué generoso de tí ponerla en 3 idiomas. Gracias!

11:13  
Blogger RUFUS Diu...

JOAN, això de ThX és un anglicisme del box populi tecnològic. Vol dir gràcies o moltes gràcies. L’abreviació anglesa vaja. ThX

Hola Fabiola, un placer que visites mi pagina, tú que eres una mujer de mundo que viajaste a África y te robaron el corazón. No es generosidad el que ponga mi blog en tres idiomas, es que en el fondo yo soy como el universo y me expando continuamente. De hecho, el único merito en traducción es la versión castellana porque la inglesa la hace automáticamente el servicio de Google, y porque no he encontrado sistemas de traducción al francés o alemán porque sino también lo pongo. ThX

11:13  
Anonymous danielaaa Diu...

io no parlo catalá pero m'agrada molt!
tu texto , de lo poco que entendí, esta genial.
un beso.

11:14  
Anonymous Vronik Diu...

Siempre es bueno conocer gente, lo mejor es encontrar esa gente interesante, me ha gustado las cosas que tienes en tu blog, Gracias por tu comentario, es dificil decifrarle una solución o salida a esos caos inexplicables....

11:16  
Anonymous Mr. Cougar Diu...

Hola, RUFUS.

Pues aquí estoy de vuelta en tu blog, y me ha agradado mucho leer esta última historia. Tiene buenos trazos de melancolía, de esa que tanto disfruto...

Saludos, y ya sabes que mi blog sigue ahí :P

11:17  
Anonymous Exagerada Diu...

Si es que no hay que conocerse. Nada como amarse de lejos, no acercarse jamás. Por supuesto, ni siquiera a uno mismo.

11:18  
Anonymous Gon Diu...

Muy buena la historia.
Saludos desde lejos.
Un gusto.

11:19  
Anonymous Caribe Diu...

Hola Rufus entendi las ideas generales pero aun me quedan muchas palabras sueltas q no entiendo y terminan por hacer dificil captar todo el cuento, se q lo tienes en español pero quiero leerlo en tu idioma original. Preguntare a un amigo si existe algun diccionario online donde pueda revisar algunas palabras.

11:20  
Blogger RUFUS Diu...

DANIELAAA, gracias por tus palabras. Nunca me cansare de repetir que hay una versión en castellano para la gente del Uruguay y alrededores. ThX

VRONIK, muy amable por tu parte. Ahora no recuerdo tu blog u conque no lo has puesto en la firma no has dejado el rastro a seguir. ThX

MR. COUGAN, hola de nuevo crack. Si tengo tu blog a buen recaudo, es un blog con luz. Me alegro que te gustara esta historia tan melodramática. ThX

EXAGERADA, creo que lo que pides es imposible. No puedes estar alejado de todo, siempre habrá algo cerca. ThX

GON, el gusto es mío. Es usted un tipejo inquietantemente interesante. Su blog, todo y ser de la zona más oscura del hemisferio es verdaderamente rutilante. Seguiré sus pasos al abismo. ThX

CARIBE, es bueno ver a gente de las antípodas interesada en mi bella lengua. Si que hay diccionarios y traductores online. Ya te pasare alguno. ThX

11:21  
Anonymous Gwen Diu...

Hii RUFUS, gracias por la aclaracion , porq sentia muy dolido mi corazoncito por semejante afirmacion tuya en el perfil

besos

11:21  
Anonymous Steam Man Diu...

Molt gran! un esscrit molt maco i xarrupant.... ho enviaré per qui a una noia... aveure si obre els ulls.

Salut

11:22  
Blogger RUFUS Diu...

Siento ese mal entendido GWEN. La verdad es que la gente de Sudamérica tiene muchos aspectos envidiables para los que oficialmente estamos en el primer mundo (USA/EUROPA)
El primer mundo real es la minoría de la elite que vive en cualquier rincón del planeta global. ThX

STEAM MAN, gràcies per això de xarrupant, té que ser quelcom bo per nassos. Vigila a quina noi li ensenyes l’escrit. A veure si interpreta que tenia tota la raó del mon i que el noi torturat no era més que un penjat alienat del món. ThX

14:35  
Anonymous Dreza Diu...

Hay que dejar pasar aquellos toques de melancolia y cambiarlos por sarcásticas sonrisas a medias.

14:36  
Anonymous alma Diu...

Realmente me ha gustado mucho,y demuestra una vez màs la manera tan absurda que tenemos de actuar cuando nos enamoramos o creemos estarlo,el final me parece genial,un beso....
muassssssssss

14:37  
Anonymous La sinBlog Diu...

No tengo palabras.
Me ha gustado mucho.
Rufus seguí así porfavore :)

03:40  

Publica un comentari a l'entrada

<< INICI