Els Abismes Siderals

Commoció a Austràlia

2009-08-02T14:39:00.026+02:00

Era una fresca tarda de dissabte, els bessons dels MacOreal estaven jugant alegrement al parc Soley del centre de Sidney. Estaven al càrrec de la seva avia paterna, l'adorable Dolly MacOreal, coneguda per les seves galetes laxants i per no tenir ni idea de jugar al Bridge tot i ser la presidenta del Club Nacional de Bridge per a dones grans o amb menopausa precoç.
Els nens estaven corrent amunt i avall mentre es disparaven amb les pistoles galàctiques de l'ultima pel·lícula de Disney simulant la persecució de les diverses tribus aborígens per part dels colons fundadors de l'actual Austràlia caucàsica.
La intensitat del combat va fer que en Jimmy, el menor dels bessons de set anys, s'amagues darrera d'uns matolls espesos mentre el seu germà Kevin, el major de set anys, el buscava en direcció contraria amb la sana intensió de fer-lo esclau de la corona Britànica.
Entre la gentada i els crits de la mainada el parc era una olla de grills descomunal i en Kevin es va desorientar pel que va decidir tornar a la seva caserna imaginaria a descansar.
La Dolly estava xerrant de la publicitat enganyosa dels allargadors de penis amb les altres avies que també feien de cangurs gratuïtes sense drets sindicals quan va veure en Kevin caminar sol i amb la mirada baixa.
-Kevin, que passa que no jugues? I el teu germà, on és?
-Aquell fill de puta se m'ha escapat. Els salvatges no entenen que la civilització els mata pel seu bé.
-Mare de Deu, us he dit mil cops que no jugueu al genocidi de civilitzacions que després no hi ha qui us trobi i no us vull perdre de vista.
Va agafar el nen per la mà i va començar una recerca visual per l'entorn. Al cap de cinc minuts va cansar-se de buscar i va demanar ajudar al senyor Donalson, encarregat del parc i imputat per assetjar a les noies solteres que duien a passejar el gos a les hores solitàries, que immediatament va mobilitzar una brigada d'emigrants en situació irregular, que estaven netejant el sota bosc, perquè pentinessin les tres hectàrees vegetals del parc.
La recerca no va tenir els resultat esperats perquè en comptes del nen es van trobar amb un amagatall camuflat entre uns arbustos ple de drogues psicodèliques i de fotografies del senyor Donalson en roba interior i fent posturetes insinuants i, a la part no accessible al public darrera d'uns arbres de fulla caduca, van topar-se amb una plantació de marihuana de grandària considerable, amb més fotografies d'en Donalson, aquest cop vestit de ciclista i fumant porros al costat de les plantes il·legals mentre feia el senyal de la victòria a la càmera.
La policia municipal va fer-se càrrec del tema, va requisar les proves i va detindre a un senyor Donalson consternat que deia “però com collons m'han relacionat a mi amb tota aquesta merda?”.
En Jimmy però, no va donar cap senyal de vida o de mort i per tant se'l va donar per desaparegut de manera oficial.

La noticia va córrer com la pólvora als mitjans de comunicació i la commoció al país va ser considerable. Els telenotícies treien la fotografia d'en Jimmy i les declaracions d'en Kevin dient que el seu germà era un trampós ja que els aborígens salvatges s'haurien de deixar exterminar.
Els pares del nen demanaven ajuda a les autoritats i al public en general i aprofitaven per reclamar una indemnització a la companyia aèria que els va extraviar una maleta feia un parell d'anys i encara no els havien pagat ni un ral.
La policia federal va muntar un dispositiu amb més de 150 homes i algunes quantes dones per la operació “¿on està Jimmy?” (en honor al nom del nen), el cap de la investigació era el veterà Frank Burniguer.
Era un home bastant conegut a casa seva i amb un aspecte de rigorositat o al menys, de tenir sempre mal d'estomac.
Per ell ser policia era una feina que no requeria dels estudis de medicina que no tenia.
Li agradava tant el basquet que va fer un organigrama dividint els agents en grups de cinc persones, segons la seva alçada, i va activar dues línies telefòniques per rebre pistes falses de la població civil i per poder encarregar pizzes a l'hora de sopar.
Els forenses i els franctiradors van passar a la reserva ja que de moment no havia aparegut cap cadàver per obrir ni cap segrestador amb un cap per foradar.
Van tenir problemes amb la policia local a l'hora de fer servir els gossos entrenats per la recerca de persones ja que el Parc Soley tenia prohibit l'entrada d'aquest tipus d'animals des de que el senyor Donalson es dedicava a assetjar a les solteres que els treien a passejar.
Llavors ho van intentar amb gats però no va ser el mateix ja que nomes van localitzar dos caus de rates i un platet amb llet a temperatura ambient.
En Frank Burniguer no s'estava per ximpleries i va fer interrogar a tots els testimonis presents al parc, incloent als menors, i va prohibir l'us de telèfons mòbils a tots els agents degut a un estudi no concloent que havia llegit a una revista dominical que insinuava que potser podien provocar càncer o leucèmia o mal de panxa.
No van aconseguir treure l'aigua clara de res i es van gastar un dineral en cabines telefòniques.
Quan en Frank va insinuar que potser en Jimmy tenia una doble vida, i que l'assumpte podria ser una venjança de la màfia dedicada a la compra venda d'electrodomèstics, va ser destituït del cas de manera fulminant i van organitzar un sorteig entre la resta d'agents, sense denuncies d'abús policial, per trobar el substitut.
L'agraciat va ser en Lorenzo Maldonado que va poder fer-se entendre gracies a un traductor, ja que per a ell, l'anglès era un idioma més o menys folklòric.
En Lorenzo era un turista peruà voluntari de les brigades anti incendis que va enviar malament la documentació a l'hora de reclamar una ampliació de l'horari del metro.
El primer que va fer va ser anar a buscar un vident que els donés alguna pista de on buscar el cadàver, ja que per ell, pensar que el nen continuava viu, després de casi 3 hores, era una imbecil·litat d'ingenus que nomes servia per fer patir encara més a la família.
Així que va fer que els tècnics manipulessin una imatge del nen amb el Fotoxop perquè sembles un mort amb un dia de descomposició i va fer distribuir cartells on es preguntava si algú l'havia vist enterrat en algun lloc.
Van rebre diverses trucades sobre el tema i gracies a això es van trobar mitja dotzena de cosos de nens desapareguts però per desgracia cap era el d'en Jimmy.
El vident va dir que no rebia cap senyal d'ultra-tomba del nen i que no creia que estigues mort, sinó que ell el percebia feliç i tranquil, tot mirant la tele i menjant unes pastes de xocolata.
En Lorenzo Maldonado va fer detindré al vident per incompetent i per voler desviar el rumb de la investigació amb teories fora de tota lògica raonable.

Una parella de jubilats van assegurar que creien que havien vist el nen de la mà d'un senyor amb gavardina i d'aspecte sospitós. Deien que l'home mirava al nen amb intensitat mentre bavejava i deia coses estranyes i incomprensibles com ara “mmm ara veuràs. mmm et violaré mmm et mataré.. mmm i després agafaré una metralleta i aniré a una guarderia i faré una matança mmm”
En Lorenzo va quedar horroritzat perquè sospitava que aquell home podia fer mal a algú.
Els jubilats van creure que ja havien vist a aquell home algun cop, sí, creien que es tractava del seu veí del pis de dalt, sí, era evident que era ell, es deia Eddy Davis i era perruquer amanerat, un home amb el que curiosament havien tingut un judici ja que els havia denunciat per posar la musica molt alta a les tantes de la matinada.
Van perdre el judici però deien que no li guardaven cap rancúnia.
Van donar una ordre de detenció del tal Eddy Davis però, en comprovar-se de que feia uns set dies de que era de viatge a Bèlgica, van tenir que donar una ordre de recerca internacional mitjançant la Interpol.
Les fotografies del nen i del seu presumpte segrestador sortien tota l'estona als programes sensacionalistes de la televisió. Tothom estava horroritzat del desconsol de l'avia Dolly i de la indiferència emmurriada del seu germanet Kevin.
Nomes havien passat quatre hores des de que va desaparèixer la criatura i ja s'havia posat en marxa tota una infraestructura mediàtica i policial sense precedents al país dels cangurs.
La iaia Dolly estava agafada de la mà d'un plorós Lorenzo Maldonado al plató del programa “Nens robats i esquarterats” quan li va sonar el mòbil en ple directe.
-Sí? digui?
-Iaia, com és que no veniu a casa?
-Jimmy ets tu?
-Sí, sóc a casa teva. Me refugiat del mal parit d'en Kevin aprofitant que tenia les claus i que vius al costat del parc. Te deixat molts missatges al teu mòbil. He estat mirant la tele i menjant pastes, i després he fet una becaina. Penjo que ara fan el Bob Esponja, adéu.
La senyora Dolly va penjar el telefon, es va aixecar i va marxar mentre deia “falsa alarma, falsa alarma, en Jimmy està bé a casa meva, apa adéu siau, me'n vaig al Super que no tinc sucre a casa”.
Tots es van quedar perplexos, i mentre la presentadora felicitava a un Lorenzo Maldonado emocionat aquest va dir les ultimes paraules en directe.
-Serà millor que a partir d'ara donem un marge de 24 hores abans de donar a algú per desaparegut de manera oficial. Peró no oblidem que el més important en aquests moments es que aquest individuo repugnant del Eddy Davis no quedi impune dels seus crims fastigosos.

Darrers instants d'una exdirigent amoral

2009-07-26T13:38:00.023+02:00

Tot va començar una freda tarda d'estiu sota la teulada descolorida d'una cabanya rústica al mig del bosc d'alta montanya de la Suïssa meridional.
La exministra de cultura sueca del exgovern de coalició entre el Partit Comunista Leninista i el Front Populista de l'extrema dreta estava prenen un cafè mentre llegia algunes de les antigues cartes amb amenaces de l'època en que va governar.
Va governar, tot s'ha de dir, d'una manera controvertida i arbitraria.
En aquells dies va decidir retirar totes les subvencions oficials a qualsevol activitat cultural per destinar els diners a comprar nou armament pesat i pilotes de platja lleugeres per diversos estaments de l'exercit de terra i aigua i per els banyistes ociosos amb ganes de disparar.
La dona es va quedar sorpresa de veure que entre uns paràgrafs d'un alt contingut sexual explicit, on la convidaven a ser petada analment per diversos animals de granja, hi havia un estil de escriptura fàcil de reconèixer per a ella.
Era una prosa molt familiar dels anys de la post-adolescència.
Va pensar-hi força estona i al cap de dues hores va arribar a la conclusió de que aquella carta li havia enviat en Gregori, un ex nuvi de la universitat sense antecedents penals ni coneixements elementals per tocar la guitarra clàssica.
El recordava molt bé a aquell personatge corpulent de petons restringits; era calb, diabètic i escrivia al butlletí d'estudiants repetidors.
Clar que aviat es va adonar de que havia perdut el temps inútilment ja que la pròpia carta estava firmada com a “Gregori, ex nuvi ressentit, alopèdic sense sucre i encara vigent subdirector del butlletí d'estudiants repetidors”.
Aquella firma era la confirmació del que sospitava i això li va resultar molt desagradable i depriment.
Com podia ser que una persona que havia conegut personalment, en la intimitat més intima que es pot tenir quan li menges la boca a algú mentre et grapeja bruscament l'entrecuix rasurat, pugi pujar-se al carro dels anònims amb molt de temps lliure que la perseguien i martiritzaven des de que va arribar al poder?

És cert que ella el va trair de diverses maneres per tal que l'acomiadessin del millor lloc de treball que havia aconseguit en la seva vida i que el va calumniar sense escrúpols per que la seva pròpia família el desterres i no li dirigís mai més la paraula però, tot i així, a aquestes alçades de la pel·lícula no tenia sentit aquesta mostra d'odi visceral i impersonal cap a ella, una persona que es limitava a encarnar el poder polític dirigent del país de forma legitima i equilibrista.

Per molt que la premsa i els fulls parroquials diguessin que aquella coalició de govern era un pacte contra natura, i contra qualsevol cosa artificial, ells ja havien deixat ben clar al document fundacional del pacte de govern que feien aquell acord única i exclusivament per assolir el poder i els seus fantàstics sous de governants.
Que ja estaven cansats de passar per uns extremistes a l'oposició i no pintar res.

El Partit Comunista Leninista va evolucionar i va decidir deixar de fer congressos generals ja que, a cada reunió amb més de tres militants, sempre sortien noves escissions internes i s'acusava a la cúpula dirigent de traïdors i d'estar aburgesats pel càrrec.
El Front Populista per la seva part va restringir les aparicions publiques dels seus dirigents més demagogs a les campanyes de difamació habituals però va quedar explícitament prohibit fer declaracions als mitjans audiovisuals per pronunciar-se sobre qualsevol opinió personal de la vida o dels dibuixos animats didàctics per a nens amb problemes emocionals.

"No faré declaracions. Tot sigui per seguir xupant del pot" va declarar el seu secretari general el dia que li van preguntar si li agradaria que els llenyataires de la comarca el lliguessin a un tronc i li rebentessin els testicles a patades.
Alguns espectadors que van veure aquest tall de vídeo al Telenotícies no es podien imaginar en quin context li van fer una pregunta d'aquesta naturalesa a un dirigent polític.

La ex ministra mai no havia entès perquè el món sencer havia posat el crit al cel per aquesta declaració de principis i finals.
La gent mereixia sinceritat i honestedat.
Ells volien trincar la pasta i les prebendes.
Tenir la paella pel mànec, remenar les cireres i dirigir el cotarro i els pressupostos.

Tot el món té dret a progressar i a evolucionar espiritualment, o al menys, a que la seva compte corrent creixi exponencialment per millorar el poder adquisitiu i els luxes refinats o re-engraixats.

Ara era una desil·lusió filosòfica posar nom i cognoms a aquell odi de les cartes.
Veure una cara darrere del paper. I en Gregori tenia una cara força peculiar.
Un fantasma del passat amb malediccions del present.

Es va acabar el cafè amarg com el seu cor dolgut, es va posar el xandall de color verd pistatxo i va sortir de la caseta de fusta. Aquell paisatge immens de la natura nevada la va reconfortar una mica. Aquella blancor aclaparadora pagada amb diner negre l'estimulava a córrer sense complexos.

Tot va acabar una freda tarda d'estiu sobre el barranc invisible del penya-segat del rondinaire. La exministre de cultura va caure a pes, no se sap si va ser un accident de l'avarícia ociosa o un suïcidi dolorós per culpa de les fuetades verbals d'en Gregori i la seva manca de tacte en les amenaces.

A cada porc li arriba el seu Sant Marti

Post Data: Sí, aquest escrit no té gaire sentit emocional ni cerebral però ja feia massa temps que no escrivia en aquest sagrat indret i volia trencar el gel amb el primer que sortís.

Les lletres mortes

2008-09-27T17:10:00.013+02:00

La broma infinita és un llibre de pes, un totxo il·legalitzat a les sales d'espera que vacil·laria pel darrere al Libro Gordo de Petete de la biblioteca municipal.
La broma infinita és la meva bíblia pagana, fa anys que la gaudeixo amb intermitències disfuncionals i no tinc cap pressa per acabar-la.
El pelegrinatge és el camí, no el destí.
A la portada hi ha una il·lustració que retrata al prototip estereotipat de la família perfecta i feliç dels anuncis de detergents. A l'interior hi ha lletres de mida minimalista que deliren decadències personals amb un humor brutal, incisiu i salvatge sense deixar de ser amè i lúcid.
La història és complexa, variada i plena de matisos grandiloqüents i els personatges són entranyables en la seva singularitat precuinada.
L'important no és el que s'explica sinó, COM s'explica.

En fi, que m'agrada el llibre de marres i el culpable de l'autor és un putu geni al qual venerar públicament (i a la intimitat acatalanada).

Fins aquí tot lo bonic i comestible d'aquesta recomanació personal a la lectura d'un llibre gruixut que m'estigmatitza com a pseudo intel·lectual contemporani que renega dels nostres temps alienats i incívics, amb gentussa que trenca miralls retrovisors que només reflecteixen la seva estupidesa a la foscor de la nit urbana.

Però escric això perquè fa poc m'he assabentat de que l'autor (que per cert encara no he dit el nom: (David Foster Wallace)) ha mort recentment.
Es veu que la seva dona el va trobar penjat al seu despatx quan va arribar a casa. El quadre deuria ser tot un drama.
És el que tenen els suïcidis, mai vénen bé per l'agenda de l'entorn.

En fi, una història finita i trista que ha trasbalsat als cercles literaris dels estat units. Naturalment, no han faltat teories de conspiració a l'ombra dels pins i muntatges de sèries televisives sobre un possible assassinat encobert. Ja que l'home era força crític amb el sistema (i el seu govern casablanquer).
La realitat però, sembla molt més prosaica i mundana.
Foster patia depressions des de fa anys i ja va tenir tendències suïcides amb anterioritat. De fet, ell mateix va sol·licitar que l'ingressessin a una institució mental quan va caure al pou perquè necessitava medicaments per tranquil·litzar-se.

Tan gran i tan persona.

En fi (i van tres), ara em costa llegir les pàgines de La broma infinita, no el coneixia ni sabia res de la seva vida però llegir paràgrafs tan brillants és difícil de digerir quan un està commocionat en la distància.
Espero que el dol em duri poc, aquest trimestre necessito amb ànsia la meva dosi de broma perpetua ja que la crisi em té rodejat.

Descansi en pau.

Altres llibres de David Foster Wallace:
Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer
La niña del pelo raro
Entrevistas breves a hombres repulsivos
Hablemos de langostas

De vegades m’oblido de Gandi

2007-10-25T22:17:00.000+02:00

El camí a casa

2007-08-24T02:07:00.000+02:00

Aquestes lletres són el primer intent frustrat per trencar el monopoli del senyor Alvaro i la seva absurda historieta de mala llet retroalimentada.

Son hores intempestives i tinc que tornar al llit ja que he deixat abandonat un somni oníric, sense contingut sexual, que em servirà de repòs pels esdeveniments del demà.

El enfado del señor Álvaro

2006-09-27T19:02:00.000+02:00

AVÍS
Aquest post pretenia ser un petit relat xorra per trencar el silenci prolongat i sense justificació al que tinc sotmès el blog.
Lamentablement el text s'ha allargat exageradament, conservant el seu xorrisme genètic.
No llegeixis si tens el foc encès o quelcom pendent.

Estaba de un humor de perros, el mueve muebles ruidosos del vecino de arriba acababa de adquirir una taladradora reforzada y empezaba a hacer los primeros ensayos antes del gran estreno del domingo por la mañana.
Había tenido que trabajar durante el fin de semana por culpa de una rotación de horarios de lo más arbitraria.
Él era el último mono de la empresa y encima era el único que no le comía el plátano al gerente-cacique.
No le tenían respeto ni plaza de aparcamiento.
Siempre había tenido un carácter arisco y avinagrado, ideal para ser funerario o periodista cristiano-liberal, pero eso de encontrarse sin mermelada de nectarina y un ruido ensordecedor en uno de sus días libres de entre semana le había disparado la producción de bilis rabiosa.
Pensamientos oscuros y homicidas le saturaban la cabeza mientras daba vueltas por el comedor cagándose en arameo y alguna lengua muerta de aburrimiento.
Por la televisión solo hablaban del nuevo embarazo de la consorte repipi-anoréxica del príncipe Felipe y si era conveniente modificar la constitución por si el hijo salía negro, torero o como Marichalar.
Todo le importaba una mierda de animal domesticado y no le dejaban ni dormir cuando de repente llamaron por el interfono de forma persistente.

-SI, DIGA?

-EL SEÑOR ÁLVARO BUÑUELO?

-SÍ, ES AQUÍ, QUE QUIERE?

-VENGO DE TUBOTEX POR LA AVERÍA DEL DESAGÜE QUE NOS DIJERON

-¡COÑO, EL DESAGÜE! SÍ, VALE, SUBA

-¡La madre que los parió! Ya ni me acordaba del puto desagüe, si hace más de dos semanas que los llamé y me vienen ahora y sin avisar. ¡Panda de inútiles! Pero encima tenía voz de mujer. ¿Cómo coño podrá arreglar eso una jodida fontanera?

Volvieron a llamar por el interfono.
-¿Qué coño le pasa a esta tía?

-SÍ? QUE PASA?

-CORREO COMERCIAL, PUEDE ABRIR POR FAVOR?

-SI QUE PUEDO PERO NO QUIERO.

-OKEY, NINGÚN PROBLEMA, PERDÓN POR LA MOLESTIA, TENGA UNOS BUENOS DÍAS.

-¿UNOS BUENOS DÍAS? VÁYASE USTED A METER ESA PROPAGANDA DE TALADROS AL BUZÓN DE SU VECINO, MAMARRACHO.

-EH? ESO ES UNA BUENA IDEA, ASÍ AMPLIARE MI RUTA.

-SI, MUY GRACIOSO, JAJA MIRE COMO ME RIÓ

-SUS SONRISAS SIEMPRE ME ALEGRAN EL DIA

-MIRA MAMÓN, CADA DIA ME VIENES A TOCAR LOS COJONES CON TU FALSA AMABILIDAD DE MIERDA. DÉJAME EN PAZ, OLVÍDATE DE MI BUZÓN Y VETE A TOMAR POR EL CULO MARICÓN.

-¿TOMAR POR EL CULO? ¿MARICÓN? BUENO… CREO QUE DENTRO DE TODO ESO TIENE CIERTA LÓGICA.

-QUE RISA TÍA FELISA, JAJA, SIEMPRE INTENTANDO HACERTE EL GRACIOSILLO.

-BUENO, CADA UNO A LO SUYO. USTED SIEMPRE INTENTANDO SER UN CAPULLO Y DE HECHO LO CONSIGUE.

-SÍ SÍ, ES MUY IMPORTANTE TODO LO QUE OPINA DE MI UN MUERTO DE HAMBRE REPARTIDOR DE PROPAGANDA PERO AHORA TENGO QUE DEJARTE QUE LLAMAN A LA PUERTA.

-OKEY, NINGÚN PROBLEMA. GRACIAS POR SU ATENCIÓN, YA VENDRÉ MAÑANA A POR MÁS MIERDA HOMÓFOGA DE LA SUYA.

-MUÉRETE YA PRINGADO.

-ADIÓS, UN BESITO.

Mientras el señor Álvaro se dirigía a la puerta una sonrisa se le dibujo en la cara. Él nunca lo reconocería pero ese gamberro simpático de la propaganda basura le caía realmente bien. Parecía inmutable delante de los insultos de la gente. Con ese rintintín cínico de "no me importa lo que digas y pienses, yo mañana volveré y a tu timbre llamaré".
Encima, después de un grito de dolor sincero, el vecino de arriba había dejado de hacer ruido con el taladro. "Sí, los accidentes domésticos pueden ser maravillosamente balsámicos" pensabas placidamente mientras abría la puerta.
Lo que vio le dejo atónito.

-Hola ¿Álvaro Buñuelo?

-Si, soy yo.

-Soy Ursula, fontanera titulada. Efectuadas las presentaciones… ¿Me puede enseñar ese desagüe atrancado?

-Pero oiga.

-¿Si?

-Si está usted…

-¿Sí?

-Está usted preñada ¡Joder!

-Sí, muy observador caballero. Yo prefiero decir embarazada pero es algo que no voy difundiendo a bombo y platillo je je.

-¡La madre! Cuanta tontería ¿Qué es pariente del repartidor de propaganda? ¿Pero donde va usted con ese pedazo de barriga? Si por lo menos está de seis meses.

-De ocho para ser exactos.

-¿Queee? ¿Embarazada de ocho meses y viene a mi casa a arreglarme el desagüe? ¿Que estamos todos locos o qué?

-Ha descrito usted la situación con un detallismo exquisito, venga ¿Dónde está ese desagüe?

-Señora, tire para atrás que usted no me toca a mí el desagüe.

-¿Porque?

-¿Que está loca? ¿No ve que pinta tiene?

-¿De que tiene miedo? ¿A que rompa aguas y le deje todo embozado? je je ahora me he hecho gracia je je je.

-¡Esto es increíble! Me ha venido una fontanera embarazada de ocho meses a decir paridas en mi casa.

-Yo he venido a arreglar un desagüe, es usted que no me deja trabajar. Que situación más embarazosa je je

-No, si al final la estaré discriminando, no te digo. Yo en el autobús siempre cedo mi asiento cuando veo a una embarazada o a una vieja.

-¿Y si ve a una vieja embarazada?

-¿De que me habla?

-No sé, es una ocurrencia que me ha venido a la cabeza. je je una vieja embarazada je je je soy la monda cuando estoy inspirada. No puedo dejar de decir chascarrillos. ¿Tiene una silla? Creo que me estoy mareando.

-Bueno, lo que me faltaba, me mandan a un fontanero con un mono premama, aspirante al Club de la comedia, que dice que se encuentra mal.

-Sí, ¿Qué quiere que le haga si me tiemblan las piernas?

-Pues nada nena, ponte de cuclillas, cierra los ojos, abre la boca y succiona todo lo que te dé.

-¿Pero que dice degenerado?

-No sé, a mi también me vienen ocurrencias a la cabeza je je ¿no le hace gracia? además, en todas las pelís porno el fontanero acostumbra a ser muy complaciente con el cliente.

-Esto es una película de terror y mal gusto. Uf creo que voy a vomitar.

-Pues vomitase usted encima guapa y ya se puede largar por donde ha venido. Abortamos la misión je je

-Callé, no diga esas cosas desalmado, que dan mal yuyu.

-Yo lo encuentro muy gracioso. Me parto sin cesaría je je je

-Bueno, de acuerdo, usted gana, ya me voy. Adiós muy buenas. Le aseguro que mi hijo no se llamara Álvaro señor amable.

-Mientras su padre lo reconozca yo ya me doy por satisfecho. Ahora mismo voy a llamar a Tubotex a ver porque coño me mandan a una embarazada para arreglar mi desagüe. Y encima con dos semanas de demora.

-NO. No llame por favor. No haga eso.

-¿Cómo que no? Esto es surrealista, es para mear y no echar gota.

-Verá, es que he venido por mi cuenta.

-¿Queee? ¿Qué ha venido usted a un aviso de avería de fontanería por su cuenta? ¿Porque?

-Es que me aburría en casa y…

-¿Qué se aburría en casa? Jodidos burgueses ociosos. ¿Y no ha pensado, que estando embarazada de ocho meses esto era una gilipollez digna del libro Guinness?

-Sí, lo he pensado. Pero ya ve que ni eso me ha detenido. Mi novio trabaja en Tubotex en el departamento de animación infantil y así de esta manera he podido ver la nota de su aviso de avería. Con que su apellido es Buñuelo y yo estoy embarazada, resulta que he tenido un antojo de comer buñuelos o de arreglar desagües a señores que se llamaran Buñuelo y por eso estoy ahora aquí.

-Increíble.

-Por favor no llamé a Tubotex, ya me voy. Uyyy ¿Qué es ese ruido?

-Es el vecino de arriba que vuelve al ataque con el taladro.

-Uy, que ruido tan horrible ¿no le molesta?

-No, que va. Me relaja bastante cuando me entran ganas de asesinar a alguien.

-Bueno je je, ya me voy que se me ha pasado el antojo.

-No tan deprisa mi gordita. Primero: su excusa del antojo de embarazada es tan estupida que me la creo, teniendo en cuenta la mentalidad que me ha demostrado desde que abrí la puerta. Segundo: ignoraba que una empresa de fontanería como Tubotex tuviera un departamento de animación infantil, cosa que no entiendo, pero no pienso llamar para preguntar. Tercero: que su novio y padre de su futuro hijo trabaje en el sitio donde yo doy aviso de una avería en mi desagüe no le da derecho a...

-Perdón, yo en ningún momento he dicho que mi novio sea el padre.

-…..

-¿Eh? ¿Por qué pone esa cara?

-¡LA PUTA!

-Oiga Buñuelo, yo me acuesto con quien quiero que soy promiscua. ¿Eh? ¿Qué pasa? ¿Por qué mira al techo? ¡Oh! Vaya, el vecino le ha hecho un agujero con el taladro. je je que bestia.

-……

-Oye Buñuelo que se te está poniendo la cara muy roja, se te está hinchado la vena del cuello una barbaridad. je je je que cosa más curiosa

-ADIÓS

-Si, si, ya me voy… Hombre no aprietes tanto los puños que se te ponen las manos moradas. No ves que…

-FONTANERA IMPOSTORA, PROMISCUA PREÑADA CON ANTOJOS SUBNORMALES. ADIÓSSS

-¿Eh? Si, me marcho pero…

-VOY A MATAR A ALGUIEN Y TU HIJO NO TIENE NINGUNA CULPA. TÚ MISMA.

-Adiós, Adiós

En la soledad de su hogar, el señor Álvaro, respira muy aceleradamente.
En su día de descanso el mundo se ha confabulado en su contra para tocarle los cojones por tierra, mar y aire.
El vecino, el repartidor de correo comercial y una embarazada disfrazada de fontanera le vacilan en su cara.
El desagüe no desagua
Quieto y con la mirada clavada hacia arriba ve como se mueve un dedo por su nuevo agujero del techo. Tiene la sensación de que le manda un mensaje telepático referente a no sabe qué de un martillo.
Ya lo decía el titulo del relato, el señor Álvaro se ha enfadado.

Jo també vull un estat propi

2006-09-11T11:03:00.000+02:00

Els Abismes Siderals també s'afegeixen a l'emotiva campanya del sobiranisme a la xarxa virtual.
Podria dir moltes coses, sens dubte emocionants.
Que es pot ser independentista, pacifista i demòcrata al mateix temps.

Però no ho faré, avui és un dia solemne i els arguments deixen pas a les imatges.
¿Per quin motiu?
¿mandra?
¿incapacitat?
¿mala planificació del temps?
¿una nova peli porno?

¿Qui ho sap?

Bona diada nacional de Catalunya (al 1714 hi va haver mala collita)

Salut i repúblika bananera.

Sofregit de miscel·lània n1

2006-08-31T13:25:00.000+02:00

Fa molt de temps que em van recomanar aquest entranyable post via email.
Avui segueixo la cadena i el recomano jo també; és un escrit fascinant on l'altruisme y la tecnologia es fusionen d'una manera emotiva i natural.
Orsai és un crack contrastat.
(és tan famós i publicitat que ho deixo aquí)

*******
Seguint per el gratificant sender de la recomanació lluminosa, recomano un altre geni completament diferent.
El eZcritor, el porno autor que sembla que només parla de sexe i en veritat és un filòsof contemporani (de la zona fosca) que apunta molt més alt del que es creu.

La historia d'aquest personatge és bastant extensa d'explicar però per fer-ho telegràficament direm que és un aspirant a escriptor professional que va tenir un blog de força èxit i que un dia va guanyar un important concurs de popularitat.

Guardonat com a millor blog de l'any (amb un premi de 3000€) i un lloc de treball (columna d'opinió remunerada) a 20minutos (diari online organitzador del concurs).
Aquí la curiosa crònica de la cerimònia de premis narrada pel propi protagonista (que no hi era present).

Per saber si aquest narrador tan peculiar us agrada us recomano que comenceu per la sèrie:
Gente que conocí y que ahora me importa una mierda

Aquests són els primers capítols

Ofelia
Daniel
Daniel 2
Daniel 3
Daniel 4
Daniel 5
Daniel 6

ATENCIÓ
Tant el text com les imatges que l'acompanyen son sexualment explícites (porno) no mirar acompanyats d'un nebodet de 3 anys o si sou menors d'edat a Oklahoma.

*******
Fa poc que he conegut aquest blog (d'una popularitat aclaparadora), que encara que Borjamari l'acusat recentment de plagiar amb mestratge, és força interessant amb posts per saber quin és el millor treball del món, que també hi ha patètiques Barbi-nazis o quines característiques tenen els Blog-adictes.

*******
L'estirabot de Francisco Umbral

El primer vídeo que poso al meu blog és un clàssic entre els clàssics.
Un icona de la televiso espanyola mil cops imitat que en el seu paper de "abuelo cascarrabias" va assolir la fama eterna.

*******
I parlant de clàssics, Antonio Gasset, un ídol d'una immensa minoria selecta que he rebut més d'un petit tribut a la xarxa.
El rei dels programes de zaping (per les seves genialitats àcides) a superat la foscor de l'ostracisme on el volien condemnar i ha aconseguit fama internacional gràcies a les recopilacions de les seves brillants frases celebres.

*******
Aquí una polèmica moralista on acusen a una fotògrafa d'abusar de nens molt petits per fer una campanya publicitària.

*******
El dia que van guanyar al ¿Quiere ser Millonario?

Un altre vídeo carismàtic.
Aquí la polèmica va saltar per la manera de guanyar. I és que resulta molt sospitós que ho facin de la mateixa manera que a la versió americana (ja prou al·lucinant de per sí). Amb comodins de sobra i vacil·lant amb a la parenta (al telèfon).
Més que sospitós és evident. Tongo de llibre.

ACTUALITZACIÓ
He trobat la versió americana (del mateix guió).
I una tragicòmica de França.

*******
Un post on ens ensenyen a ser un bloger d'èxit.
Manual para ser un blogger moderno y de éxito
És un totxo però val la pena, comença amb ironia i acaba retratant la realitat de la blogesfera (amb la seva flora i fauna).

*******
I per acabar amb aquesta miscel·lània, humor tuticolori, primer a l'estil entre les pel·lícules de "Aterriza como puedas" i el "Mortadelo y Filemon" amb Houston, tenemos una chapuza; i després amb ironia subtil que desemmascarà el masclisme de les revistes COSMOPOLITAN i Glamour.

PD:
¿És nota molt que avui és el Blogday?
No he seguit les regles però he respectat l'esperit.

De com esbudellar un test en cadena perpetua

2006-08-16T17:43:00.000+02:00

Procedeixo a contestar un meme (nom absurd) que m'ha endossat el Dr.Frank "Stain" "para que te fastidies" (paraules textuals) i perquè he llegit en un post que els que fem això és perquè no tenim creativitat per a omplir el nostre blog.

Quant temps duus blogejant?
Com rebento jo una pregunta tan simple? Ah! ja sé.
A veure, vaig donar d'alta el blog al novembre del 2004 del calendari gregorià, fa gairebé dos anys. Però no ens enganyem, ser bloger no és una tasca lineal i contínua, hi ha llacunes i comiats a la francesa. Jo he estat absent sense justificació un munt de mesos de traspàs i alguns tardorencs. Al bot em surt un post cada x dies (on x és la incògnita) això vol dir que escric amb una continuïtat irregular i que estic més fora que a dins.

Com et vas assabentar de l'existència dels blogs i et vas animar a participar?
La versió oficial és que m'ho va dir un ocellet que treballava en un rellotge de cucut a suïssa però en veritat va ser en una recerca del Google. Per aquella època anava molt curt de temps així que no se'm va ocórrer res millor que buscar (entrecomillat) "si te dan cinco patadas en el escroto, duele?".
Com tot el món sap, quan busques pel Google qualsevol cosa amb alguna lleugera referència sexual, en comptes de sortir una de les moltes webs pornogràfiques, apareixes en algun blog que no té res a veure amb l'assumpte. Així vaig conèixer aquest tinglado i encara tinc dubtes sobre el tema de "el escroto".

Em vaig animar a participar perquè necessitava sortir de l'armari, estava fart de reprimir-me, encara que després vaig recordar que jo no sóc gai i que no tinc cap inclinació sexual oprimida per una societat puritana.
Però en aquells dies ja era massa tard perquè sóc dels pocs que ha signat un contracte secret amb Blogger per no marxar a la competència. Cobro per post i per cada vegada que canvio el color de les lletres. (ups, se m'ha escapat)

Digues cinc blogs que segueixis diàriament o amb molta freqüència:
No conec cap blog bo que postegi diàriament. Segueixo els blogs que tinc al meu compte de Bloglines, que és un servei que recomano a tots els que llegeixen blogs. És un sistema gratuït que t'informa cada vegada que un blog actualitza (que prèviament has afegit a la teva llista). Ja s'ha acabat allò d'anar donant tombs per veure qui ha tingut la gentilesa d'actualitzar.

Ets lector anònim d'algun blog?
Preferiria no contestar aquesta pregunta (si ja sé que és una pregunta anodina i sense cap conflicte aparent però simplement preferiria no contestar)

Quins blogs consideres de millor qualitat?
Això és subjectiu i injust perquè jo no conec tots els blogs del món i no puc opinar de manera sincera si sé que la meva ignorància supera el meu coneixement. A més em considero discriminat perquè si cito "Els Abismes Siderals" quedaré com un narcisista malaltís. M'enutjo profundament quan llenço pedres sobre la meva pròpia teulada per culpa d'una hipocresia social que d'una forma tàcita ens obliga a ser falsament humils i a renegar de nosaltres mateixos tan sols per quedar bé.

De totes maneres, per quedar malament, tinc enllaçats excel·lents blogs encara que el meu tòtem de culte és Dame plata o me mato. Ja sé que últimament ha caigut en la decadència de l'abandó però segueix dominant des de dalt de tot. Us recomano que el visiteu en les profunditats del temps (dels mesos passats). El seu humor només és apte per a ments ben esmolades.

Alguns autors que et despertin especial simpatia?
Sobretot els que tenen talent, els que tenen un sentit de l'humor intel·ligent, i els que van d'intelectualoides pedants i egòlatres (però amb gràcia).
Ahh! Parlem de simpatia? Doncs la gent de tracte agradable però no molt convencional (això m'avorreix).

¿Que cony fa aquest petit Fragel aquí al mig?
Amb quin cinc blogueros t'aniries de borratxera?
Menyspreo als borratxos. Vaig enviar una carta al Parlament per sol·licitar que s'apliqués la pena de mort (sense judici) per als participants de botellons clandestins. Encara espero que algú es digni a contestar (i ja fa més de 2 hores).
Les festes de San Fermin fan fàstic (algú tenia que dir-ho); són decadents, convencions de cretins amb una vida buida que solament poden sobreviure omplint-se les venes amb alcohol alienant. Necessiten la gresca de la masa aborrallonada que crida, vomita i orina al carrer.
A més, 50 tius borratxos canten molt malament.

Amb quin tres blogueros passaries una nit de bogeria sexual?
Sóc heterosexual misogin així que m'ho posaré fàcil: amb qualsevol dona sense pircing, ni arracades, ni tanga horrible (que són gairebé tots depenent del cul), ni un tatuatge d'un unicorn rosat, ni amb afinitat ideològica amb la Mantis Religiosa ni amb al·lèrgia a la higiene corporal i que sobre tot que m'agradi.
No faré l'acudit típic i bast de que vull donar sexe anal als de enREDo Liberal (que és una manera fina de dir que donin pel cul a tots als fatxes cavernícola-reaccionaris). No ho faré perquè respecto a totes les persones i mascotes encara que siguin d'ideologies contaminants.

T'has enamorat alguna vegada d'alguna bloguera?
No ho sé.
Estranya resposta veritat? Com pot ser que jo mateix no ho sàpiga?
Resulta desconcertant i inquietant.

M'explicaré:
Imagineu que estem al 24 d'Abril, en plena expansió de la primavera que és quan jo m'enamoro, i llavors conec a al meva nova veïna Margarita que treballa fent classes de catequesis i doblant pel·lícules porno.
Salta l'espurna i dintre meu es desencadenen certs esdeveniments metafísics. Floreixen sentiments de tendresa assilvestrada i el soroll del món es trasmuta en música harmoniosa. Jo estic captivat per aquesta bambina, la penso i la somio. Miro la pel·lícula "Margarita se llama mi amor" i ni tan sols truco al telèfon d'urgències. Em compro una samarreta amb la inscripció "No sóc cursi però deixa'm jugar amb les teves escombraries".

Dies més tard estic navegant de blog en blog i entro en un d'una tal Potata que diu que és d'Austràlia, que acostuma a escriure sobre els laxants d'una determinada marca que li han creat certa addicció.
Jo, innocent de mi, que estic perdut en aquest ball de disfresses carnavalesc que és internet, ignoro que la tal Potata no és altra que la meva estimada veïna Margarita.
Per això no puc contestar a la pregunta amb veracitat, perquè ignoro si alguna vegada m'he enamorat de la identitat real d'una bloguera.
Si et refereixes a si m'he enamorat solament pel blog la resposta és no.

Estàs satisfet amb el teu blog?
Per res, crec que el meu blog és dels més infravalorats de tot internet.
Que l'has vist per la televisió?
Que ha sortit a la premsa?
Surt als rànquings de popularitat?
No sóc ambiciós, sóc realista. Solament espero que el fotut món s'assabenti d'una vegada del que és la realitat.

Crec que posar-se fites molt altes ajuda a millorar i a no dormir-se a sota la figuera (entoma frase artificial i tòpica)

Tria entre tres i cinc blogueros perquè contestin a aquestes preguntes en els seus blogs:
És una pregunta trampa? Entre tres i cinc són quatre... no?
Escullo a aquesta gent entranyable (que no conec) perquè sé que no em fallaran.

Poca Sangre, El Timo Perfecto, El blog del gen, Michu, Esto Cierra

(ehem... no és una manera ocurrent d'acabar amb aquesta cadena?)

¿Censura o higiene?

2006-08-08T15:27:00.000+02:00

En el meu últim post un anònim m'ha deixat aquest comentari que he suprimit:

"eres patético y divertido, molestoso creativo...
qué mierda corre por tus venas?
La Miss te ama"

La veritat és que he tingut dubtes. No tenia clar si esborrar-lo o no.
Tot i el to pejoratiu evident, hi havia també un cert mar de fons elogiós que ho complementava i el meu ego vanitosos posava resistència al Delete.
Entre el blanc i el negre, es quedava ambigu i gris.

Evidentment que sóc patètic. Amb obvietats no avancem.
¿I qui no ho és? Si encara ignorem el concepte de "l'infinit", de l'ànima i de la mort. ¿Quin mamífer racional (i per tant limitat) no és patètic en aquest planeta?

¿Divertit? ¿Creatiu? ¿Sang adulterada i misteriosa? ¿La Miss m'estima?

Gràcies, gràcies, sí, realment ha estat dur eliminar aquest missatge.
Masses coses boniques entre línies per tirar-ho al abocador de la no-existencia. El meu ego sagnava vanitat.
He pensat molta estona i he dormit poc; De fet, he demanat excedència d'un any a la feina (i això que començava avui).

Però a banda d'aquesta anècdota insignificant, el tema dels comentaris als blogs a vegades porten molta cua (i denuncies).Per si algú no la coneix, explicaré l'apassionant historia del blocaire denunciat.

En Mafius era un alumne d'un institut d'Arganda del Rey (Madrid) que un bon dia va parir un blog per opinar de les condicions al seu centre d'estudis. Escrivia de les classes, dels professors, i de les deficiències, que en el seu parer, tenia el sistema del Instituto Jose Saramago.
Fins aquí tot normal. Un altre blog per desfogar-se del que el seu autor creu injust i internet esdevé l'eina democratitzadora, on saltant-se les jerarquies, qualsevol pot expressar les seves opinions (cosa que jo trobo fascinant).

Això era el Febrer del 2006, i segons l'autor, tot seguit la direcció de l'institut va iniciar una persecucio per tancar-li el blog; tot per la "suposada" mala imatge que donava del centre. El noi denunciava coses com la concentració d'exàmens, la manca de diaris a l'institut, que es gastessin diners en festes i no en netejar pintades de les parets, etc, etc...

La cosa transcorria dintre de la marginalitat minoritària habitual quan un dia va publicar aquest ---> post on criticava (de forma força raonable, crec jo) a un professor de filosofia, i llavors es va muntar la "marí morena".
Bé, de fet, no va ser aquest post en si, el que va crear la polèmica, va ser un comentari anònim que insultava al professor.

"Hola, yo soy alumno del subnormal de filosofía, soy del grupito de los marginados por este hijo de puta que no tiene otro calificativo….José Antonio muérete hijo puta que cuando tenga coche como te vea por la calle te atropello maricón"

En Mafius no va borrar el comentari i el professor i el director del centre (que des de l'ombra ja tenien la mosca darrere l'orella) en lloc de demanar que el suprimissin van trobar l'excusa perfecta per interposar varies denuncies per amenaces i injuries .
La noticia va ser difosa pels grans mitjans de comunicació i el blog d'en Mafius va passar de 2 o 3 lectors a milers en només un dia. L'efecte bola de neu va ser immediat i molts blogs i fòrums van debatre el tema.

¿És censura esborrar un comentari que insulta?
¿És responsabilitat del propietari del blog un comentari anònim sinó l'esborra?

Tant els seguidors com els detractors del noi van donar la seva opinió, amb molts comentaris, que van alimentar la controvèrsia fins el dia de la sentencia. Lamentablement, això és la vida real i la senyora jutgessa va resultar una desinformada (d'internet) i va condemnar al blocaire a una multa de 200 euros.
A sobre va ser expedientat i després expulsar de l'institut (cagate lorito).

Independentment de l'injusticia de la sentencia (que serà apel·lada), jo crec que en Mafius tenia que haver tret aquell comentari perquè no feia referència a un nick, sinó a una persona particular real.
La higiene no és censura, és ignorar al bandarra de torn (igual que en un xat o en un fòrum); per alguna cosa està l'opció de moderar o de suprimir comentaris.

Poso, pel seu interès, enllaços de llocs on s'ha parlat del cas.
Post recomanat que critica la sentencia i que té un molt bon debat a l'apartat dels comentaris. (seriós i argumentat).
Difusió de la noticia al 20 MINUTOS.
Article a EL PAIS, el més professional i periodístic de tots. Com sempre (a EL PAIS) hi ha un missatge subliminal perquè es voti als socialistes a les següents eleccions (casi imperceptible però latent).

Seguint amb el tema dels comentaris als blogs, fa poc vaig recomanar l'excel·lent relat "Esa niñata quinceañera" , quan vaig accedir a l'apartat dels comentaris em vaig trobar amb una pila de trols insultant de forma grollera. Quan vaig preguntar a l'autor perquè deixava que tota aquella porqueria li embrutes el blog em va dir que potser tenia raó però que d'aquella manera molestaven menys (cosa que no comparteixo en absolut).
La qüestió surrealista és que quan torno a mirar els comentaris, el blocaire a borrat la seva resposta a la meva pregunta i ha deixat tots els insults (?), que de fet, s'han reproduït amb copy/paste del propi relat.
Sé que en Toni Nievas és un geni però a vegades té unes excentricitats al·lucinants.

I ja per acabar (i si per això menys important) també he suprimit un comentari d'aquesta - - -> subspècie de mico.
Eren els típics insults transatlàntics "chinga a tu madre" (que aquí fan riure) amb molts copy/paste del meu perfil per fer-lo més llarg.
No entenc com gent amb un blog interessant el puguin tenir linkat i li comentin, ja que el molt cretí és racista, cutre, homofog i no sé quantes xenofòbies més.
És dels que critica als qui li borren els comentaris i predica amb l'exemple deixant tots els que l'insulten a ell. És clar, ell basa la seva cutre existència en aquestes batalletes mongòliques i mal interpreta la llibertat d'expressió.

La llibertat d'expressió no vol dir impunitat per difamar, injuriar o molestar. ¿Que pensaria la jutgessa del cas Mafius d'aquest vomit-blog?
Delete al canto.

Les teranyines són maquiavèliques

2006-07-28T07:54:00.000+02:00

Hola de nou, sóc Rufus Troy McClure, segurament alguns de vostès em recordaran de posts anteriors com el pertorbador "El tren in vitro", el pecaminós "El Papa blanc", o per l'apologia insubstancial de "La buidor del no-res".

Avui els presento: "Les teranyines són maquiavèliques", un auto-plagi gratuït, disfressat de seqüela natural, que intenta demostrar que encara puc mantenir les medicines fora de l'abast de les criatures.

És dura la vida del lampista quan les canonades et cauen a sobre el cap per estrènyer massa una corda homologada, i, és evident, a totes llums, que una cisterna no és el lloc adequat per a criar un peix amb un nom entranyable.

SOBRE RODES
Hi havia una vegada un noi de 22 anys que va decidir abandonar el poble i provar sort a la gran ciutat. Sempre havia viscut al camp i tot el seu entorn (familiars i amics) li van recomanar que no ho fes.
-Eloisiu la ciutat és molt perillosa per a tu.
-No sé perquè, allà hi ha molts més policies que aquí.
-Ets massa pasarell i allò està ple de taurons.
-No és veritat incult, els taurons són al mar.
-Pendras mal i tornaràs amb la cua entre cames.
-Sempre he dut la cua entre les cames jo.
Així, més per inconsciència que per orgull, va seguir endavant.
Tenia una habitació llogada a un hostal amb nom de malaltia gàstrica i ja havia concertat una entrevista de feina mitjançant internet.
Va fer la maleta i va agafar l'autocar de linea. En arribar es va emocionar al veure els edificis tan grans i moderns. Hi havia tanta gent que es va marejar una mica. Va orinar a la paret d'una guarderia i va ser increpat per un grup de jubilats indignats. Va entrar a una barberia per retocar-se una mica els cabells abans de l'entrevista. Per culpa d'una infecció testicular el barber va tenir que sortir per cames i va deixar l'encàrrec al seu nou aprenent. El noi era un dropo sense experiència i va fer servir les tisores sense solta ni volta. Al final li va quedar una espècie de pentinat triangular. Era molt estrany però per aquelles coses de la vida, dels relats de blogs d'internet, li va quedar molt bé amb les seves faccions facials.
Equilibrat i compensat.
L'entrevista va ser un èxit, la noia de recursos humans li va fer un contracte per tres anys (en lloc dels 6 mesos estipulats a l'anunci d'internet).
-Té, les claus del teu despatx.
-¿Despatx? ¿no era un aprenen de primer nivell?
-No, t'he posat de supervisor dels coordinadors, si necessites alguna cosa o una fel·lació, avisa'm.
-¿Que? ¿Supervisor? Però si jo no sé com va això.
-Oh molt fàcil, tu et baixes la cremallera jo obro la boca i la resta està xupat.
A partir d'aquell dia, l'Eloisiu i el seu pentinat triangular, van anant escalant a l'organigrama de l'empresa fins arribar a la Junta Directiva. Gairebé totes les desconegudes li demanaven relacions de "sexe sense compromís" fins que una tarda, que plovia tènuement, va conèixer una noia que treballava de peixatera però amb glamour. Es van enamorar i es van casar en una cerimònia civil, sense invitats. Van tenir quatre fills i van anar a viure al Canadà on van ser molt feliços i van comprar una antena parabòlica per la tele. A demés, la seva mare va morir de càncer de melic però no van anar al funeral ni van enviar flors.
¿Perquè tindríem que fer un viatge, si al cap i a la fi, ella ja està morta?

Comentaris del text:

L'Eloisius és un personatge molt pla i lineal. No té carisma perquè, de fet, a part del nom i el pentinat triangular no té cap característica.

És una aventura convertida en desventura. Tot li surt rodat. No té conflictes ni problemes. Troba una bona feina a la primera, totes li volen llepar el penis, triomfa professionalment, s'enamora, es casà i se'n va a viure al Canadà per tenir quatre fills i una parabòlica (i a sobre s'estalvia la malaltia i l'enterro matern).

És evident que el final de l'historia està molt precipitat.
Tot passa telegràficament i sense cap implicació dramàtica. Fins i tot la mort de la seva mare o la cerimònia patètica del casament no transmet cap emoció ni simulacre de dolor.

Això si, es nota que l'autor té talent i si s'esforça i és disciplinat pot arribar a escriure algunes de les més grans pagines de la literatura universal.

Per altre banda diré que m'agrada molt menjar gelats de pinya quan la calor del migdia comença a apretar. Sóc previsor i tinc la nevera ben assortida (el congelador pels tiquismiquis). Acostumo a cridar paraulotes quan el veí de sota fa servir la taladradora a les tantes del migdia i no sempre contesto al telèfon si m'acabo de capbussar a la banyera. Penseu en l'higene corporal si utilitzareu el Metro i recordeu que sóc Troy McClure que tornaré aviat per parlar del sexe a la tercera edat ¿Té que continuar sent legal?

POST KAMIKAZE III

2006-07-22T17:03:00.001+02:00

Feia temps que no feia un post kamikaze. Un post kamikaze equival a un Post-It enganxat a la nevera (amb un imant de fruita de temporada), o a una nota escrita de pressa i amb desgana deixada al costat del telèfon. És un escrit que caduca molt ràpid, és efímer i de caràcter tècnic. La anti poesia de qualsevol pretensió creativa.INFORMO:
- He millorat (segons el meu gust subjectiu i condicionat) el cromat de color del Weblog (en versió castellana), ara és més viu i afable.
- M'he adonat que la versió castellana té vuit posts menys que la catalana, així que traduiré els que falten (menys els de política ja desfasats).
- He afegit una traducció automàtica al francès (és lamentable però donà glamour)
- He recuperat tots els Comments perduts dels posts antics.
¡INCREIBLE! Després de més de nou mesos (que es diu aviat) han tornat a aparèixer. Els he passat, un a un, al sistema oficial de Blogger.
¡I EREN 332! (ja està bé la broma)
Si hi ha algun damnificat de Haloscan, que vagi a la seva zona d'administració i se'n portarà una grata sorpresa.
- He afegit més enllaços a la secció TRACKBACK Total
Com el text (humorístic de sal gorda) de: ¡Los Testigos de Jehová rockean cada vez mas duro! o el fascinadorament obscur de: Esa niñata quinceañera¡Ah! - i he tornat a postejar (escriure) al blog després de 6 mesos (i ha sobre, no he donat cap explicació).

Salut i república bananera.

Les meves petjades inesborrables (II)

2006-07-14T17:53:00.000+02:00

Després del meu retorn sobtat torno a repescar les cutre-sèries ¿alternatives? que un dia (que el sol em va picar frontalment) vaig anar desenvolupant sense un criteri gaire definit. Avui es tracta de "la secuela" de Les Meves Petjades Inesborrables; aquell absurd intent de ser original al preu que fos, i que no era més que una manera forçada de recomanar escrits d'altres Blogs.
L'excusa barata era recopilar un grapat de comments meus (versio castellana) per tenir una idea global de la ximpleria que vaig dispersant a tort i dret.

Referent a un post on una blogera que feia critiques demolidores a altres blogs s'acomiada perquè diu que ja no està motivada.
RUFUS dice:
Que manera más brusca de abandonar la adolescencia. El desencanto retratado, la añoranza de la edad del pavo revoltoso. Te ha salido un texto muy sentimental y eso es humano pero choca con la mala leche militante de los otros post. Un intento de humanizar los golpes bajos a tus victimas de antaño; las muertas y las supervivientes. No te pases de buena fe y no pidas a “Toda una mujer” que vuelva POR DIOS. No sabía lo del accidente con un camión y sus secuelas. Los blogs son mucho más vulgares de lo que crees, mucho más transversales, y lo tiene gente de todo tipo y condición. No solo los fracasados oficiales ni estereotipos de friki feo o sociopata. Quizás los blogs de gente no-nerd, ni con pretensiones seudo literarias, ni medio guapas de barrio ególatras, ni genios no reconocidos avanzados a su tiempo, ni graciosillos al limite del coma etílico ni no sé cuantas patologías modernas más, no te llaman la atención, pero eso no quiere decir que no existan. Hay mucho blog vulgarmente NORMAL que no duran ni un minuto en nuestra pantalla. Salut y hasta que te vuelva a picar el gusano virtual con otra personalidad.
link al post original

Referent a un escrit lamentable d'un creti; imitador de la blogera anterior però amb un fons i unes formes absolutament denigrants.
RUFUS dice:
He leído todo tu blog (tus tres entradas) y creo que eres un genio extradimensional. Que lucido, ocurrente y megachido... que crack.. Wueno no, hablando en serio. Pensaba que el patetismo de mercadillo había sido abolido por las leyes internacionales... Que rancio y insulso. Insultar gratuitamente, con un supuesto análisis redentor, por favor!!! ¿Tú hablas de originalidad? Imitador de plagiadores. Los adolescentes mentales tenéis que pasar la edad del pavo como todo hijo de vecino pero al menos tendrías que saber que incluso para ir de puto impecable se tiene que tener estilo. Singularidad en primera persona. Yo como babuino del rebaño de pedantes de tercera fila sé lo que es la mediocridad y tú eres un profeta aventajado. Si al menos tuvieras gracia, chispa, frescura. ¿Eras fan de la sardina y quieres emularla? Deja de ser previsible. Tus insultos gratuitos te retratan a ti mismo, si no te gusta un blog IGNORALO ángel justiciero. Ya supongo que debe ser difícil llenar tu anodina vida sin pendejar pero inténtalo. Un abrazo fuerte.
link al post original

Referent a un post on una noia es queixa que el seu professor se li ha insinuat.
RUFUS:
Con perdón… ¿pero de que ciruelo te has caído? La historia de la humanidad está basada en el abuso de las jerarquías preestablecidas. El derecho de pernada no caduco en la Edad Media. Siempre hay mediocres con un rango ínfimo de poder, ya sean jefes, profesores, caciques, adultos, representantes o cualquier botarate que se encuentre en una posición de fuerza para ejercer un chantaje. Si el profesor tiene un pene y tú una boca ¿Por qué no fusionar los dos elementos? Ah, ¿por tu libertad de elección? ¿Por qué quieres ser una simple alumna que no tenga que pagar prebendas? Pues creo que tienes razón. El clásico de la trepa que asciende con sus malabarismos de alcoba tiene que ser voluntario. Creo pero, por lo que cuentas en el post, a parte de ser una situación embarazosa para ti, este pobre sujeto “solo” intentaba seducirte, como todo homus erectus; es feo y poco ético pero seguro que pensó “si cuela cuela”. Salut
link al post original

D'un escrit contundent on una bloger renega de les mentides del seu últim pretendent i mostra el seu desencant per continuar amb el blog..
RUFUS:
La primera vez que vengo por su blog y es realmente fascínate este ejercicio de soberbia barriobajera. Que ritmo demoledor; insultos, descalificaciones, improperios, reflexiones, tacatacata, una detrás de otra. Y encima, después de la amargura intrínseca del mensaje, te das el gustazo de mandar a tomar viento al pobre diablo en cuestión. Porque esto lo que es, es un mensaje privado y personalizado. Es la utilidad maléfica que tiene la comunicación vía blog. Antes, sin estos diarios virtuales, estos sujetos ruines quedaban inmunes. Ahora ya no solo les silban los oídos, se les nubla la vista y sienten rabia al verse en el centro del escaparate. No digo más alabanzas que te dan grima.
link al post original

Sobre una reflexió per diferenciar si els visitants d'un blog son actius o passius a l'hora de deixar comentaris.
RUFUS said
Se podría hablar largo y tendido del tema de los comments en los blogs. Por naturaleza todos somos pasivos (herencia genética de no dar un palo al agua) porque si tuviéramos que comentar en todo lo que leemos nos volveríamos locos. Hay cosas que no nos inspiran ningún comentario o ya hay alguno que dice lo que pensamos (y seriamos redundantes). Varios visitantes repitiendo lo mismo es ya muy común. También están los comments SPAM que sin leer el post en cuestión se limitan a saludar para invitar sin disimulos a que visitemos su blog. Los comentarios son algo fundamental, no por un rango de popularidad sino para complementar el articulo y para enriquecerlo (darle virilla). Yo tuve una temporada el sistema de HaloScan (porque era muy fashion) y como tantos miles de usuarios un día me desperté y se me habían borrado casi 200 comments (jodido sistema gratuito, menudo drama) mis entradas antiguas ya no son lo mismo, no por vanidad, ese "cero" en el casillero a matado ciertas acotaciones de lo mas singulares (con el valor sentimental de los inicios). Lo admirable (?) es esa gente que escribe en plan autista, con regularidad militar y sin que nadie nunca les diga nada, y todavía mas increíble, la gente que de forma voluntaria desactiva la opción de poder dejar comentarios; increíble!, eso es como quitar el color a la tele, la sal a la ensalada. Si hay mensajes ofensivos siempre los puede borrar, aniquilar; todos los hemos hecho y es necesario en un planeta tan lleno de trolls adolescentes. Otro hecho es que ya no nos importan tanto si nos comentan como el primer día, ya no hace tanta ilusión el paso del tiempo nos da otras prioridades.

Salut i republika bananera
link al post original

Una dissertació fecunda sobre una dura critica del mundial d'Alemanya.
RUFUS:
Yo no entiendo el complejo de superioridad de las personas a las que no les gusta el fútbol. Sobretodo si algunas de esas personas quieren cambiar el canal para poner “aquí hay tomate” o “salsa rosa” (no lo digo por nadie en particular). De acuerdo que el proselitismo machacón con la mundialitis ha sido obscena; de acuerdo en que el fútbol es alienante y ridículo si se intenta trascender como algo más que un juego (una competición deportiva); De acuerdo que la exaltación del no nacionalismo roji-gualdo descarnado nos provoca alergia (sobretodo a los que somos nacionalistas oficiales malos y insolidarios y a los que van de apatridas ciudadanos del mundo o de Venus). De acuerdo que todo es un rollo aburrido y pesado y que no hay suficiente en cambiar de canal porque es todo el día y en todos sitios.

¿Pero creéis que muerto el perro muerta la rabia?

La masa aborregada (toma complejo de superioridad subyacente) cambiara la píldora por otra de otro color. Que si Olimpiada, que si elecciones, que si Oscars, que si Gran Hermano, que si nuevo Papa, Que si boda/nacimiento Real, que si no sé que, es cíclico y infinito. Los Telediarios de desinformación cambian la partitura y “eso” llamado normalidad no existe. (Quizás es menos aburrido, que no es poco)
Con la entrañable eliminación de Spain todo volverá a su justa medida. La relatividad de un evento internacional-deportivo de primer nivel. Eso explicaría que es lo que en verdad nos estaban vendiendo.

En definitiva y simplificando, la gente que lee y tiene criterio (“su criterio” aunque sea equivocado) siempre se dará de bruces contra la mayoría imperante y sus altavoces ensordecedores que repiten sandeces primarias, vacías y falsas.

PD: y eso pasa en casi TODOS los países, no solo en España (ver blogs argentinos, mexicanos, ingleses..) el veneno de los Mass Media es universal.
link al post original

Com es pot tornar a comprovar, a vegades més val no tenir cap comentari que segons quines encícliques postisses sense cap solta ni volta. Penseu-ho la pròxima vegada que tingueu un zero a un post creat amb suor i mal d’esquena.

Contracorrent literària

2006-07-06T07:51:00.000+02:00

Els pilars de la terra és el títol del llibre més famós i venut del popular escriptor britànic Ken Follet, i jo no l'he llegit, punt i a part.

I a més crec que després d'aquesta contundent lapidació amb gominolas no ho faré mai. Tot el contrari per exemple del Diccionario del Diablo, que sí que em cruspire un dia d'aquests.

punt i a part més tard…

Jo de Ken Follett sols he llegit (ja fa bastant temps) "La clave está en Rebeca" (que em va agradar i entretenir), i "El hombre de San Petersburgo" (que em va enganxa i entusiasmar sobremanera). En el seu moment van ser unes lectures força agradables que em van deixar un molt bon sabor de boca (conjuntament amb uns caramels de llimona àcida). Suposo que si els hagués de llegir ara, que tinc molts més llibres a les meves esquenes, i m'he tornat un esnob pedant, em caurien al terra i els donaria una patada redentora. Diria la típica parrafada pejorativa dels anti Best Sellers militants (tan sibarites i classistes ells) que, als llibres famosos del populaxu, troben als personatges plans, simples (sense profunditat psicològica de tant estereotipats) i amb una trama insultant per inversemblant, facilona i previsible.

Bé, com a la vida humana, un lector ha d'evolucionar i créixer, i abans d'arribar al segon esglaó, ha de passar pel primer. És per això que el meu nebot de dos anys vol dibuixar cercles irregulars a les pàgines sagrades dels meus llibres de Jardiel Poncela i em llença els ratuladors pel cap quan li dono el succedani de "L'oruga Molly acoloreix". I és que el meu entranyable nebodet és “pequeño pero matón”, analfabet però selectiu.

Dit això, i callat allò altre, he de dir que uns dels meus plaers morbosos en això de les controvèrsies literàries és precisament veure la mala llet d'una critica negativa a un llibret famós que té el suport fidel d'una allau d'aduladors complaguts.
"El aguafiestas" té un treball brut però algú l'ha de fer.
Aquest punt negre, amarg i incomprès em fascina.

Tenen un patro de comportament molt marcat; una llei no escrita que es compleix rigorosament en, per exemple, aquests comentaris crítics de la web d'Anika:
Los pilares de la tierra
El ocho
La sombra del viento
El medico

El código da Vinci és l'excepció que confirma la regla, és veu que és tan abarrant i delirant que el numero de detractors és força elevat.

I és que en aquests temps pagans en que estem submergits tot el món té teories alternatives de la defunció de Crist.

Punt i final.

La revenja dels gabatxos

2006-06-28T19:18:00.000+02:00

Avui no seré original, avui no seré creatiu, avui no...

MUNDIAL ALEMANIA 2006 (vuitens de final)
SPAIN 1 (de penalti creatiu)
FRANCE 3 (menage trua)

No s'ha de fer llenya de l'arbre caigut però... la vida és un bumerang australià. Tanta xuleria, tanta supèrbia, tanta ximpleria...

En l'esport es pot guanyar o es pot perdre però... ¿s'ha de fer el ridícul necessàriament? ¿És imprescindible?

PD: encara que sembli mentida, avui tinc enveja del dolor dels espanyols. Ells existeixen al món, ells no són invisibles, ells poden participar i, per tant, ells tenen la sort de perdre un partit de futbol. Los caminos del señor son inescrutables.

On vaig dir no, dic cantimplora - Volum 1

2006-06-24T17:34:00.001+02:00

He aquí el retorn d'un clàssic del blog. De l'enyorada secció de Reciclatge Intel·lectual rescato de l'oblit aquest pretensiós exercici de manipulació distorsionada amb frases típicament recurrents (o més aviat genuïnes).
Es tracta de posar Blanc on hi havia Negre; de canviar Molts per Pocs i de dir el contrari del que pensava el jardiner (com si diguesim).

Éramos pocos y parió la abuela
Éramos muchos y aborto la nieta

A quien madruga Dios le ayuda
A quien trasnocha el Diablo le jode

La prostituta reprimida tiene problemas profesionales
La monja promiscua tiene alegrías en su tiempo libre

Mañana en la batalla piensa en mí
Hoy en la orgía me olvidare de ti

El delincuente peligroso corrió muy rápido para escapar de las fuerzas del orden público
El policía inofensivo caminó muy lentamente para atrapar a los debiles del desorden privado

No sin mi hija
Sí con tu abuelo

El ascensor subía lentamente gracias a la anarquía intrascendente
La escalera bajaba rápidamente por culpa de la ley de la gravedad

Era una mujer de armas tomar
Era un hombre de gominolas de goma dejar

Era un profesional como la copa de un pino
Era un aficionado como el suelo de un sótano

Tu padre es un canta mañanas
Mi madre es una silenciadora nocturna

Ay ay ay ay canta y no llores porque cantando se alegra cielito lindo los corazones
Yupi yupi yupi calla y ríe porque callando se entristece infierno feo los cerebros

Vistéeme despacio que tengo prisa
Desnúdate de prisa que tienes tiempo

Tengo un círculo de amigos muy reducido y exclusivo
Tienes un cuadrado de enemigos muy amplio y vulgar

Una flor no hace verano
Mil mierdas hacen otoños

El vagabundo desahuciado es mas listo por naturaleza
El rey de España no es más tonto porque no se entrena

A río revuelto ganancia de pescadores
A carretera ordenada perdida de tramoyistas de secano

El profesor de matemáticas se subía el pantalón mientras pensaba que suspendería a los alumnos que fuesen menos aplicados mentalmente
La alumna de lengua se bajaba la falda mientras gritaba que aprobaría al profesor más aplicado físicamente

A perro flaco todo son pulgas
A gato gordo nada son elefantes

Al pequeño ateo le horroriza rezar de cara a la multitud.
Al gran Papa de Roma le encanta el sexo anal en la intimidad

Matar mosquitos a cañonazos
Resucitar ballenas a besitos

La vida es una mala noche en una mala posada
La muerte es una buena mañana en una buena gasolinera

Zapatero a tus zapatos
Peluquero a mis omoplatos

En casa del herrero, cuchara de palo
En el trabajo de la costurera, taladradora de goma

Difícil como encontrar una aguja en un pajar
Fácil como perder un armario empotrado en una mesa de pimpom

Tiene un futuro muy negro; será minero carbonero
Tiene un pasado muy blanco; fue pastelero natero

La rubia es una mujer fácil pero con un miedo innato a la soledad
El moreno es un hombre complejo pero con una osadía artificial a la vida en pareja

Las personas virtuosas y cultas, difícilmente harán una revolución, porque siempre se hallan en minoría
Los animales ruines e ignorantes, fácilmente desharán un Estado, porque nunca dejan de ser mayoritarios

Donde pongo el ojo pongo la bala
Donde sacas el cogote sacas el trasatlántico termo-nuclear

El pirómano bebía cerveza mientras susurraba que todavía le quedaba el material que todos conocemos
El bombero orinaba mientras gritaba que ya no le quedaban reservas secretas

Matar dos pájaros de un tiro
Resucitar un pez de dos suspiros

El ladrón de guante blanco abofeteo al sabio de la ciudad
El policía de calcetín negro beso al tonto del pueblo

PD: És llarg i reiteratiu però m'ha agradat, així que amenaço amb tornar amb més sopa un dia d'aquests.

Estafatut? NO gràcies

2006-06-15T04:27:00.000+02:00

S'ha escrit molt sobre el referèndum del neo Estatut Zapateril.
Llàstima que no s'ha llegit gaire, i, en la meva modesta enquesta personal, em surt que guanya el Sí de forma accentuada.
És un Sí apàtic i desinformat.
Que segueix la corrent del gran telemarketing fàctic.
Qui té pela té pela i sinó la canvia per euros de fum mediatic.

Em resulta impossible fer un pòdium de les mentides oficials així que em limitaré a dir que el senyor Arturo Mas em repugna en un grau no gaire favorable pel meu pobre organisme indefens.
Tothom pot tenir les idees que vulgui, només faltaria, però això de mentir tant i tant descaradament resulta tant tòxic al mapa genètic recentment desxifrat que accentuà la meva al·lèrgia primaveral.

Que sigui un cretí perdonavides no hi fa res. Les seves cortines de fum aviat se les endurà el vent i llavors quedarà ben retractat per l'historia dels botiflers amb carnet de la nostra petita gran nació.
"Nació" segons la majoria del petit Parlament (¿o d'un petit i ridícul pròleg?).

Per no marejar la perdiu em limitaré a recordar en veu alta les primeres declaracions del senyor Mas un cop consumada la traïció a la Moncloa.
En les seves PRIMERISIMES declaracions publiques, quan encara ningú s'havia possicionat, l'Arturito sense boina va rajar una parrafada partidista sectària dient que "s'havia demostrat quin era el veritable partit important de Catalunya a l'hora de pactar els temes importants".

Les declaracions ja eren repel·lents de per sí per qualsevol que hagués seguit el tortuós procés estatutari i sàpigues que CyU havia sigut l'últim a pujar al carro per demanar la reforma i el que havia posat més pals a les rodes (amb un fals maximalisme). Però independentment d'això, a sobre resulta que el pacte era una desnaturalitzacio impressionant al text del 30 de Setembre.
Increïble, per motius de partit ens havia hipotecat el País.

A sobre el molt cínic s'atreveix a dir (al debat de TV3) que tot el que havia dit abans del pacte amb ZP és referia a Catalunya. O sigui que el tiu té un doble llenguatge declarat i ens prenia el pel a tots ja que el que havia postulat no valia a Madrid. I ell acusa de contradiccions?

El SÍ sobiranista es una gran farsa, una contradicció per sí mateixa; una taca a la pell dels encadenats amb el síndrome d'Estocolm. Que deixin d'embrutar l'estelada amb el seu regionalisme mental.

La pregunta clau és:

¿perquè el PP diu que vota NO?

Doncs perquè no és pot permetre votar SÍ (tot i que estan encantats amb l'Estafutet) ja que desprès de tota la campanya demagògica anti estatut d'abans del pacte ZP-Mas no poden reconèixer cap mèrit a Zapatero des de la perspectiva espanyola i espanyolista.
Per això fan una campanya tant fluixa i de partit extraparlamentari ultra-cristià. Perquè guanyi el SI i l'espoli es perpetuí una colla d'anys més.

El NO ho té molt difícil ja que és un vot molt militant, molt combatiu. De gent informada i contrastada. Tant de bo hi hagi poca participació. La massa a comprat la moto del "pajaro en mano" i del "més val poc que res"; quan el SI és la renuncia, és el SI a la submissió perpetua i vendre la dignitat que tenim com a poble per cuatre rals i un copet a l'esquena.

Un programa de culte

2006-06-11T20:58:00.000+02:00

La Hora Chanante és un programa de televisió que emet Paramoun Comedy (de Via Digital). Oficialment gairebé ningú no el coneix degut a la minoritària i elitista audiència (ja que el passen per satèl·lit) però en realitat, i gràcies a la difusió democratitzadora d'Internet, té un èxit descomunal per totes les xarxes de difusió alternatives (red emule i altres mutacions)

Per mostra, tres botons: al Google,a l'Emule i al Youtube.

És un programa de culte, el seu peculiar sentit de l'humor (surrealista, absurd i friki-caspos) amb pocs recursos tècnics però molt inspirat als guions a creat una allau d'adeptes autènticament fanatitzats.
Webs com chanantemania o lahorachanante indexen tots els capítols antics perquè la gent sense parabòlica o d'altres països puguin seguir l'emissió d'aquesta colossal parida contemporanea.

A vegades és tan bizarre que mereixeria aparèixer al mismisim Hidroblog amb un publi-reportatge especial

He aquí un mini carrusel pels no iniciats:

Mister T i Anatoli Karpov de TESTIMONIOS, una de les seccions més carismàtiques del món chanante. No és un programa d'imitacions ja que tots els personatges parlen igual, sigui home o dona i tingui l'edat que tingui. Sempre expliquen la pel·lícula de manera campexana i amb un accent d'Albacete apoteosicament BRUTAL

El amigo; Ostias que bons, qui els va matricular.

Retrospecter La típica secció de doblatge humorístic amb un estil cutre, surrealista i fresc.

Més pinso de la mateixa comarca:
Gente especial
Boris y la factura de telefono
La vida disoluta de un cabronias

Una canço infantil (alternativa)
Di más hijo de puta

I l'entranyable carisma del PAYASO pendencieru.
Fisunumista
Episodiu pilotu
Vivo con tu madre
Vivia con tu madre
Versus Gañan

Quina mala llet a tutti colori.

PD: de res

Internet plural

2005-12-16T22:08:00.000+01:00

Hi ha diverses maneres de dir les coses.
Navegant, navegat he vist molts comments de gent que critica (legítimament) a alguns autors de blogs que estan molt de temps sense actualitzar.

1 exemple real:
Salí a la calle y el aire frio me asaltó con el pelo en la cara. Una niña jugaba con un osito de trapo roto y me miró con cara de lástima. No tengo respuestas, pequeña. Lo siento, le dije. Un columpio roto chirriaba mientras un anciano trataba en vano de arreglarlo. Yo tampoco tengo fuerzas para seguir. Mi café se ha enfriado mientras miraba al infinito por la ventana.
Un mes sin entradas en el blog.
Es un día triste.
mandel

2 exemple real:
Tu nos creaste, grandisimo hijo de la gran puta, y ahora nos abandonas a nuestra suerte como a perros sarnosos, aunque ya hace tiempo que renegaste de los que te hicieron grande. Que te den por el culo, aborto de mona. Solo espero que el infarto por exeso de grasa te de mientras cagas, y palmes en el vater con el mojón en el culo, cerdo.
Tronco

També és gratificant veure que les campanyes de solidaritat estan ampliant el seu camp d'actuació.

ÚLTIMAS NOTICIAS
Acebes, Zaplana y Rajoy han sido secuestrados. Los responsables de esta acción piden un rescate de 5 millones de euros. Si el rescate no es pagado en 24 horas amenazan con quemarlos vivos.
Nosotros ya hemos comenzado la colecta.
Ya hemos recogido..........3.568 litros de gasolina, 1.657 litros de queroseno, 598 cajas de cerillas, 20 mecheros y un soplete.
Colabora.
APADRINA UN LITRO

Visca la varietat

La lletra d'una cançó

2005-10-12T16:35:00.000+02:00

Avui és el dia de la Hispanidad, un dia per commemorar,
un dia per desfilar amb tancs i pistoles.
Un genocidi no és poca cosa.
Sempre s’ha de recordar que els soldats estan preparats per defensar la democràcia dels vots d’alguns ciutadans equivocats.
També s’han de treure les banderes dels NO nacionalistes.
Els “ciudadanos del mundo”, tan apatrides ells, estan vacunats de la malaltia de l’egoisme inter territorial.
Visca la solidaritat obligatòria, sense transparència ni terminis.
Rodríguez Ibarra es podria sentir ofès si algú li digues el que li donen, és millors no dir res (però sense deixar de donar-li la pasta)

Avui he pujat a una furgoneta de color verd.
Sonava una cançó per la radio.
M’ha agradat.
Minuts més tard he trobat la lletra de la mateixa cançó en un blog.
Un destí cap-i-cua domèstic gens transcendental.

ANTIHEROE

Arriba las manos
abajo los pies
soy el antihéroe
nada se me da bien

Tengo problemas que resolver
me caigo en los charcos
no puedo beber

Soy solo una sombra de lo que tu crees
la gente se ríe cuando hablo en inglés

No tengo carisma ni página web
soy el antihéroe no me trate de usted

El primo bastardo de Superman
la flor y la nata de la mediocridad
el hazme-reir que hace llorar
me atracan los niños de la vecindad

El hijo que nadie querría tener
me pierdo en el súper, me huelen los pies

No hay más que mirarme para comprender
que soy el antihéroe no me trate de usted

Siento que mi aliento ya no te excita
no tengo talento…

Soy el perdedor, el eterno actor secundario
es mejor que no hagas ningún comentario…

Arriba las manos
abajo los pies
soy el antihéroe
no me trate de usted

Les teranyines necessiten temps

2005-07-28T00:11:00.000+02:00

Hola, sóc Rufus Troy McClure, segurament alguns de vostès em recordaran de posts anteriors com: el rudimentari "Soy feliz de ser una persona normal", la demagògica "Arturito de la boina", o la artificialment melodramàtica "Prefaci existencial".

Avui els presento: "Les teranyines necessiten temps", un frustrat intent de retornar de la decadència a una brillantor que en veritat mai va existir.

És dura la vida del jugador de pòquer quan el teu contrincant té un parell d'asos a la màniga. Les relacions personals pateixen fluctuacions fora del nostre control i alguns aliments manufacturats caduquen una mica abans del estrictament necesari.

VENJANÇA INFANTIL
Hi havia una vegada una nena de 12 anys que donava una passejada pel camp mentre cantava alegrement i donava saltirons. Era un cap de setmana especial i la seva família havia fet una expedició campestre per celebrar que l'avi patern havia decidit abandonar la practica del bricolatge extrem amb taladradora reforçada. La nena era feliç amb la seva existència insubstancial i alienada del problemes d'escala mundial. Tots els nens del món son egoistes i només pensen en saciar els seus instints primaris (els secundaris vénen amb l'adolescència). Tot passava dintre del que podríem dir "la dictadura de la normalitat" quan de sobte es va trobar amb una pistola de grans dimensions al costat d'uns preservatius amb gust de maduixa. La nena (de nom encara no revelat) va agafar la pistola i mentre mastegava un dels preservatius (a modus de xiclet) va anar corrents a matar a la seva família. Resulta que la pobre criatura havia patit algun tipus d'abús execrable d'aquells que traumatitzarien a qualsevol per part del nou marit borratxo de la seva mare, davant l'indiferencia d'aquesta i dels seus dos germans, còmplices del silenci. Podríem dir que la nena es va prendre la justícia per la seva mà i va liquidar a tot aquell a qui considerava responsable de la seva humiliant existència.

Comentaris del text:

És evident que aquesta historia està molt forçada. Els personatges son ridículament simples i estereotipats, i de fet, no tenen ni nom ja que no han tingut ni una mínima descripció.

La violència és patèticament gratuïta i amb una justificació molt tòpica i a sobre inventada a posteriori un cop liquidada la família. (a part que contradictòria amb la frase inicial de "cantava alegrement i donava saltirons")

Això de trobar-se una pistola és insultant inclòs pel més permissiu dels lectors, i el toc dels preservatius amb gust a maduixa una barroera pretensió humorística sense solta ni volta.

El missatge a mode de moralina del final no és més que una parrafada d'extrema dreta per justificar la pena de mort i fer apologia per que cadascú es prengui la justícia pel seu compte i d'aquesta manera abolir tots els drets constitucionals que pot tenir tota persona acusada de quelcom.

En un altre ordre de coses més personals diré que el jersei rosa que porto sempre m'ha portat més d'un problema amb els promotors a favor "de la família" que fan manifestacions a Madrid del bracet del PP reclamant el dret de tots els infants a ser educats en famílies on hi hagi almenys un penis i una vagina per part dels progenitors. Reconec que la meva ambigüitat pot donar molts mals entesos, però creguin-me quan els dic que jo sé el que hem faig i que sóc Troy McClure que tornaré aviat per vendre enciclopèdies del fons marí australià i que la psicologia invertida no m'afecta (almenys pel demati).

Realitats virtuals

2005-06-06T02:04:00.001+02:00

Des de les profunditats de l'hemisferi nord de ves a saber on, des de l'epicentre de la boira espessa (de borrosa visió), i (per acabar-ho de rematar) des de la dimensió coneguda del planeta off-line, apareix-ho fugaçment per constatà públicament davant d'un notari televisiu que encara existeixo, encara no m'he extingit talment una espècie dinosauria amb un nom èticament reprovable; no m'ha atropellat cap cotxe capotable de matricula impar múltiple de set; no m'han condemnat a cinc anys de presó per un delicte que no he comès (perquè la justícia és tan cega que no m'ha vist i el segurata ha aprofitat la cinta de seguretat per gravar una peli porno sueca en versió original amb subtítols perquè s'entenguin els orgasmes).

No ha passat res d'això, i de fet, fa mesos que no vaig a comprar el pa (que tampoc ve a cuentu de res però diuen que la gent que escriu, de tant en tant, explica coses de la seva vida sense voler).

Gràcies per l'interès, sento la decepció que provoca el no-res, l'inactivitat personal a la repúblika dels blogs iconoclastes amb pretensions, però crec que entre els cicles lunars i els cicles menstruals jo també tinc dret als cicles de sang menguant, al llop-home que udola des de les profunditat de la negra nit estrellada. No estic passant una crisis existencial/creativa d'apatia mandrosa, ans el contrari, estic més flamencu que el Jim Carrey passat per la centrifugadora.

Ja sé que no tinc perquè donar explicacions i, que de fet no les estic donant, perquè a sobre resulta que ningú no me les ha demanades, però mira, amb l'arribada evident de l'Anticrist tot el que fem encara és més relatiu. El compte enrera a començat. (jo quan miro la foto d'aquest nen, és que no puc parar de riure).

Si un dels meus principals blogs de culte actualitza només quan arriba l'època de cel de les foques polars no em demaneu a mi que profani les ratuneres alienes. (ja sé que és una excusa de mal pagador i completament anticomercial però avui m'han dut a menjar a un xino i les "setas con bambu" em donen ganes de gratar l'esquena de gent amb la que tinc poca química sexual però una total compenetració religiosa).

Perquè el meu prestigi no acabi de caure encara més en picat y reboti de forma impredictible a les quotes més sobrevalorades d'admiració sincera acabaré recomanant uns quants posts deliciosos del nou estil contemporani de prosa urbana on la decadència de la naturalesa humana apareix des d'un angle fascinant a la par que cínic i esglaiant.

Voy a rasparme a ver si prendo

Te la chupo despues de la cena

Dije todas las estupideces que podia decir

El vino de los muertos

Laca, espuma y otras mierdas de la epoca (I)

Laca, espuma y su puta madre (II)

Laca, espuma y otras chicas del monton... (III)

Manifiesto malnacido

Cocaína Night

Totes aquestes colossals narracions i moltes més (també de qualitat descontrastada pel meu gust personal i subjectiu) es troben a la millor secció d'aquest blog.

Salut i fins a relativament aviat (espero)

Malaltia de llit

2005-05-19T20:01:00.001+02:00

Una mossegada fora de la zona reglamentaria va desencadenar tota la tragèdia. Els malentesos no caduquen després d'un cap de setmana de transició. Perdre una baralla injusta, encaixar un cop baix que no està a l’alçada i no entendre l'idioma del teu confident fa perdre tota esperança. Que miserable és el somriure de l'enemic.

El jutge té molta cara però la tapa amb una respectable barba grisa.
L'home mana i no creu necessària una puta mampara que taparia i protegiria a la víctima, una nena de nou anys, que té que testificar amb detall i credibilitat com la violava el seu professor de karate.
El jutge és un home savi que té pels a la cara i un tracte d'honorable.
El monstre ha plorat en veure a les altres agraciades de la seva classe.
Feia tant temps que no les veia, enyorança d'una sola direcció.
Les llàgrimes mullen, rovella la tendresa del tirà.
¿Es pot fer quelcom bo amb el material rovellat?
Caminar sense mapa no equival a estar sempre perdut. Es pot preguntar al tercer que passi (descarta als dos primers per si són males persones).

Dos ossets de peluix tenen la capacitat de parlar:

- Ostres quina angunia, el meu amic Bartolu està malalto i no pot venir a jugar amb mi amb la pilota de goma. Quina vida més crua.

- Però seràs tros de quoniam!!! El putu Bartolu s'està tocant els collons sota dels llençols i tu parles de l'injusticia al món? Perquè ho sàpigues en aquests moments hi ha gent innocent que està reclosa dins d'una puta presó turca. Entaforada en una cel·la de reduïdes dimensions amb vint reclusos més que en prou feina hi caben i amb un fastigós lavabo a compartir. En Bartolu està en un paradís dels collons contrastat amb segons quins paràmetres.

- Ostres

- Sí, i no em facis parlar dels nens petits explotats per les grans multinacionals occidentals i que després fan uns spots publicitaris d'allò més alegres i musicals completament alienants amb la realitat sociopolitica mundial.

- Valguem Déu

- Sí, el Déu que es caga en les jubilades amb pocs recursos que es deixen enganyar pels telepredicadors demagogs que és construeixen piscines de grandària olímpica perquè se'n riuen dels paraolimpics.

- Bartolu cabró, la pròxima vegada que vingui amb el cuentu de "ui, que em trobo malament, em sembla que tinc unes decimetes" li posaré el termòmetre PEL CUL.

- ¿pel cul? Bé, pel cul ja m'he l'he posat jo abans de donar-li perquè se'l posi a la boca.

- Yupiii!!! súper guai, ben fet, el món és una merda i els putus bartolus es pensen que romandran impunes darrere d'una mampara extrajudicial.

...però de fet, un enemic declarat mai et podrà traicionar, no té el paswor amable de la confiança.

Desencuentro epistolar

2005-05-13T15:58:00.002+02:00

DESDE BAÑOLAS

Hey, hola Apreciada Miriam, espero que estés bien y lozana.
Perdona mi osadía, pero no he podido dejar de escribirte.
Simplemente tenia que hacerlo.

Supongo que a todos nos puede pasar, en esta vida.

Te diré.
Estaba yo deprimido y hundido, por una de esas desesperaciones personales e intimas (ridículas para el resto de mamíferos), cuando he salido a la fría calle para escapar del problema. Para escapar de mi mismo diría yo, (pero me parece que me tenía rodeado).

He salido de Bañolas por cuestiones de higiene y he pululado por la ciudad Olímpica, en un desafortunado recorrido. Nada me ha ayudado y en vez de tropezar con las barreras arquitectónicas me he embarrancado con las sicológicas. Todo muy triste.
No quiero ponerme dramático y derrotado. ¿Pero no crees que el mundo está un poco enajenado los domingos por la tarde?
En fin… Para no alargarme, resumiré mis desventuras:

Me he encontrado con un amigo de la infancia, del que solo recordaba el nombre, y con el que solo tengo en común, la necesidad de masticar el oxigeno para respirar en los suburbios de cemento.

Me ha secuestrado, con más afecto del que merecía, y me ha llevado a un cibercafe pijo de una calle sin nombre ni números impares.

Y allí es donde entras tú.

Navegando por internet (o naufragando como dicen los atropellados), he entrado en una especie de foro llamado ENTELEQUIA que trata de la paz en el mundo y alrededores.

¿Te suena de algo?

Solicitabas con urgencia una especie de poesía de Martin Luther King que empezaba con "Yo he soñado con Fredy Cruger..."
Pero lo que me afecto sobremanera fue tu dirección de correo electrónico.
Quiero que sepas que durante un tiempo, busque con obsesión a una persona, del pasado, con la misma matricula y coordenadas.
No se si eres tú o no. Pero soy incapaz de expresar lo que he sentido dentro de mí al volver a ver su nombre. Al volver a ver tú nombre.

Sé que es un nombre bastante común. Los apellidos no digamos.
Pero el hecho de que fueras de europa, entre tanta gente de Sudamérica, reduce las probabilidades, a un respetable uno de diez (a groso modo).

Me doy perfecta cuenta de que puedes ser otra persona.
Que puedo estar metiendo la pata y todo eso que se dice cuando se camina a la deriva sin Fanta en la cantimplora. Pero si tú no eres tú, seguro que sabrás perdonar mi ridículo patetismo, que solo refleja mi pequeñez e debilidad humana en su vertiente más emocional.

Perdón y punto sonrojado.

En cambio:

Si tú eres ella y lees este mensaje, tampoco me escapo del sentimiento de ridícula vergüenza.
Pero quiero que sepas. Necesito que sepas, que siento mucho lo que paso (más bien lo que no paso).Y aunque sea muy irrisorio para un tribunal internacional, me gustaría que constara en acta, que creo que nunca serás capaz de asimilar, minimamente, los sentimientos de infinita ternura y cariño que despertaste en mí.

Que resulta increíble, que después de tanto y tanto tiempo, todavía me pase "esto" con solo ver tu nombre en una pantalla de poca resolución.

Que no entiendo como puedo tener estos sentimientos por alguien, que si lo miramos objetivamente y sin visera, no conozco realmente.

Que el miedo, el tiempo y la distancia no han podido borrar esa amarga sensación de lo bueno perdido y de la minúscula intuición de estar mismamente correspondido.

Adiós y disculpa las molestias.
(Despedida un poco formal después de la carga sentimental derramada)

Bruno

PD: Frases:

No honres con tu odio a quien no puedas honrar con tu amor.
(Napoleón Bonaparte)

Si los que hablan mal de mi supieran exactamente lo que yo pienso de ellos, aun hablarían peor. (Sacha Guitry)

El hombre se adentra en la multitud por ahogar el clamor de su propio silencio
(Rabindranath Tagore)

Es verdad que vuestra idea de pasar a hacernos una visita ha estado bien, pero la nuestra de no abriros tampoco ha sido mala
(Romano Bertola)

RE: DESDE BAÑOLAS

Ahora vas a perdonar tú mi osadía, pero los recodos de mi memoria no acaban de encontrarte. Te ayudaré dándote detalles de mi yo antiguo, a ver si así conseguimos despertarme. Miriam de San Adrián del Besos, instituto Torre i Pages, trabajé en una empresa de San Cugat... en fin, creo que o me das más detalles o la que va a estar haciendo el ridículo soy yo.

Un abrazo, responde

Miriam

EL MISTERIO DEL LAGO

Hola de nuevo Miriam.
Muchas gracias por tomarte la molestia de contestarme.

No te puedes llegar ni a imaginar, la tensión dramática, que he pasado al ver y abrir tu mensaje replicante.
De hecho, hoy ha sido un día bastante rotundo para mí, con sus fases de estrés y su queso rallado en exceso.

Como dijo Woody Allen:
"No es que tenga miedo a morirme. Es tan solo, que no quiero estar allí cuando suceda"

Pero en fin… me he comunicado con una Miriam Gómez López y díos es grande solo por ello (y por las lionesas de nata quizás).

Mi Miriam misteriosa, no sé si crees en el sexto sentido.
En la intuición que te hace percibir cosas intangibles de las demás personas y animales peludos. En las malas vibraciones, los buenos presentimientos, las corazonadas repentinas y las sospechas sin fundamento que derrumban imperios y levantan faldas escocesas.

No hablo de una magia de cuento y fantasía luminosa.
Me refiero a la vida normal y cotidiana del interior de la Península Ibérica.

Si por ejemplo, vas caminando por una calle desconocida y de repente piensas en alguien conocido que hace tiempo que no ves y de repente te lo encuentras. O estas en casa mirando los teleñecos y piensas en otra persona y se pone a sonar el teléfono y es esa misma persona.

¿Que es esta telepatía cotidiana sin explicación científico-racional?

Supongo que te habrá pasado alguna vez. A mí si.
Y te lo cuento porque cuando conocí a la Miriam "verdadera" (con perdón), viví con una intensidad tal, con un misticismo tan brutal, que se me han quedado grabadas muchas escenas y sensaciones cruzadas.
Tengo una fe ciega, que ella, de otra manera, también sintió algo por mí en medio de esa guerra fría de indiferencia que nos montamos.

Reprimir los propios sentimientos y esconderse por orgullo, es algo universal y demasiado frecuente.

Te he soltado toda esta paranoia, para decirte, que pienso que si tú fueras la Miriam de mi pasado ya sabrías quien soy porque mi anterior mensaje, aunque no lo parezca, esta lleno de pistas delatoras.

Si con decirte que soy Bruno de Bañolas (la ciudad del lago sin monstruo) ya no me reconoces es para suicidarme y mandar mi intuición y presentimientos al exilio Polar.
Por eso creo que tú no eres tú. (tiene coña la frase)

Perdón por enrollarme tanto, no quiero que pienses que soy un psicópata adicto a las madalenas.

También podría ser, que si que fueras tú, que me hubieras reconocido y intentaras ser amable y diplomática para no herir mis sentimientos. Lo cual diría mucho a tu favor y daría a entender porque te adore tanto con solo verte un segundo y tres décimas.

Por cierto, nunca supe si era de San Adrián, si estudio en el Instituto Torre i Pages (vaya nombre) y por que le quedaban tan bien esas bufandas por OVERMANS.

Un abrazo y gracias BRUNO

PD: más frases
Como quieres que te olvide si cuando comienzo a olvidarte, me olvido de olvidarte y comienzo a recordarte.
(Anónimo)

"La guerra es una masacre entre gente que no se conoce para provecho de gente que sí se conoce pero que no se masacra."
(Paul Valèry)

La sombra no existe, lo que tú llamas sombra es la luz que no ves.
(Hemibarbusse)

Unos se casan por la iglesia, otros por idiotas.
(Anónimo)

RE: EL MISTERIO DEL LAGO

Overmans, turno de tarde en Can Roses (Molins de Rei-Sabadell), bufanda marrón, pelo corto castaño.

CON PALABRAS SILENCIOSAS

Me has matado Miriam
¡Al final tú eres tú! ¡Tú eres ella!
Helado, bloqueado. Después de tu primer emeil no estaba preparado.
Tenia las defensas bajadas, la verdad.

Está claro que cuando uno tira la caña al rió, tiene la esperanza de pescar alguna cosa. Pero en mi subconsciente, reconozco, que tenía una cierta tranquilidad, de estar haciendo una apuesta imposible y remota, que no alteraría mi paz interior.
Pero mientras hay vida hay esperanza, y aunque se me antojará absurdo y estéril, tenía que escribirte. Como ya te dije en mi primera carta, tenia que hacerlo. TENÍA QUE HACERLO.

Me da miedo solo de pensar en las posibilidades estadísticas de encontrar a alguien (que no estás buscando en ese momento), entre los millones y millones de webs, de todo el internet local y mundial.

A veces el destino puede ser extremadamente amable.

Bueno…
Miriam, es evidente que la intuición humana no es infalible. La mía falla más que una escopeta de feria atrancada en salsa rosa. Ahora que sé con certeza quien eres. Releo mi primera carta y me sulfuro. Soy bochornoso.

Es evidente que tener buenos sentimientos por alguien, es bueno y humano. Pero hay que mantener un mínimo la compostura.

"No está en nuestra mano carecer de pasiones, pero si reinar sobre ellas"
(Rousseau)

En el fondo soy feliz de haberme cruzado de nuevo en tu camino Miriam, (aunque sea de esta forma virtual tan extraña), porque me he quitado una espina que tenia clavada en las entrañas.

Era duro verte cada día, pero dabas significado a la vida en este planeta.
Y un día desapareciste de repente, y Dios mío, cuanto dolor!!
Dicen que el tiempo todo lo cura. Pero joder… cuanto tiempo!!
Poco a poco te fuiste diluyendo hasta desaparecer, pero algo quedo adentro y siempre havia alguna pequeña recaída de vez en cuando.

Tuve algún espejismo tuyo, por la calle, en el tren, de día y de noche.
De hecho. Juraría que alguna eras tú de verdad.

Después de todo esto que te digo, (que a gusto se queda uno cuando lo suelta tú). No pienses que soñaba con ser tu amante o concubino. No.
Por muy extraño que parezca. Ni se me ocurría, ni me atrevía.
Sé que es muy flipante pero era una atracción de otra naturaleza.
Sobrenatural. Muy intensa. Con una intensidad que no entendía.
No debo ser un mojigato y no creo que me falte ninguna hormona pero estaba en otra historia la ostia de casta y pura. Profunda y mística.

No creo que nadie te haya querido más que yo entonces, igual puede, pero más lo dudo.

Quería ser tu amigo, me salía de dentro. Te adoraba de forma innata.
Monopolizabas mis pensamientos. No podía concentrarme para leer un libro, jugar a un videojuego o programar un video desenchufado, (menos mal que no era cirujano o practicaba el ajedrez en situaciones extremas).

No quiero hablar de cosas negativas pero supongo que pensaras, que si estaba tan "obsesionado" por ti, como es que debería actuar de una forma tan imbécil, que no sabes ni quien coño soy.
Veras Miriam, cuando uno vive la película con tanta intensidad, magnifica las cosas de tal manera, que lo percibe todo con una hipersensibilidad que le afecta sobremanera.
Y digamos que tu entorno de entonces me era bastante hostil y al estar tu implicada en alguna situación, que en otras circunstancias me habría importado un bledo, pero que en estas en concreto me ofendían un rato largo que pasaban mi autoestima por la licuadora de la rabia.

Del amor al odio hay un paso de pitufo, yo te ignoraba instintivamente, (por despecho digamos), ya que todo el mundo tiene su orgullo pero mis sentimientos auténticos siempre me salían en mi mente, y así me encontraba en esta jodida lucha interna, ciertamente estresante.

Algunas personas son recuerdos para otras, y las segundas son olvidos para las primeras. Quiero esconderme cobardemente en mi anonimato, a la sombra de los recodos de tu memoria.
No te comas el coco con quien soy, corramos un tupido velo y zanjemos este asunto. Es una cuestión de dignidad personal.

Me parece que hay un psicólogo en el mundo que acaba de perder una cantidad impresionante de pasta conmigo, en estos momentos.
Es como una terapia de choque. Me he quitado mil demonios y un hematoma.

En fin, no quiero abusar tanto Miriam.
Perdóname si te he molestado en algo.

Es la hora del adiós y el minuto de esperar una pizza margarita con tranchetes y jamón de pavo (como yo).

Ahora San Adrián tendrá otras connotaciones para mí.
Creo recordar que tu bufanda era como amarillenta, pero tenias más de una.

Ya sé que desear buenos deseos se hace por navidad y fechas señaladas pero en este mítico momento de madrugada en que te escribo de forma póstuma y emocionada quiero mandarte mis mejores deseos en tu camino por la vida y las fruterías exóticas.

Si eres la mitad de la mitad de la mitad de lo que he pensado siempre, eres realmente....

Adiós

Bruno Anónimo Anónimo (Con afecto y cariño reprimido)

PD: Frases
Las palabras elegantes no son sinceras; las palabras sinceras no son elegantes (Lao Tse)
No hay ninguna cosa seria que no pueda decirse con una sonrisa (Alejandro Casona)
La amistad es como la mayonesa: cuesta un huevo y hay que tratar de que no se corte. (Anónimo)
En la pelea, se conoce al soldado; solo en la Victoria, se conoce al caballero (Jacinto Benavente)
Se está muriendo gente que antes no se moría. (Anónimo)

RE: CON PALABRAS SILENCIOSAS

La verdad es que después de leer tú último correo no pensaba contestar porque celebro con entusiasmo tu despedida final, y aunque confieso que no sé quien coño eres no me importa.
Tú eres un poco cursi ¿no? No, no contestes, no hace falta, ya buscare las respuestas en el viento...
Adiós, que también seas muy feliz

PERO QUE MONA

Vaya Miriam, no sabia que fueras tan simpática, la verdad es que ni lo sospechaba.
Muchas gracias de verdad, muchísimas gracias.

RE: PERO QUE MONA

De nada Brunito, veo que por suerte se te han acabado las ganas de escribir esas extensas encíclicas melodramáticas, es mejor así porque aunque como dices soy tan buena persona tampoco acabo de encajar en ese papel de protagonista de un culebron para marujas.
¿También se te han terminado esas frases tan bonitas que copiabas?

MÁS QUE MONA, ORANGUTANA

No hace falta que insistas haciéndote la graciosa que ya he visto como eres.
Olvídame ¿quieres?

RE: MÁS QUE MONA, ORANGUTANA

Pero no te enfades conmigo vida mía que solo he tenido un mal día detrás de otro. Y como quieres que te olvide si no sé ni quien carajos eres?
Con lo cagado que eras, que ni me dijiste nada, que no puedo acordarme de ese ser tan especial y torturado que no quería ser mi amor pero si mi amigo especial porque me quiso más que nadie en el mundo. Venga niño, crece de una vez, olvídame tú a mi y que te den.

UNA DECADENCIA INFINITA

¿Disfrutas haciendo esto?

Para que lo sepas, no me da ninguna vergüenza haberte amado, si tú luego resultas indigna de merecer esos sentimientos no es culpa mía. Ya te envié una de esas frases que tanto te divierten donde decía que los seres humanos no son dueños de sus sentimientos.

¿Y que quieres que me den?

¿No puedes vivir sin ser tan vulgar?

EL SILENCIO QUE ESCONDE LA MANO

Ya veo que te has cansado del juego y te escapas por la tangente, yo tampoco tenia intención de volverte a escribir nunca más pero ya que te hacen tanta gracia las frases que te mande te pongo unas pocas más que he encontrado y encajan perfectamente con la verdadera personalidad que he descubierto en ti.

Incluso en el trono más alto, uno se sienta sobre sus propias posaderas
(Michel de Montaigne)

Los monos son demasiado buenos para que el hombre pueda descender de ellos
.(Nietzsche)

Jamás se descubre mejor a un hombre que sabe poco que cuando habla mucho.
( Odin )

Los más insolentes en la prosperidad son en la adversidad los más débiles y cobardes.
( Fenelon )

La crueldad es la fuerza de los cobardes.
(Anónimo)

Aunque nosotros siempre sobremos en algunos lugares...en otros somos imprescindibles
(Rose)

Ningún amor más verdadero que aquel que muere no revelado
( Oliver Wendell Holmes )

El corazón no muere cuando deja de latir; el corazón muere cuando los latidos no tienen sentido.
(Anónimo)

Ella había perdido el arte de la conversación, pero no, la capacidad de hablar
(George Bernard Shaw)

Debemos el progreso a los insatisfechos
(Anónimo)

RE: EL SILENCIO QUE ESCONDE LA MANO

Pensaba que ya te cansarías tu solito pero veo que te tengo obsesionado y que es mentira eso de que tenias orgullo y dignidad. Ya que vas de listillo y alma pura que ama de verdad te mandaría al infierno de tu memoria con una patada en el culo si con eso me dejaras de enviar correo basura (imposible de reciclar)

Para que veas que donde las dan las toman yo también te mando alguna "frasecillas celebres" para que las añadas a tu colección ridícula. No hace falta que te diga que las pongo todas pensando en ti (porque me parece que ya recuerdo quien eres y solo en pensar que me quisiste ya me dan escalofríos y nauseas)

La idiotez es una enfermedad extraordinaria; no es el enfermo el que sufre por ella, sino los demás.
Voltaire

El que se ahoga no repara en lo que se agarra
Jose de San Martin

Algunas personas nunca aprenden nada, porque lo comprenden todo demasiado pronto.
A.Pope

Me ofende que alguien inteligente me insulte, pero este no es el caso...,
Groucho Marx

Nunca es tarde para no hacer nada
Jacques Prevert

Toda cuestión tiene dos puntos de vista: el equivocado y el nuestro.
Anonimo

¿No tienes enemigos? ¿Es que jamás dijistes la verdad o jamas amastes la justicia?.
Santiago Ramón y Cajal

El aburrimiento es la suprema expresión de la indiferencia.
Ricardo León

El éxito es la mitad de agradable cuando no hay nadie a quien le moleste.
Norman Mailler

Es tan corto el amor y tan largo el olvido.
Pablo Neruda

Hay quien tiene el deseo de amar, pero no la capacidad de amar
Giovanni Papini

Quien necesita compañia cuando uno puede sentarse solo y beber en su habitacion?
Pintada graffiti

QUE TE DEN

Pues eso, que te den

RE: QUE TE DEN

Vaya, pero si en el fondo eres un romántico.
¿Que pasa? ¿Es que no te gusta leer las frases de los demás señor intelectual?

Vaya vaya, tirando del hilo resulta que el gran enamorado se comporta como un simple bellaco.

Pues si Brunito, espero que me den, y que sean muchas veces, pero una cosa es segura: NO SERÁS TÚ QUIEN LO HAGA

¡Ah! Y olvídate de seguir escribiendome porque voy a cambiar de cuenta de correo.
Hasta nunca figura, y madura de una vez.

Marcats pel seu passat

2005-05-07T21:04:00.001+02:00

Un llegenda oblidada explica que una tribu d'indígenes salvatges, de faccions caucàsiques, practicava rituals pagans amb electrodomèstics de segona mà i tercer peu. L'harmonia antropològica de cantar al cel blau serveix per iniciar als joves guerrers que volen explorar el món exterior. El cap del poblat no és un home sabí però duu el barret més ridícul del planeta i això li permet donar els últims consells.

"recordeu adolescents de merda que sou tots una colla de cretins"

"¿eh? ¿però que diu aquest tiu?"

"si veieu un pi, no ho dubteu, pixeu-hi"

"¿eing?"

"Si, sou descendència dels primers pixapins de la comarca. I si veieu una via de tren, doncs us hi cagueu. No vull excuses, encara que no tingueu diarrea"

Els nois es miren entre ells, no entenen res.
El cap de la tribu es gira i se'n va.

"au, aneu tots a cagar a la via"

Els guerrers han llegit molt i són crítics amb l'autoritat; són joves i les hormones ballen una dansa frenètica just a sota del melic, només tenen ganes de sexe salvatge (però sense descartar el sexe domesticat tampoc).

"la tradició és la personalitat dels imbècils"

"és veritat, ¿perquè em de fer res en el que no creiem?"

"anem a follar"

"sí, sí, som-hi"

"vinga nanus, el món està ple de ties calentes, a prendre pel sac els costums ancestrals dels morts reprimits"

"yupiii, nyaca nyaca"

"EP, un moment"

"¿que passa?"

"¿que vol aquest? ¿perquè es puja la bragueta?"

"no som gens originals, això d'anar a la ciutat a cardar és d'una vulgaritat majúscula. Tothom ho ha fet quan és jove. No som tan transgressors com ens pensem"

"¿eing?"

"sí, no fem res més que seguir una tradició pollosa. Una llei no escrita. Anar a buscar un forat on ejacular, per favor, estem fets una colla de borregos desesperats. Ens creiem els revolucionaris de l'univers i no fem res més que seguir la corrent del riu, el guio de sempre"

"ostia"

"és veritat, semblem orangutans"

"collons, que patètic"

"hmmm"

"......"

"un moment, no totes les tradicions tenen que ser necessàriament dolentes"

"¿eing?"

"sí, és veritat, descartar totes les tradicions de per sí és arbitrari i aberrant. És crear un mecanisme sectari i dogmàtic"

"certament, s'ha de saber distingir entre les imposicions caduques i desfasades i la personalitat col·lectiva dels nostres ancestres més agosarats"

"sí, qui perd els orígens perd l'identitat"

"visca el nacionalisme ben entès, anem a follar"

"sí, sí, som-hi"

"vinga, les ereccions d'avui són un homenatge als nostres avantpassats"

"yupii, nyaca nyaca"

I així és com gràcies a la racionalització de la promiscuïtat juvenil que la procreació de la tribu dels pixapins va quedar totalment assegurada.

Un poeta indigno

2005-04-25T19:15:00.000+02:00

Avui torno a rescatar un text de l'oblit a la secció de Reciclatge Intel·lectual, un text del passat (no gaire remot) que va ser penjat dins un fòrum de literatura on es feia un joc de contes en cadena. La cosa consistia en escriure un relat i després posar dues paraules i la persona que volgués continuar l'historia tenia que incloure-les en el seu escrit i deixar-ne dues de noves per el següent. No sé perquè però després de mi ningú va seguir el joc (no era la primera vegada que passava, es deurien pensar que jo era el punt final personificat o algo així)

UN POETA INDIGNO
Cinco horas más tarde, cuando el despertador, con forma de gallo travestido (o sea, de gallina hormonada) le despertó con su agudo pitido (homologado en la tienda de "todo a cien" donde lo compro sin garantía ni crédito a plazo fijo), abrió los ojos y dio el bostezo de los "buenos días" mientras levantaba los brazos al unísono. Menudo sueño raro había tenido el muy bastardo. Hacia siete noches que tenia esa especie de pesadillas alucinantes con forma de poesía de rima forzada, letras digitales azules y negras le escupían palabras extrañas de uso restringido en los urinarios de caballeros con estudios primarios; después, como siempre, terminaba con una extensa disertación filosófica sobre la esencia existencial de un grupo virtual imaginario que discutía sobre política y libros malditos. Nada nuevo bajo el sol de su universo personal, todo lleno de cachondeo en estado puro y surrealismo onírico.
En fin, el poeta se levanto con pereza y olvido su ya cotidiana orgía con Morfeus mientras se peinaba con colonia barata. Desde que dejo su trabajo en los muelles que sufría la tópica y aburrida crisis existencialista del artista frustrado y incomprendido. No sabia que hacer por las mañanas. ¿Donde podía ubicarse un pelirrojo teñido de rubio ceniza? No encontraba su sitio en la vida ni sus gafas con montura de pasta azul, ni tan siquiera aparcamiento en la calle (la cual cosa tenia merito ya que no disponía de automóvil).
Encendió la radio para escuchar el Apocalipsis rutinario de la COPE y miro fijamente el reflejo cristalino de su mirada que rebotaba en el espejo del cuarto de baño.
-Joder, cada día estoy más bueno.
Hablaba directamente a su subconsciente; el mismo que le jodia las horas de sueño con lirismos irracionales de ultratumba.
Su propio reflejo no le engañaba. Era un hombre de mediana edad de atuendo bohemio e ideología acrata. Odiaba la burocracia cotidiana que le obligaba a usar ropa interior limpia y a saludar a la portera para que le hiciera los servicios de mantenimiento mínimos en el rellano de su casa. Desde que el vecino del tercero había llenado el ascensor de mermelada de cereza, para reivindicar una cosa secreta que no quería contar a nadie, que se convirtió en el único inquilino de toda la escalera en hacer servir ese aparato elevador/bajador (cosa que complico sus entradas y salidas del edificio ya que al vivir en la planta baja hacia unos viajes gratuitos que podría haberse ahorrado perfectamente). Tampoco era un hombre excesivamente comunicativo con las dependientas de las fruterías que solía frecuentar en busca de inspiración y de alguna pera madura que poderse echar a la boca. El poeta necesitaba pocos minutos para despejarse, era hombre con poca capacidad de concentración y eso le resultaba muy útil para romper las cadenas con el colchón y sus ajetreadas horas nocturnas.

Llamaron a la puerta, abrió sin preguntar quien era. Una mujer vestida de mujer de la limpieza entro sin saludar; se sentó en el sofá del comedor y empezó a hablarle con familiaridad.
-¿Como has dormido hoy?
-Estirado en la cama.
-Interesante. ¿Que tienes contra la bañera?
-Nada, pero la cama es más cómoda para según que cosas. Tú ya me entiendes- Dijo guiñándole un ojo.
Lo mujer puso mala cara y hablo secamente.-No me vengas con insinuaciones sexuales que no está el horno para bollos.
-No, si yo solo digo que la bañera no es practica para dormir la mona y además puedes cojer mala postura. A parte que la cama no tiene ningún buen desagüe para lavarse los pies a chorros.
-Veo que sigues tan tonto como siempre. ¿Has recibido algún e-meil con propaganda independentista?
-¿e-meil? ¿Que es eso?
-Un correo electrónico, botarate.
-Ah. No lo sé, desde que no tengo tarifa plana que uso el enchufe para la tostadora, pero conque tengo alergia al pan que todavía no sé como funciona.
-Argg. Ya basta por hoy. YO YA HE CUMPLIDO- Se levanto del sofá a gran velocidad, dejo un sobre en la mesa y salio del domicilio tan rápido como había entrado.
El portazo fue seco y solo rompió una jarra de escaso valor sentimental.
En el silencio de la nueva soledad el poeta pensó en el frió de su nevera estropeada y abrió el sobre con una indiferencia aburrida. Había dos páginas manuscritas y una fotografía de su abuela paterna en la que saludaba al fotógrafo con el dedo anular.
El día acababa de empezar y todavía no había desayunado sus cereales con miel.

Divagació descontextualitzada

2005-04-24T18:53:00.001+02:00

Poques coses puc dir sense sortir-me del marge del camí blanc i respectuós que jo mateix m'he marcat. Hi ha coses que tenen prestigi un cop passades, un cop superades i deixades enrera, però que mentre passen, mentre es produeixen, són tristes (per no dir lamentables).
Per exemple l'ofici de poeta.
Si algú et diu "hola sóc poeta", el més normal és que et replantegis seriosament les teves fermes conviccions en contra de la pena de mort, però en canvi, si escoltes "el meu avi Josep era poeta", un no pot evitar commoure's profundament per aquell pobre home (ja mort i enterrat) tan sensible en un món miserablement hostil, tan dur i aspre, ple d'odi i violència de gènere degenerativa.

Amb els records passa el mateix; fa poc he tingut una gentil invitació per anar a una sortida per les muntanyes de la Catalunya central; una excursió naturista plena d'exercici saludable i companyia amigable plena de complicitat ociosa. Naturalment he dit que no, que tenia que fer no-sé-que a no-sé-on amb no-sé-qui quan en realitat he buscat l'activitat alternativa a posteriori i he acabat a Blanes (per variar).

Però sí recordo algunes excursions delicioses de no fa gaire (dos o tres anys com a molt), llavors, dins la meva ment, la cosa s'omple de màgia i de color. Mare meva quines emboscades del destí més maquiavèlicament delicioses. Quins punts d'encontre més inesperats, hi ha gent que val la pena conèixer, més ben dit, val l'alegria conèixer, i ¿perquè no dir-ho? Val la pena i l'alegria que em coneguin a mi, perquè la vida és un joc a dues bandes, hi ha l'estat passiu i l'actiu, l'apreta i l'afluixa.

Potser estic mitificant algunes desventures del meu passat recent però m'és igual. Aquella companya que practicava el nudisme al mig de la muntanya no me l’ha treu ningú. allò si que era penetrar al fons de la natura i el demés són tonteries.

Les trepitjades del guia espiritual (I)

2005-04-23T22:17:00.000+02:00

La boira del camí no era cap problema per a ell. El profeta quasi sense deixebles estava desorientat, confós, equivocat. El seu discurs monòton era cada dia més impopular, més sectari i extremista. Les seves paraules no eren escoltades, com si estigues afònic, desafinava de mala manera.
Fins i tot ell mateix s'avorria al repetir-lo en veu alta.
Quin missatge més fals i buit. Era la decadència moral personificada, un nou icona del fracàs personal.Un dia d'entre setmana, avançada ja la tarda, quan la llum comença a baixar d'intensitat, al mig de la plaça d'un petit poble mig abandonat, un deixeble tímid que mai badava boca es va aixecar de sobte i el va mirar als ulls.

-La teva veritat és una gran mentida.

-........ (silenci de sorpresa rematat amb un posat de condescendència del profeta que aparta la mirada cap el cel enfosquit)

-Estem perdent el temps, els teus postulats són dogmàtics fins a l'hora d'anar a defecar per no dir cagar.

-FILL MEU LA TEVA POR ÉS COMPRENSIBLE I HUMANA...

-No sóc fill teu, el meu pare biològic era mariner i la mare es prostituïa per vici més que per necessitat.

-ÉS UNA MANERA DE PARLAR, JA SÉ QUE NO ETS FILL MEU EN EL SENTIT LITERAL DE L'EXPRESSIÓ.

-Ah, entesos.

-ET NUMERARÉ NOU RAONS QUE DESMUNTARAN EL TEU ESCEPTICISME RELATIVISTA PEL MEU MISSATGE MÍSTIC.

-¿Enumeraràs aquests nou motius ara?

-SÍ

-Ah, d'acord.

-PRIMER, DIUS QUE PERDS EL TEMPS PERÒ JO ET PREGUNTO ¿QUAN L'HAS GUANYAT TU EL TEMPS? SEMPRE HAS VISCUT DE FORMA ANODINA I VULGAR, PER NO DIR DIRECTAMENT MEDIOCRE; DINS LA GRISOR MÉS APLATANADA, CAPTIU DE LA TEVA POR, ENCADENAT PER UNA TIMIDESA RIDÍCULA; TENS TANTS PROBLEMES D'AUTOESTIMA QUE NI T'ATREVEIXES A MASTURBAR-TE AMB LES MEVES REVISTES D'INFERMERES PROMÍSCUES.

-Hmmm.....

-SEGON, ¿ON ESTARIES EN AQUESTS MOMENTS SI EL DESTÍ NO T'OBLIGUÉS (SUBTILMENT) A FORMAR PART DEL MEU SEGUICI PER AQUESTS POBLETS DE MALA MORT? ¿JUGANT AMB LA PLAYSTATION 3 POTSER?

-Hmmm... ¿Ja ha sortit la Playstation 3?

-SÍ, FA UNES SETMANES I TÉ UNS GRÀFICS QUE T'HI CAGUES.

-¡Ostia! jo no ho sabia això.

-NO M'ESTRANYA, ET PASSES TOT EL SANT DIA RESANT PER LA PAU AL MÓN.

-Hmmm....-TERCER, EL DOLOR I L'HUMILIACIÓ GRATUÏTA SÓN NECESSARIS PER... ¡EHH! ¿PERÒ ES POT SABER ON VAS TROS DE QUÒNIAM?

El deixeble va continuar caminant i es va girar per mirar per darrer cop al seu mestre però no va dir res.

-¡EHH! QUE ENCARA EM QUEDEN SET MOTIUS QUE ET RETORNARAN LA FE!!!

Silenci superficial (que és el contrari al silenci profund)

Al cap d'una estona, quan la figura del desertor desapareix de l'horitzó el Profeta intenta no perdre la compostura, es gira lentament, amb una transcendència teatral i mira cap a la resta de deixebles.

-¡COLLONS!

No hi són, tots han tocat el dos i el profeta patètic ni se'n ha adonat.

La foscor de la nit es tanca sobre la plaça del poblet.

-VENIM SOLS AL MÓN I SOLS ENS EN ANEM, GRÀCIES PER LA COMPANYIA QUE M'HEU DONAT DURANT UN TROS DEL CAMÍ.

......

Anàlisis del text:

Sembla ser que les ensenyances del profeta no han servit per a res. No és cert, primer el deixeble tímid però rebel, i després tots els altres, han après una lliçó valuosa només amb els dos primers punts del seu guia espiritual.
Primer han assimilat que estaven perden el temps seguint-lo i segon que hi ha altres coses alternatives que fer a la vida i altres llocs on caure morts.

Ja sé que no és gaire estètic dir-ho, però ¡collons!, estic tan orgullós d'aquest escrit tan profund (disfressat d'una ximple bajanada) que no puc deixar de somriure pensant en la quantitat brutal de comentaris que em deixareu dient lo bo que sóc i lo genial i amè de tot plegat. ¿heu sentit aquesta felicitat tan intensa amb vosaltres mateixos algun cop?

Hablando con mí enemigo

2005-04-19T01:01:00.000+02:00

RUFUS

Hoy hay elecciones en el País Vasco, o sea, hoy hay risas escuchando la COPE. Palosantos ya ha comido la sopita salada y duerme la siesta dominguera a la espera de que el Barça pierda contra el Getafe, que hará de gafe, y la San Gil será la primera Lendakari femenina (pero cañera).

Si el PP sube todos contentos y a olvidar al héroe de antaño (y hoy olvidado) Jaime Mayor Oreja alias el Orejón Sordo. Si si si, hoy es un día clave para los tertulianos de la nueva inquisición católica (más Papistas que nunca).

Si el PP baja, a parte de denigrar a los "medias tintas" de los Socialistas Zapateristas por amariconados vendidos al nazionalismo excluyente-racista-y-filoterrorista pero sin el filo, también se pondrán a insultar a la ciudadanía vasca por inmovilista y por formar parte del clientelismo aborregado, insolidario con los amenazados y rematadamente antidemocráticos al querer decidir ellos su futuro sin importarle lo que opine el resto del Estado Hispano (demográficamente mas numeroso y por lo tanto con más cojones para decidir lo que se tiene que hacer).

Si si si, hoy es el día, mañana la resaca y la mujer de la limpieza con la fregona reforzada porque la bilis estomacal de Palosantos es corrosiva para el pavimento pijo cristiano.

El otro día fue más divertido y ridículo de lo habitual, primero insulto a los del PP (desde su atalaya de extrema Derecha) riéndose de la inutilidad de los dirigentes de Génova 13 (por blandos) y luego se metio con los socialistas (por renegados), si si si, todo lo hizo de un tirón, con el mismo café en la taza. Entonces lo vi claro. Frederiko Palosantos es el tío más inteligente de Ejpaña, y él lo sabe.

Que lastima que los batasunos puedan votar hoy, con lo bonito que habría sido que esos miles de vascos cabrones siguieran pagando sus impuestos pero que no tuvieran derechos políticos. Si hacen algo ilegal a la cárcel sino que ilegalicen al PP hasta que condene el franquismo.

Os imagináis una Euskadi limpia y llena de amor y cariño?
Con ternura en vez de collejas?

He leído que a lo mejor Madrazo se hace un blog, bienvenido al club muchacho, cuantos mas seamos mas reiremos.

Aprovecho para felicitar a Ibarretxe

_________________

Ven conmigo hijo mío, y juntos pondremos orden en la Galaxia. Si tú supieras el infinito poder del Reverso Tenebroso...

AJAX

Eres un miserable.

_________________

A ESPAÑA SERVIR HASTA MORIR

JUANJOHN

Opino que el calificativo es muy suave y demuestra buena educación.

¿ Por qué digo esto?

Posiblemente lo he entendido mal... aunque no lo creo.

DOSYDOS

Rufus, no querrás decir que felicitas a ETA?

Saludos,

Dosydos

_________________
LIBERTAD Y DEMOCRACIA PARA CONSEGUIR LA VERDADERA PAZ

RUFUS

Hola de nuevo amiguitos (o enemiguitos si hablamos con propiedad (con propiedad privada y intransferible)).

Menudo espectáculo (mucho culo) que ha dado la COPE. Su anti pluralismo obtuso se retroalimenta hacia la decadencia más casposa y emulando un circo ruso, trasnochado y caduco, siguen con sus análisis de orina-política dopada.

Sabia que eran fanáticos, que eran talibanes del odio pero esa desfachatez analfaburra incapaz de sumar dos y dos y tratar a sus oyentes como si fueran tontos (cosa que no voy a discutir) ha sobrepasado todos los límites mínimos para el rigor de un trilero manco en la rambla de una ciudad costera.

Muy patético, todos sabemos la verdad.

El PNV ha ganado las elecciones, los 140 mil votos que ha perdido son por la baja participación y porque tenía muchos votos prestados, en las elecciones pasadas, de la izquierda Aberxale y de los socialistas que querían joder a Mayor Oreja y a Aznar a toda costa. (además que el índice de participación fue excepcionalmente elevado por la crispación de la Brunete Mediática de Madrid).
Pero ellos han ganado con diferencia y felicito a Ibarretxe.

El trasvase constitucionalista (PP-PSOE) con vaselina que nos quiere colar Frederiko Palosantos no se aguanta ni por los cantos.

El PP ha perdido más de 118 mil votos y el PSOE ha subido solo 19 mil, menudo trasvase (pero que muy menudo) que pierde más agua que la que salva.

Eso si, la Pepera San Gil celebra la bajada de votos, de porcentaje, de escaños y que pasan del segundo al tercer puesto, y además dando lecciones sobre lo que tienen que hacer los demás, que naturalmente, es lo que ellos dicen.

Lo de los Batasunos no tiene nombre. Es increíble la capacidad de movilización que tiene su militancia. El fracaso de la ley de partidos ha quedado patente. Nueve escaños y con una coyuntura donde pueden resultar clave en las negaciones para configurar el nuevo gobierno.
Esperemos que ETA utilice el cerebro y anuncie el abandono de lo que ellos llaman "lucha armada" y que con ese interlocutor político de la izquierda Aberxale se puedan negociar las soluciones del conflicto de forma civilizada y alejada de todo tipo de violencia. La pelota está en su tejado también y esperemos que su sector duro siga perdiendo comba.

Al revés de lo que pregonan desde el Madrid apostólico ahora viene una oportunidad mayúscula para encauzar el problema de la violencia, solo hay que escuchar a Otegui, que aunque no tenga mucho crédito, es lo único que pueden hacer (porque no les queda otro camino). Hoy ha ganado la vía política frente las pistolas.

Lo de Aralar y la izquierda de Madrazo ha sido titánico, de mucho merito, y resultaran vitales de cara al dialogo entre todos los partidos (sin exclusión).

La mini conferencia de la exdiputada de Unión Alavesa ha sido un esperpento trágico-cómico más absurdo incluso que el de la San Gil, la tía consigue solo 4000 votos, desaparece del parlamento y le da por dar lecciones a todo Dios. Si señora, usted manda, el sentido del ridículo no se acaba simplemente se agota con usted.

Don Frederiko (el listo) dice que esto es la aniquilación del Plan Ibarretxe (porque el PNV ha perdido 4 diputados).

Si claro, el Plan Ibarretxe ha quedado desfasado por anodino y modosito.

Cualquiera puede ver que cuando el PP baja y Unión alavesa desaparece del mapa, sumado a la subida Aberxale y a la aparición de Alabar es un freno a la radicalidad del plan.
HAY QUE JODERSE CON LAS LECTURAS INTERESADAS.

AJAX pino, vete al quinto pino que aquí el miserable eres tú. Yo soy entrañable dentro de mi pluralidad enriquecedora.

No DOSYDOS, por mucho que Palosantos siga criminalizando a todo bicho viviente que no sea relamidamente ultranacionalista español como él, yo felicito a Ibarretxe por ganar las elecciones de forma destacada. Le pique a quien le pique. ETA y Aznar han menguado su línea dura y las soluciones políticas tienen una oportunidad como hace mucho tiempo que no tenían.

Eso lo dice muchísima gente, pero escuchando a la COPE el callejón sin salida y oscuro lo vampiriza todo.

En definitiva. Interesante y complejo mapa político en Euskadi. Una sociedad plural y un mapa político plural.

En la llamada sociedad dividida por el 50% los llamados "nacionalistas" siguen ganando en número de escaños pero no importa, si fuera al revés si que valdría pero si no son constitucionalistas no mola.

Hasta mañana Palosantos, que pases una buena nochecita llena de fantasmas separatistas. Mañana romperás con todo muchachote. (y encima el puto Barça a ganado, hay que joderse)
_________________

Ven conmigo hijo mío, y juntos pondremos orden en la Galaxia. Si tú supieras el infinito poder del Reverso Tenebroso...

NIEBLA

Yo te iba a contestar Rufus, pero he meditado que alguien que apoya a asesinos, no merece al menos que yo le conteste, que lo haga quien te educo en el apoyo a asesinos.

RUFUS

Niebla, ciertamente prefiero pensar que no sabes leer a que eres una miserable, pero eso lo hago porque cuando ando por el camino torcido suelo despeinarme con los vientos del norte gélido, y naturalmente, eso desnaturaliza todas las paparruchadas que intentan criminalizar al adversario.

Yo apoyo tanto a los asesinos como al Real Madrid y a la Selección Española, o sea NADA.

Nada que te ahogas con tanta niebla espesa que no te deja ver ni torta de manzana quemada por el odio jacobino. Tu si que debes apoyar a algún que otro asesino, no tengo pruebas ni te lo he leído nunca, pero quiero ir a la par. Además, deja de protestar por la retirada de las estatuas del dictador Franco, que te huele el aliento a ajo de tanto hacerlo. (Tampoco tengo pruebas pero lo digo con esa alegría criminalizadora que me has enseñado)

_________________

Ven conmigo hijo mío, y juntos pondremos orden en la Galaxia. Si tú supieras el infinito poder del Reverso Tenebroso...

NAVEL

Yo me he llevado un susto.
Hoy no, que tengo sueño, pero mañana se va a tomar directamente pol culo el Norton Internet Security y me paso al Panda a ver si mejora la cosa.
Joder, que cruz.

NIEBLA

Cita:
ETA y Aznar han menguado su línea dura y las soluciones políticas tienen una oportunidad como hace mucho tiempo que no tenían.

Efectivamente ETA tiene una oportunidad, cosa que al parecer no tienen 1000 victimas hechas por esos santos barones:

En cuanto a que yo he criminalizado a ETA, eso jamas te lo consiento, ETA, es vamos como decirtelo, una Organización terrorista Socialista y democratica, solo ha asesinado a 1000 personas, pero haber dicho yo que son criminales eso nunca. Ellos tenían una causa para matar a niños de un años, de dos, de tres, ancianos embarazadas. Ellos los terroristas y quienes les apoyan tienen una causa por la cual pueden decidir cuando, como y donde termina la vida de una persona.

200 muertos encima de la mesa y negociamos con el Estado. Pues los plazos de las Letras se van cumpliendo eso sí demasiado de prisa.

NAVEL

Niebla, a Rufus no le hables de ETA que la estudio en la Universidad a Distancia (UNED), MEJOR QUE LE HABLES DE LO SUYO...
¿de qué rufus?

HERACLITO

RUFUS escribió:
Yo apoyo tanto a los asesinos como al Real madrid y a la selección española, o sea NADA.

¿Pero tú quieres que metan a Raúl y a Ronaldo en la cárcel? O-O No creo. Será más bien que a los de ETA no los apoyas, pero tampoco te parece bien que les planten cara.

Vale, lo has dejado claro.

Ya sabemos que hay mucho equidistante, de esos que no son ni terroristas ni ni gente de bien, sino una cosa intermedia. Ibarreche no para de decirlo: que él es un punto intermedio entre el terrorismo y el Estado de Derecho.

NAVEL

Heraclito, que Rufus se ha fotografiado.
Que no lleva boina, joder.

¿a que no, rufus? Vamos, me refiero a chapela.

RUFUS

Niebla, que pereza das. Te repito que aprendas a leer antes de sacar conclusiones de los mundos de Yupi. ETA es una organización armada que causa el terror y por lo tanto se le puede llamar "terrorista".
Con un mínimo de ética humanista en la mano se les puede llamar cabrones, asesinos hijos de puta, tontos feos, miserables, fanáticos rastreros y todo un seguido de palabrotas feas que no pondré por respeto a tu edad mental.
Hecho este "aclaramiento" básico al asco que me da toda acción terrorista (incluso cuando atenta contra un varón adulto que no está embarazado) te digo que eso no quita que para terminar de una vez con esta situación de violencia organizada (con cierto apoyo social) algunos creemos que, a parte de la vía policial, hay que buscar cauces políticos para terminar con el problema desde la raíz. Eso no es ceder en nada ni rendirse a ningún chantaje, eso, a parte de inmoral seria absurdo porque siempre aparecería una banda del otro extremo exigiendo lo contrario con amenazas.

Ya sé que hay gente que no entiende la naturaleza de algunas cosas y se agarra al eje del mal del Mesías Bush, pero es así.

Las cientos de victimas no pueden ser un freno para evitar precisamente de que no haya más.
Parece que ciertos portavoces de las victimas tengan una intransigencia para que no pare de crecer su asociación con nuevos miembros. Pobre Pilar Manjón, que encima tiene que aguantar a cierta chusma.

No quiero perder más tiempo contigo pero si sigues difamando a mi costa te reto a que digas un solo párrafo donde yo haya apoyado algún tipo de violencia.

Navel, ya que preguntas, soy experto en pasar de cretinos que intentan difamar sin pruebas. BYE

_________________

Ven conmigo hijo mío, y juntos pondremos orden en la Galaxia. Si tú supieras el infinito poder del Reverso Tenebroso...

NAVEL

Mira que eres hermoso, Rufus. (eso si, no me has contestado a lo de si llevas habitualmente barretina que intentas camuflar de chapela.)
Escribes con letras grandes, pero eres débil. Cuidate.
Y no fantasmees.
Mañana no queda ni rastro de estas paridas. Disfruta ahora que puedes.

HASTALCJ

Coñooooooo, Rufus el de la boina perdida. Cuanto tiempo sin leer tus diatribas cargadas de odio y separatismo insolidario. Ya era hora que te concedieran el tercer grado, que yo soy ferviente apostador por la reinsercción de los marginales, sobre todo cuando esa marginalidad está producida por la incultura y penosas experiencias de infancia.

Espero que en tu sospechoso retiro y silencio tras tu absoluto ridículo propiciado por tu escasa preparación y escasez de argumentos para defender el desequilibri insolidario, hayas aprendido el significado del 3% de extorsión institucional existente en Cataluña y el del 3*2 de Carrefour, que hay cosas mu majas que no merecen desperdicio. Aunque te adelanto que no corras a por neuronas, que ya estuvo tu secuaz Soldat y salió el tío hecho un lumbreras, aunque como de constumbre no había leído el reverso y obvió que tenían fecha de caducidad. Peor inversión que si se hubiera comprado un piso en el Carmel hizo el añorado marginal.

Pero al grano, que Rufus acaba de llegar de la siega, con la hoz y el martillo a cuestas. La dignidad y el sentido común algún día le llega por MRW.

Yo lo que no entiendo es que algunos foreros todavía pierdan el tiempo contigo. Y no me refiero a contestar todas y cada una de tus gilipolleces de Rabassaire haciéndose pasar por catedrático e ideólogo de verdad absoluta, que hacerlo hay que hacerlo para evitar que tus putas mentiras queden como verdades, que es tu única pretensión.

Lo digo es que no entiendo que se pierda el tiempo respetuosamente contigo. Un personaje de tu calaña, chusma componente titular de la pandilla basura, lo único que merece es la mofa y el escarnio público.

Lo que no termino yo de entender es como haces defensa sin paliativos de terroristas en activo y te molesta tanto el malestar que a algunos nos ha creado la retirada de la estatua de un dictador que murió hace unos cuantos añitos. Bueno, si lo entiendo. Es el sectarismo de perjuicio y complejo de inferioridad típico de la izquierda y del naz-ionalismo.

El disfraz de pacifista con el que te paseaste durante un tiempo, y con el que todavía pretendes engañar a algún incauto, ya hace mucho que no cuela. Eres lo que eres, y por tu nombre hay que llamarte. CÓMPLICE MORAL Y AMPARADOR DE TERRORISTAS. Punto y pelota. Esa justificación del terrorismo por el interés que sentís hacia los enormes réditos que da a cualquier movimiento totalitario, xenófobo e insolidario como del que tú participas, la disfrazas de esfuerzo por la paz a través del diálogo. Los cojones. Eso es complicidad con el terrorismo por tener fines en común, y una cobardía repugnante como ser humano.

Al asesino, matraca al canto y de la buena. El peso de la ley sobre su chepa durante toda la puta vida, para que sepa lo que significa que otros decidan sobre tu derecho a la vida.
Contra ETA y sus cómplices, GEL y aguita del Bidasoa, que dicen que con eso se les quita a los etarras la perfidia y el odio nauseabundo que desprenden por doquier. Después de la A, viene la E, y a otra cosa mariposa.

Por cierto Rufus….¿ como que te muestras tan condescendiente con el señor Ibarreche, felicitando sin ningún rubor al presidente de una de las comunidades que se sustenta gracias al “expolio” a Cataluña? ¿ O acaso no te importa que en lugar de poder cambiar de coche cada dos años o disfrutar de una termomix de última generación con conexión a internet, 9 asesinos hijos de puta utilicen los millones de euros que luego te cuesta dar para que se hagan viviendas o se paguen subsidios en otras comunidades que lo necesitan, para financiar mugas, zulos, y balas para la nuca de cualquier inocente cuyo único delito es no pensar en clave separatista???

Por muchas vueltas que le des, ETA, sus secuaces y Tú, tenéis un fin en común, con lo cual, tus simpatías hacia ellos son difíciles de disimular. De hecho, a Rato y a Piqué los agredisteis, y a Ternera le fuisteis a pagar unas cañas y a cambiar una tregua en Cataluña por un tratamiento de quimioterapia de la Quirón, costeado con ese 3% heredado de CIU. Al fin y al cabo, Josu era un defensor de los derechos humanos, por algo presidía dicha comisión en Vascongadas.

Me alegro que vuelvas por estos lares, que ya empezaba a estar empachado de los buenos olores que destilaba el foro. Yo es que soy muy raro y me pirra el olor a basura, será causa de mi niñez rebuscando en el basurero, con mi colega Erwin. Menos mal que pude afiliarme al PSOE y cambiar mi vida.

ARRIBA ESPAÑA Y GEL Y AGUITA DEL BIDASOA PARA OTEGI

RUFUS

A ver Heraldito, en ningún momento he promovido esa equidistancia y permisibilidad que dices. Yo quiero que se aplique la ley con todas sus consecuencias pero no estoy por la denegación de los derechos políticos de nadie ni con la aplicación de la justicia preventiva sin pruebas ni condenas. Eso es politizar la política de manera interesada desde el supuesto NO nacionalismo supuestamente NO centralista.

No te inventes lo que no es.

HASTALOSCOJONES (sigues con tu nick de pésimo gusto y que retrata lo amargado que estás) yo entiendo que estés cabreado, de verdad. Ayer mientras yo reía escuchando el "Chou" del Frederiko Palosantos tu deberías estar sufriendo una ulcera testicular de dimensiones maximalistas, no te puedo decir que lo siento porque la verdad es que me alegro y me da la risa lista (la risa tonta te la dejo para ti que encaja más con tu imbecilidad innata y potenciada por tu secta de iluminados a oscuras porque se fundió la bombilla).

Entiendo que después de perder 120 mil votos estés precisamente botando (para equilibrar tu desequilibrio). Es la vida, habéis fracasado y tu profeta Palosantos no deja de ladrar que los que han fracasado son los Socialistas, los del PNV y Zapatero, vamos TODOS menos él.

Cuando se es tonto se es tonto.

Te tendría que hacer un dibujito con el sol y el mar para que entendieras la evolución de todo el mapa político vasco pero es igual, tú seguirías mintiendo y engañando.

Quizás te sirva (como terapia) volver a tu revisionismo histórico para justificar los 40 años de dictadura de tú admirado Franco (amigo de Hitler) y lo mala que era la República quema iglesias (para la fumata blanca supongo)

La verdad es que las primeras cincuenta veces me hacia gracia toda esa verborrea repetitiva con mentiras criminalizadoras y satanizadoras pero a estas alturas... SIGUE ENCANTÁNDOME PILLIN, es bonito reencontrar a los viejos enemigos virtuales de antaño con la misma gilipollez galopante. Lo del post de las balanzas fiscales lo deje por lo de siempre. Porque eres tonto que repite lo mismo sin leer lo que te contestan y no enterarte que estábamos estancados. A estas alturas ERC sigue exigiendo la publicación de las balanzas oficiales ante la resistencia de los socialistas cómplices de tus representantes Peperos. Pero tú estas interesado en seguir con tus copy/paste kilométricos de informes de tu cuerda viciada.

Lo siento pero el patinazo vasco ha sido tan descomunal que no te servirán tus tretas para distraer la realidad.

Ahora incluso el PP tendrá que abandonar su táctica del frentismo extremista y los batasunos, socialistas y el PNV tendrán que dialogar de forma civilizada sin imposiciones de ningún tipo, y cediendo todos un poco.

Lo de la devolución de los papeles de Salamanca (robados por tu dictadura) también escuece, eh majete??

Quiero ser respetuoso y ignorar tus ignominias hasta que te estabilices (dentro de lo que cabe en tu sectarismo integral) y no regodearme de tus lágrimas saladas.

_________________

Ven conmigo hijo mío, y juntos pondremos orden en la Galaxia. Si tú supieras el infinito poder del Reverso Tenebroso..

La mare que els va parir

2005-04-14T00:01:00.002+02:00

Una de les curiositats innates més freqüents quan tens un blog o una pagina web és saber d'on vénen els visitants i quin camí han recorregut per arribar als teus dominis. La curiositat va matar al gat sense botes però el molt "perru" tenia sis vides de recanvi (com en un videojoc). Gràcies a una quantitat obscena de serveis gratuïts de comptadors he pogut xafardejar aquesta informació tan important.

Sense contar els que vénen des de links d'altres blogs o des de la llista del favorits (per quotidià i rutinari) la gràcia està amb els que venen per un buscador (Google, Yahoo, Terra, etc...).

La veritat és que hi ha per flipar, és al·lucinant amb quines combinacions de paraules pot arribar a parar la gent a una web personal.

He aquí unes quantes:

papamovil
Amb aquesta recerca m'han vingut més de set visites en tres dies. Jo que era un home de poca fe en l'institució de l'Església resulta que trec el més vil profit de la mort del Sant Pare amb el meu post tan impresentable i sacríleg.

historia dels boston celtics
Bé, d'acord, vaig fer un dels primers posts parlant d'aquesta malaltia que vaig agafar des d'adolescent però em sembla que el pobre nàufrag no va trobar precisament el que estava cercant. Em sap greu decebre a algú d'aquesta manera indirecte. Déu sap que jo no ho volia.

penis empinat
¿eing? On he posat jo aquesta expressió? Em sembla encertat que ja posats a buscar un penis aquest almenys estigui empinat. El busqui una dona o un gai, una polla flàccida no ven gaire avui en dia.

historia de la senyera peludo
hmmm... no tinc ni idea de que cony estava buscant i per que punyetes a aparegut el meu blog a la llista. Les meves senyeres sempre han estat calbes.

Monjas follando
Juro que mai he fet servir aquesta expressió contraria al vot de castedat i d'abstinència de les Germanes del Monàsti i que l'historia de l'Arturito de la boina és amb finalitats nobles en pro del proselitisme polític més descarat i no amb aquestes conductes sexuals tan obscenes a la par que interessants i morboses (un altre client insatisfet)

putas follando
Aquesta, dintre del que cap, ja té més lògica, encara que hauria estat bonic, que per equilibrar amb l'anterior, haguessin posat "putas rezando"

Tetorras
¿Però quina classe de personal entra per aquí?

wuenu fil
Aquesta recerca és surrealista però el més curiós és que hi ha registrades més de 12 entrades, totes el mateix dia (avui). Es veu que li ha agradat el blog i el camí que ha fet. Si ho fas 6 vegades més hi ha una nina Xoxona de regal com a premi a la constància i a la fidelitat.

barrenderos badalona
Això és buscar glamour autòcton i el demés són tonteries.

salidas nocturnas por barcelona
Ho sento però aquí som: entrades diürnes per Perpinyà.
(siga buscando)

cuentos pornográficos
Sento no tenir el que busca però és una bona idea. M'apunto al club a veure que trobem, la cosa promet.

mear en una esquina
Aquest degenerat a vingut per culpa de l'Historia de "La vida de mi perro RABITO"

idiotas del dia
Grrrrr ¿a qui estàs buscant i que fots aquí?

camada setter inglés barcelona
Gràcies RABITO, la teva capacitat d'atracció és inaudita.

recetas españa
Ni receptes ni espanya.

poesias infantiles
D'acord que són cutres però són policíaques i per a adults (o adolescents avançats)

poesias boda
¿qui deia que la poesia estaba morta?

estic trist desconcertat
Ho sento noi i a sobre mira on has anat a parar.
¿desconcertat és el contrari que anar a un concert?

crisis existencial me miro al espejo y no me reconozco
Un altre encantat de la vida

rufus
¿És a mi?

nubario, dalianegra, hidroblog, "olor de flores muertas", "la caminante", astronautas, ideario de anais, etc...
Sempre vaig sospitar que això de posar una llista extensa de blogs era una bona idea. Hi ha casos en que el tema és injust perquè posant al Google el nom en concret d'algun blog va i apareix el meu primer (a la llista) tot i que només el tinc enllaçat. Tinc preferències que no venen a cuentu.

Els abismes siderals
Bingo, tocat i enfonsat, així dóna gust. Sempre hi ha professionals.

blogspot catala
Més preferències increïbles, posant això sóc el primer de la llista entre més de 12200 opcions al Google. ¿Qui deia que posar-se de genolls i llepar no donava resultats?
Ehem... és de conya

payasos sicodelicos
Aquesta mola, tambe ho buscare.

follando con perros
¡Però bueno! ¿que cony foten aqui tots els putus pervertits?

¡¡LA MARE QUE ELS VA PARIR!!

(final una mica forçat però contundent i creïble)

Prefaci

2005-04-09T17:40:00.001+02:00

La mort de tot el món va ser massa per l'Agus. Ho hauria estat per a tothom, i ell, un nen de nou anys que en veritat en tenia molts més, no era cap excepció. Tant de dolor i tanta por no es poden dissimular a la llum de la mirada ferida o a l'esquerda d'una veu trencada. Sí és que algú té cap intenció de dissimular res, quan sobtadament el terra desapareix de sota els peus i et deixa suspès a l'aire, gronxant-te sobre un abisme profund. Massa exagerat per plorar cap llàgrima, així de sobte, que estigui a l'alçada. Un xoc emocional tan descomunal, tan desproporcionat i fora de mida, que qualsevol persona, per molt monjo tibetà rapat al zero que fos, per moltes passejades per la platja que hagués fet quan era un infant, o per molt que s'hagués relaxat tranquil·lament a sota d'una figuera els diumenges sense futbol, no hauria pogut esquivar l'esgarrapada enverinada que se li va clavar al més íntim i fràgil de l'ànima.

Ni el profeta oficial de l'apocalipsis seria capaç d'assimilar i suportar aquesta desesperació grandiloqüent universal a dins l'estómac; almenys, sense l'ajuda d'algun sedant potent, farcit de vitamina N amb colorant magenta, molt eficaç per a un elefant adult amb una depressió de cavall adolescent.
La droga mata però a vegades t'ajuda a viure. Atura el món perquè puguis baixar a estirar les cames, a fer una pausa entre una vida passada i una altre nova de trinca, completament diferent.
Els desgraciats dels ionquis són els reis de l'evasió quan hom vol escapolir-se del captiveri de la tristesa mundana.
Flipar per fugir de la factura inhumana de l'existència.
La falsa drecera de la desesperació.
Va ser un accident de trànsit molt aparatós. Un accident múltiple de set en cadena interminable; amb les seves voltes de campana fora d'hora; vidres trencats a bocins esquerdats; cendrers desesperadament bolcats al fre de l'impacte, i guanteres profanades per bonys antiestètics fruit de cops col·laterals i fortuïts. L'olor de gasolina cremada per les flames de focs artificials transvestits a focs naturals, tots ells reflectits als bassals de sang coagulada que hi havia sobre l'estora quilomètrica de ciment gris pastel, que artísticament discutible, conduïa a l'horitzó llunyà dibuixat per les muntanyes que decoraven l'immensitat d'un camp visual tan sols interromput per l'orgia fumejant de ferros entrelligats necrològicament, talment una barricada republicana.

Un accident de carretera molt bonic per veure a la tele tot menjant un primer plat. Rutinari per l'estadística del cap de setmana.
Els havia matat a tots, esmicolant l'epicentre del món que coneixia fins llavors. El destí va donar un cop de timó massa brusc i l'impacte matriculat l'havia deixat sense pare, sense mare, sense germana bessona, i sense un gosset sense nom que no coneixia perquè encara no l'hi havien regalat.
De cop i volta, l'Agustí, al qui tothom deia Agus, s'havia quedat sol al món.
En un sospir de conserge avorrit, un nen orfe caminava rodejat de ningú. Cap familiar, ni directe ni indirecte se'n podria fer càrrec, no existia.
Algú havia apagat la llum.

¡No ho passis!

2005-04-06T22:50:00.000+02:00

Avui he rebut un missatge amb un “passa-ho” (pásalo):

Concentración en la Catedral a partir de las 12h de esta noche para exigir a Dios que resucite al Papa y poder ver algo por la Tele.
¡Pásalo!

Sincerament, m’ha fet gràcia. És una forma senzilla i enginyosa de denunciar els telemaratons monotematics des del Vaticà que ens posen per tots els canals.

Per la gent de fora la Península Ibèrica li diré que a aquí això dels missatges amb un “Passa-ho” és una moda molt en boga per culpa de la polèmica que hi va haver durant la darrera campanya electoral que va posar a Zapatero de president.
La dreta (del PP) no es cansa de denunciar que hi va haver una conspiració a base de missatges “passa-ho” en que instava a la població a concentrar-se davant les seves seus i així desacreditar-los per culpa dels atemptats del 11 M.
(en fi, coses de la dreta reaccionaria quan perd el poder).

Però en un altre ordre de coses jo també voldria fer un missatge “passa-ho” demanant que ningú passi més aquest missatge perquè em sembla que hi ha un error d’estratègia flagrant.

¿Creieu de veritat que si el Papa ressuscita deixaran de donar-nos aquesta noticia?

Encara serà molt pitjor us ho asseguro, la cosa serà contraproduent i veurem monjos fins als anuncis de compreses. L’Opus Dei dirigirà el telediaris i el Padre Mundina tornarà a donar lliçons de botànica domestica.

¡horrorós!

Deixem al Papa mort, que és el lloc natural d’algú que predica el paradís del cel, i ja es cansaran de donar la tabarra quan la fumata blanca exciti als feligresos de la primera fila de la secta.

(sé que contraprogramar aquest missatge “passa-ho” és un humor forçat i insubstancial però avui he pensat molt en la condició humana dins el nostre entorn de les telecomunicacions i la seva diplomàcia en l’ambigüitat formal de les diferents cultures)

Les meves petjades inesborrables (I)

2005-04-01T22:46:00.000+02:00

Hola gent del món i alienígenes infiltrats, avui és un altre dia històric per l’existència existencial d’aquest blog virtual-real. Tots sabeu que estic equipat amb una ment innovadora i pseudo revolucionaria que trenca esquemes i enganxa fraccions decimals de forma artesanal, i que de tant en tant pareixo seccions d’allò més genuïnes en pro de l’evolució no lineal d’aquest nou mitja de difusió global.

L’univers dels blogs no serà el mateix quan la meva capacitat d’influència pugui fer caure governs i aixecar de l’apatia a les masses alienades amb els anuncis de detergents i sucs de fruita impossibles però de moment ens hem de conformar amb homosexualitats (per no dir mariconades) d’estar per casa que distreuen insípidament i no adoctrinen en principis filosofals que ens farien créixer per dins, que és el que hauríem de fer si de veritat volem salvar el planeta d’aquesta cursa absurda d’autodestruccio sense sentit a la que ens porta sense remei algun president de futbol de primera divisió i segona multiplicació.

Bé, punt i a part. Tots sabeu que la creació de Reciclatge Intel·lectual va tocar més d’una zona sensible a cert personal d’ideologia retrograda i veu aflautada. Doncs avui, en una altre “vuelta de tuerca” inesperada i inusitada segueixo nodrint aquesta polèmica secció amb un material certament inèdit.

¿Tots heu comentat algun cop en altres blogs veritat?

És quelcom normal participar aquí i allà deixant un rastre invisible per l’infinita extensió d’internet. Són lletres que juntes formen paraules, que acompanyades d’altres fan frases de textos comunicatius.

I la pregunta és: ¿on han anat a parar aquests entranyables comentaris?
Potser en teniu algun de localitzat, vigilat en la distancia prudencial ¿però quants s’hauran quedat tirats en racons oblidats?

I parlo dels comentaris amb fonament vitamínic i no dels insubstancial per saludar o sortir del pas. Dels que us heu implicat en la creació (almenys dos minuts), dels que heu deixat anar una part de la vostra anima intima, interactuan socialment, en fi, vivint el moment.

No vull deprimir-vos amb traumes passats ni posar sal marina a la ferida i passaré generosament la pagina, però jo per la meva part, sí que he fet els deures. Aquí presento la primera tanda de comments meus en altres blogs (en aquest cas en castellà), i és la primera part perquè ni haurà més en les futures èpoques de vaques flaques o boges.

Potser alguns no tenen gaire sentit si es llegeix el post en és van posar, però a qui li importa si jo em vaig quedar tan descansat després d’evocar la parrafada?

Referent a un escrit fecund de simbiosis de melangia colorista. Un exercici de virtuosisme fantasiós molt evocador.
RUFUS...
Creo que hay conceptos de tu escrito que superan el límite de velocidad terminal de mis pensamientos fugaces. Las metáforas de cuartos solitarios con su polvo (no sexual) y sus recuerdos mitificados siempre me dan el mismo vértigo emocional. El nombre de una ciudad de la meseta donde el kilómetro cero se multiplica por mil (y me llevo dos) (me las llevo y no las devuelvo), pues me dejan taciturno de por vida. Uno aprende a caminar y cae, aprende a cantar y desafina, aprende a decir que si y le dicen no, no y mil veces no. Pero no todo van a ser poses dramáticas, ir de perdedor vende mucho. Yo me dilato con los pecados manufacturados de mi nevera.
Salut i república bananera

PD: por cierto ¿hay algún adolescente que no este en crisis existencial? ¿es eso metafísicamente posible?
link al post original

D'un petit Post-Asaig sobre l'art de l'escriptura. Disseccions, del dret i del revés, parlar del sentit de l'escriptura és amè si t'interessa el tema.
RUFUS suelta
Últimamente la coyuntura internacional de los blog está llena de escritos que se enroscan en cadena, quiero decir de forma introspectiva. Este es el tercer escrito brillante que leo hoy filosofando al cielo sobre el ritual pagano de escribir con la escopeta de la musa en la nuca. Somos la ostia y lo sabemos ¿para que vamos a negarlo? La falsa modestia es cínica e hipócrita y si bien podemos identificar a los borregos en masa de las salidas nocturnas de findesemana que llenan sus vacías vidas también tenemos (por otra parte) la suficiente sensibilidad para vislumbrar el talento natural o adulterado por los formulismos convencionales que rima con anales. Salut i república de liberación.
link al post original

Referent a un escrit molt literari i descarnat. Comença el blog amb un viatge sicodelic per les drogues dures.
RUFUS said...
Muy buena manera de empezar un blog. No sé si con la ayuda de droga o no, pero la cosa promete y jura (pero no jura en vano que si no los platos no hay quien los friegue)
Parece que el señor Lobo es una especie de metáfora sobre un ser noble y atropellado en un mundo jodidamente hostil y joputa. Pero bueno, todos somos metáforas en dimensiones desconocidas, que es una manera de decir que no sabemos lo que nos vendrá mañana. El futuro es impredecible y por tanto inquietante.

Una cosa: es curioso pero esta plantilla (de black simple) es la más utilizada entre todos los blogs del blogger que he visitado. Hay que ver que éxito tiene el negro sencillo en este mundo virtual. Yo también lo utilizo, pero manipulando un poco el código, ya saben ustedes, la vanidad de la personalización y tal.
link al post original

De un petit post de filosofia personal. Interessant, amè i amb ganes de més dosis.
RUFUS said...
Estoy dudando en escribir un mensaje o no. No sé si poner que el post es cojonudo o muy bueno. Que trasmite inteligencia y sabiduría en estado puro. No sé, no sé. A veces cuando miro el infinito me dijo -Joer, que latitudes más lejanas y remotas, cualquiera diría que soy insignificante en este universo interminable. Pero no, aluego me miro en el espejo y soy consciente de mi poder innato. Yo soy el epicentro de mi mundo, que carayo. Salut i republica.
link al post original

Típic inici de Blog amb posat escèptic amb la societat i amb la pròpia utilitat del blog.
RUFUS dice..
Perdona pero nada más empezar ya tengo una duda existencial. Veras, yo creo en la libertad de movimiento de las personas y mercaderías por el interior de la europa comunitaria y tal, pero no por eso voy a dejar que todos esos entes circulen sin su etiqueta respectiva endosada en el cogote (en caso de tener). Bien aclarado ese punto importante de mi razonamiento racional con toques intuitivos te quiero hacer una pregunta interrogativa. Si el blog se llama "diario de un personajillo con altibajos" porque en este tu primer post dices que te "aburres a ti misma"? tengo una confusión de género. ¿Eres él o ella? y porque altibajos y no medianos? Tirar por el camino del medio también es una opción a tener en cuenta.
Salut i republika bananera
link al post original

Com es pot comprovar, a vegades més val no tenir cap comentari que segons quines encícliques postisses sense solta ni volta. Penseu-ho la pròxima vegada que tingueu un zero a un post creat amb suor i mal d’esquena.

El Papa blanc

2005-03-29T21:31:00.001+02:00

A tranques i barranques trenco les cadenes del wàter que em tenen captiu i prossegueixo amb el procediment protocol·lari de postejar per la gràcia de Déu i la desgracia del dimoni pelut.

Res, només quatre bajanades entrelligades que amb el temps seran degudament entaforades al sac dels Post-Palla.

L’altre dia (i estic parlant del dissabte passat) una persona, de la qual no diré el nom per discreció, em va dir que el Papa s’havia mort.
Jo em vaig quedar parat.

- ¿Ha mort el Sant pare?

- Si

- ¿El representant oficial de Déu a la terra?

- Ehh... sí

- T’estic dient el de l’església catòlica apostòlica i romana ¿eh?

- Sí, collons ¿quin Papa vols que sigui sinó?

- Ostres ¿qui ho anava a dir? Sempre se’n van els millors, quan menys t'ho esperes. Si precisament feia poc que havia fet una compareixença publica, amb la televisió enfocant-li el clatell i va moure el cap d’una forma força vigorosa...

- Val jaaaa... ¿vols deixar de dir parides?

- Però suposo que anirà al cel on no hi ha gais ni preservatius...

- A la MIERDAAA nanu, no em rallis, adéu

- Arreveure i que Déu et beneeixi

- Collons... que et BOMBIN

- Que et bombin a tu bandarra (això últim ho vaig dir amb un fil de veu totalment imperceptible per al meu interlocutor per tal d’evitar conflictes innecessaris)

Ja sé que al llarg de l’historia de l’humanitat hi ha hagut moltes guerres per qüestions religioses però aquesta absurda baralla domestica ens la podríem haver estalviat ja que ni aquesta persona ni jo seguim cap culte monoteista i ens honorem de campar per les contrades més paganes.
Aquesta discussió era completament gratuïta, però hi ha gent que a vegades busca bronca perquè sí i es veu que li va passar això.. ¿o era a mi?

Bé... deixem-ho estar, és igual, el fet és que com tots sabeu, a dia d’avui el Papa de Roma encara no ha mort; resulta que tot va ser una d’aquelles llegendes urbanes que s’inventen els ociosos sense escrúpols per tal de donar-se importància.
Però la mentida té poc recorregut quan hi ha la tele o internet i la veritat es va tornar a respirar al cor dels fidels més humils.

El fet és que aquesta vivència em va espantar sobremanera. No perquè es morís un home gran intubat, que potser ja li toca, sinó perquè tinc guardada una imatge seva que podria quedar devaluada i tirada a la cuneta.
Per sort, i aprofitant la conjuntura, de que l’home encara fa el trapezista pel llinda de la mort i que encara no a expirat l’últim sospir, la poso ara sense demora.

¿que? ¿estava o no estava justificada la meva intranquil·litat?
Hauria estat de molt mal gust posar aquesta estampeta si el vell ja fos difunt.

Aprofito per preguntar-me:

¿que estarà fent aquests dies el xofer del Papamovil?

¿hi ha un model de Papamovil descapotable?

¿i de color verd clar?

¿fabriquen els Papamovils en sèrie? ¿o ho fan en serio?

¿es diu Pepe el xofer del Papa?

Això si que són preguntes existencials amb profunditat espiritual i no el de Sant Joan de la Creu.

Per altre banda i seguin amb la mateixa tònica d’escriure bajanades per tal de posar una foto de la forma més patillera possible, us indico que si esteu buscant feina ja no hi ha excusa. Si esteu preparats i teniu un mínim de bona presencia el mar de Moisès es converteix en Farmàcia que s’obre les 24 h del dia.

Aquí la Ramona aconsegueix el lloc a la subdireccio econòmica del supercomputador de Barcelona i això que no va poder acabar la primària per culpa de la seva aficio al cinema musical.

Dolor Standard

2005-03-21T22:07:00.001+01:00

L’enamorat no correspost vol pujar a dalt d’una muntanya. Li costa respirar, està trist. La nena maca monopolitza el seus pensaments. Tot li fa mal però en realitat és pura paranoia hipocondríaca. La seva realitat mental és un suburbi de l’infern, un Matrix d’ombres allargades on gent desconeguda i amb cara de mala persona riu mentre l’assenyalen amb el dit.
Són hostils i fan por.
La depressió es retro-alimenta amb les imatges d’ella i la seva freda indiferència, la seva crueltat inconscient.
Si ella sabés.
Una i altre vegada repassa mentalment la carta que mai no li va escriure. Mastega els matisos però no els pot digerir.
Tot és tan horrible.
Aquesta buidor infinita que li satura l’estómac.
Aquesta ridícula pedra a la sabata que es clava a cada passa que dóna.
Respirar és una aventura, sap que ja no la veurà mai més i que hi ha un abans i un després; ella és el punt d’inflació, la línia del seu equador meridional.
¿Quin sentit té la vida ara?
Tan de bo no sabés que existeix, que en algun lloc del món algú pot parlar-li, veure-la, tocar-la i escoltar-la. Segur que no la valoren. Ell es conformaria en poder parlar del temps, dels números parells o de qualsevol altre banalitat que fes evocar el seu fil de veu. El seu rostre s'apareix en totes les cançons, en tots els poemes i en totes les estadístiques de morts a la carretera. També la va imaginar en un accident d’avió a Turquia que va sortir pel telenotícies.
¿Però que cony i tindria que fer ella a Turquia?

Camina a la deriva, té la boca seca i els ulls humits. No sap el nom del carrer, entra en un bar de mala mort i pitjor vida. Demana cafè amb sucre i sense sal, això últim sobrava però és l’humor dels derrotats; va al lavabo, recinte típic, brut com marquen els cànons (i segurament les instàncies municipals); es mira al mirall mig escardat i es troba guapo entre tanta merda.
El seu món és una dimensió plena de lavabos bruts.
Orina sobre una concentració de burilles de nicotina que resisteixen amb dignitat. Sempre hi ha ecosistemes més decadents.

Sorprenent gir argumental i final precipitat.

Al tornar a la barra la veu i un llampec d’energia blanca el travessa. Ella es materialitza allí mateix, exactament al mateix lloc del món on ell està, les mateixes coordenades.
El cor fa una estrebada, les cames grinyolen i quasi cau al terra.
Ella està d’esquena i no l’ha vist. Parla amb unes amigues de cara vulgar. No les coneix ni el coneixen. Agafa valor i el cafè i s’acosta dissimulant, ja sent la seva veu, això és el paradís, es pensava que no la podria escoltar mai més.
La vida està empaperada amb colors pastel.
L’aire és net i transparent.
Un miracle de somriure li apareix tatuat al mig de la cara.
Escolta com parla i interactua amb les seves amigues.
Quin ésser viu tan meravellós.
Ella diu que no marxarà, no pot marxar. Té el cor ple de dolor i estima un noi tímid que mai s’atreveix a parlar-li. No deixa de pensar en ell i en la seva camisa carbassa. Ell té ganes de xisclar ben fort però el Barça encara no ha guanyat la lliga i no vol cridar l’atenció. Necessita rescatar les burilles de nicotina del lavabo i gravar-ho en vídeo. Vol apadrinar un nen de Suècia o Luxemburg (li agrada el primer món perquè és més net).
De sobte hi ha un terratrèmol emocional.
Ella parla de la vida, opina de tot el que es mou.
Diu el que sent, pensa i desitja.

La veritat surt a la llum i la musica es torna soroll.

¿Però d’on collons a sortit aquesta marciana?
¿Qui li ha liquat el cervell?
¡Quina cosa insubstancial tan anodina, per Déu!
Quina poca personalitat, quina superficialitat més avorrida.
El mite cau a pes.
No pot ser, ella que era tan misteriosa i enigmàtica.
Li intuïa totes les virtuts, amb aquells caminar’s tan interessants.
De sobte, sembla que al bar hi fa pudor.
El cambrer és un graciós i li ha posat sal al cafè.
El món és repel·lent.
No suporta seguir escoltant a aquella bleda insofrible. Surt corrents, sembla que al final ella l’ha vist i posa una cara de commoció profunda, no li importa, que se’n vagi a Turquia i agafi un avio a veure si s’estrella. La sola idea de que li vingui al darrera ja el posa malalt.
¿Com pot haver passat aquell Via Crucis de patiment per aquella garrula que ni coneixia?
Quina vergonya, que humiliant.
Que patètica és ella i que patètic és ell.
Un laberint de passadissos sicodelics corren per la seva ment.
La tendresa i la crueltat, la carícia i la bufetada.
¿Qui som i on anem?
¿Que esperem dels altres?
¿Que els podem oferir?
El desenamorat correspost és conscient de la seva mediocritat i filosofa amb una transcendència que li ve gran. El món és dels agosarats i dels que estan al mig per destorbar.Mentre, en un bar de baixa estofa, una noia d’ànima pura i ment privilegiada es cansa de la gent que l’acompanya. Per circumstancies té que aguantar tota la nit; interpreta una personalitat rudimentària per adaptar-se al grup (tan aliè a ella).
La vida està plena de situacions rebuscades. Aviat s’acabarà aquest compromís tan desagradable i podrà deixar d’actuar. Ha vist un noi que li sonava però ha marxat corrents. Potser és millor així, no semblava que hi pogués haver simbiosis; algú que fos capaç d’entrar en aquell local per voluntat pròpia, definitivament, era d’una altre galàxia per a ella.

La buidor del no-res

2005-03-17T00:01:00.001+01:00

Avui tinc que escriure alguna cosa.

PALANGANA

(aquí queda això)Bé, potser sembla una ximpleria però és més del que he fet altres dies. I no parlo només per mi, que tampoc sóc l’unitat de mesura de totes les coses, sinó també per molts altres autors virtuals que no actualitzen els seus blogs de forma diària (dels que no tenen blog, ni en parlo, que per aquests el meu PALANGANA està a un infinit de quilometres entre el ser i no ser).

Sé que estic sent poc autocrític, que justificar un PALANGANA en contrast amb els altres és quelcom gratuït i ridícul, però al dia d’avui, és el que hi ha.
Per una banda tinc l’absurda auto obligació de postejar més seguit, i no només en quantitat sinó també en la qualitat. No sé quina parcel·la no identificada del meu mapa genètic regeix aquests sentiments dictatorials, però els tinc, i em consta que no sóc l’únic. Un cop més, pasturo pels camps més concorreguts i vulgars. Deu ser una nova patologia que aviat sortirà a la televisió pública, dramatitzada i amb documental sensibilitzador inclòs; ningú va dir que l’univers blogger no tingués efectes secundaris i manies terciàries.
A nous camins, noves nafres als peus.

Aquesta apatia creativa-comunicativa és una fase personal ja tipificada pels propietaris de blogs amb una existència prolongada.

¿Qui no ha vist el post d’algú que es rebolcà en la seva buidor existencial?

És un recurs universal al llarg i ample de tota la blogesfera, sobretot pels que es dediquen a explicar la seva vida, ja sigui en la variant sentimental o en la pura rutina quotidiana.
Són els anomenats forats negres del full en blanc, on les muses fan xantatge sentimental per unes condicions laborals més dignes en els horaris crepusculars

Jo que tinc el meu racó una mica despersonalitzat, envernissat amb una certa distancia calculada (encara que a vegades sigui impossible no implicar-se un xic), no faré udols a la lluna plena, ni jugaré al fronton de les frustracions (que sinó purguen, reboten). No, crec que tot és molt més prosaic, trivial i mundà. Avui tinc l’aixeta tancada. L’apatia em té rodejat i no vull seguint tiran de beta del material antic (ja de per si, prou discutible). Hi ha coses senzilles, d’una sola dimensió, i els macarrons al forn són més nutritius que al microones.

No és la confessió d’una derrota.
No és amagar el cap sota l’ala, però callo perquè tampoc és per anar fent una ostentació orgullosa. Una cosa és treure-li importància a la situació i una altre enfocar-ho amb el prisma de la transcendència que amaga la conducta humana. (verge santa)

Les coses són com són i el “demà serà un altre dia” té més sentit que mai.
Tampoc m’agrada divagar sobre la buidor del no-res, donant voltes a la baldufa que es mareja perquè a sobre sóc reincident; reconec que hi ha precedents, aquesta no és la primera vegada, a Rallada imaginada estava en la mateixa situació, amb la mateixa pedra davant del camí.

La línia de l’existència es tanca en circumferències cícliques que reiteren situacions medi ambientals que tenim que batallar en cada moment del calendari.
Hmm... ¿perdó?

El sicari trempat

2005-03-13T20:49:00.000+01:00

Del creador de EL TREN IN VITRO

avui presentem:
EL SICARI TREMPAT

l'absurd primer episodi de la nova sèrie
POESIA POLICÍACA

El sicari trempat
vaig agafar la metralleta i vaig entrar a la saleta
estava buida de gent i vaig mirar la teva estampeta
la pistola de la cintura m'estilitza la figura
tenia municions, tenia collons
no sóc mala persona però ja veuràs com trona

sóc un criminal que a la gent faig mal
sóc un bastard creador i m'invento el teu terror
m'agrada torturar però ho faig amb carinyo, descuida
tinc municions, tinc collons
et vinc a matar, et vinc a assassinar

la màfia m'envia, ja veuràs quina alegria
sóc com el carter que et porto un paquet certer
avanço pel passadís encara no m'has vist
tindré municions, tindré collons
tinc una missió, ho faig per obligació

la teva sang serà vermella, no parlo de la regla, nena
també tinc gabinets per punxar els canells nets
et baixo les calces, no sóc un violador, té les torno a pujar
portava municions, portava collons
el forense et ficarà mà, és del ofici el germà

obro la porta, aviat seràs morta
porto guants a les mans per despistar als peus plans
les empremtes digitals son proves circumstancials
em sobren municions, em sobren collons
el meu rostre de dolent encaixa en el moment

el mòbil del crim és contrari a la estàtica del part
em veus de cop i em mires indiferent
estic desconcertat la teva tranquil·litat m'ha deixat parat
t'ensenyo les municions, t'oculto els collons
m'ignores olímpicament i et mires al mirall introspectivament

mira nena que sóc malvat, jo ja estic preparat
et vull enviar al altre barri però tu no fas xivarri
m'aixeques el dit del mig, això em posa trist
les municions preparades, et mato per collons
t'apunto amb un arma, aquí no hi ha trampa

ets un cretí mal parit
un aficionat que l'Hampa exprimeix
et creus un delinqüent i poses cara de content
jo no sóc la víctima, demà em banyaré a la piscina
les teves bales son de fogueig, els collons del mateix
tu no em liquidaràs i solidificada em deixaràs
no m'impressiona la teva agressivitat, ja sé d'on l'has comprat
el que els teus serveis a comprat els diners a malbaratat
així que guapo, ves i ...

PAM PAM PAM

ja l'he pelat, ja m'ha l'he cargat
com parlava la mala pècora, hi ha gent que no raona
ara tinc que fugir per lliure poder seguir
simularé un robatori en aquest mateix dormitori
he tingut municions he tingut collons
sortiré al carrer procurant no fer merder

Aquesta historia és ficció, atemptar contra la vida aliena és il·legal a molts països. El personatge del sicari no vol ser un model de conducta. Al final el van agafar i va passar molts anys a la presó per intent d'homicidi en no sé quants graus (primer o segon), la noia va sortir il·lesa i ara viu feliç perquè treballa amb un contracte fix en una floristeria de Barcelona capital (zona Glòries, línia vermella del metro).

La poesia policíaca és un gènere innovador on es fusionen la mala poesia i el gènere de la novel·la negra de més baixa estofa. Rimes ridícules (de parvulari) o rimes inexistents (d'un llibre d'àlgebra per exemple) narren petits episodis del crim organitzat i de l'habitació desendreçada.

Piqué se’n va a pique

2005-03-10T23:10:00.000+01:00

Avui el cos em demana parlar de política. A vegades s’ha de fer algun gest de cara a la galeria i d’altres, pel contrari, fer el que et dóna la gana sense que t’importi un rave resultar dens, il·legible i anticomercial. Avui, per qui no ho sàpiga, a Catalunya hi ha hagut un ple extraordinària al Parlament català. El molt il·lustre senyor Josep Piqué Noséquemés ha presentat una moció de censura contra el president de la Generalitat (Pascual Maragall).
El senyor Piqué, que és un cràpula de dimensions siderals, va d’aquesta manera per la vida. Sense cap mena de vergonya. Ell, com a president del QUART grup de la cambra (i CINQUÈ en suport municipal) a volgut fer el show per la tele.
Amb 15 diputat de 135 i cap aliat al seu costat a volgut fer perdre el temps a tot el govern amb la seva barroera maniobra parlamentaria (que no tenia cap possibilitat aritmètica de prosperar).
En Piqué sempre m’ha semblat un impresentable. Un demagog de la pitjor espècie. El seu populisme barat fa fàstic a qualsevol amb un mínim de memòria recent i algun lleuger coneixements de la fauna política del país.

Amb la boca ben grossa parlant de la gent del carrer tan allunyada de la classe política. Amb una autosuficiència autocomplaent, ignorant d’on ve i quins son els seus companys de viatge (Zaplana, Acebes, Trillo, Cañete, Aznar).
L’home volia donar lliçons a tothom, parlant de coses com la transparència informativa i de l'eficiència tècnica en les obres publiques.
A veure, per no parlar del exemple flagrant de l’Urdazi puc esmentar les televisions autonòmiques on governen els peperos tipus Telemadrid, Canal Nou o TVG (perquè ens fem una idea de la seva transparència informativa), i com a excel·lent exemple de la seva memorable obra publica puc citar la noticia que acaba de saltar a la palestra respecte l’AVE Madrid-Barcelona que es veu que haurà d’anar a camera lenta perquè hi ha problemes amb els terrenys a l’Aragó.

Vostè, gran salvador de les essències de la democràcia, que repugna a qui té memòria i recorda com procedia el govern del que vostè formava part. A dit que la moció de censura només era una excusa per poder fer un ple al parlament per parlar del Carmel i del tema del 3%, que son els problemes que afecten a la gent i tenen al país paralitzat.
Quina pila de ximpleries. No ha fet res d’això, i en Joan Saura l’ha desmuntat ben desmuntat llegint els diaris dels últims 15 dies on la cronologia del fets, retrataven l’acció del govern al respecte i la seva potineria de descomunicacio per buscar bronca mediatica per tal de desgastar al govern.

Son tantes les coses que voldria rebatir-li, tant el cinisme de les seves paraules, to, i biografia, que no tinc prou espai al servidor, ni temps per perdre, ni un lector que ho llegís sencer.

En Piqué és tot un exministre Aznaria, amb mil silencis putes a les seves esquenes, per mentides ja descobertes, tipus Armas de Destruccion Masiva, avions estrellats a Turquia, assegurances de luxe pels alts càrrecs de Defensa, el xapapote del Prestige, augment de l’espoli fiscal de Catalunya i tantisimes coses més que l’inhabiliten per obrir la boca per exigir el doble del que mai a fet ell i els seus còmplices.

¿Senyor Piqué, la desconnexió política de la gent és des de la crisis del Carmel i les acusacions explicites del 3% o ja és de temps anteriors?

L’exercici d’avui a esdevingut patètic i en contra del mateix promotor. En Piqué a sortit ben escaldat. Primer l’Iceta, després en Carod (avui pletoric), i seguit del Saura de l’han repassat de dalt a baix. Feia pena i tot.
Per la seva banda en Mas i en Maragall han fet una recapitulació de les seves posicions, i amb molta vaselina parlamentària han intentat tancar les ferides que els perjudica als dos.

La vida de mi perro RABITO

2005-03-05T17:30:00.001+01:00

Seguint l’estela confortable de la sèrie "Reciclatge intel·lectual", procedeixo avui a postejar la segona part de l’aclamada Soy feliz de ser una persona normal (la vil secuela anunciada, i que va tenir en el seu moment un gran fracàs de critica i públic). Si algú no ha llegit la primera part segurament no entendrà res, o ara que ho penso, a la primera part que la bombin ben bombada.

LA VIDA DE MI PERRO RABITOTodo empezó una tarde lluviosa de marzo, mi madre biológica entro en la panadería del barrio para comprar un pan de payes (mal cortado) de medio kilo. Fue entonces, mientras comentaba con la pescadera que la despachaba, que el problema crónico de la piratería en internet se debía a los movimientos corporativistas que hacían las grandes multinacionales por tal de mantener sus monopolios abusones y que el “¡¡Qué me dices!!” era una tapadera del Opus Dei, que se le acerco una vecina que solo conocía de vista (y de oír que su hija era un pendón desmelenado) que le dijo:
-Hola, que tal vecina de rellano y ático pa colgar la ropa? Has visto que bonitos cachorros tengo?
Y le mostró una cesta llena de perritos de apenas unas tres semanas.
-OH, que bonitos chuchos caninos. De donde los has sacado?
-Son de mi perrita Lasi, que ha tenido una camada de nueve ejemplares.
-Todos estos son de la misma perra? Pero aquí solo hay siete.
-Si bueno, resulta que uno se me coló en la trituradora Mulinex y nos lo cenamos en la salsa y otro se cayó en el retrete y tuve que tirar de la cadena antes que me lo llenara todo de mierda.
-Jope tía, pero que bestia y cabrona eres.
-Que va mujer, si a esta edad no se enteran de nada, que no saben ni sentarse ni dar la patita, por mucho que se lo digas.
-Pero vecina, aquí hay un Setter, un pastor alemán, un salchicha, un Chihuahua, un pequines, uno que no tiene ni raza y un… un gato???
-Si ya... es que mi Lasi se escapa mucho por las noches y se nos olvido de castrar al gato.
-¡¡Joderrr, tú perra es mas puta que tu hija!!
-Perdón???
-No, nada nada, bueno me tengo que ir que los semáforos no paran de cambiar de color.
-Espera mujer, te vendo un perrito por 100 euros.
-eh? No gracias, que luego hay que cuidarlos mucho, sacarlos a pasear, darles de comer, vacunarlos, y todo eso es un pastón.
-Que va mujer, hay mucha gente que tiene animales y pasan de ellos como de la mierda.
-Como… como dices?
-Si hombre, si cada año son abandonados mas de 30.000 perros cuando llega el verano, hoy en día las mascotas solo te tocan los cojones si les dejas hacerlo.
-Pero que clase de memeces estas diciendo? Quien te crees que soy yo?
-Tú? Pues la madre del ñiñato subnormal ese que estudia teología y trabaja en un videoclub porno. No? O me confundo? Y tú otro hijo el autista, pero si a los deficientes mentales les va de coña eso de tener un animalito, ya que al no tener amigos, estos les dan mucho cariño.
-Va mujer del demonio, dame un puñetero perro, que con lo bestia que eres, eres capaz de tirarlo a la vía del tranvía. Pero de los 100 Euros ni hablar del peluquín.
-De acuerdo, de hecho yo no necesito el dinero porque toda la familia, incluidos los gemelos de 6 años, trabajamos en casa cosiendo zapatos deportivos para la NIKE, a medio Euro por docena. Cual quieres??
-hmmm… Dame al bastardo sin raza que no huele a cerveza.
-Toma, se llama Escroto Gilipollas, y no se vale cambiar el nombre que después se traumatiza.
-Escroto gilipo… ¡¡y un jamón!! Trae paca, que ya le pondremos el nombre que queramos, joder… que rabo tiene el jodido.Así fue como RABITO entro en nuestras vidas, nuestra familia tenía un miembro más. Bueno no, de hecho nos quedamos igual, porque mi padre no quería el perro en casa, porque tenia alergia a los gatos y mi madre se havia empeñado en que durmiera en su lado de la cama.
Nos hizo un ultimátum:
-El perro o yo?
Perdió la votación por unanimidad, incluso él mismo se equivoco, y voto que se quedara el perro. RABITO fue el único que se abstuvo porque no entendía la pregunta y se estava follando un cojin.

Desde entonces los días pasaron apacibles en casa, aunque se reventaron las tuberías y tuvimos medio comedor inundado con cortocircuitos en los retretes, nos desvalijaron el piso tres veces y violaron a la abuela por error (el violador se equivoco de piso), estábamos felices con nuestra nueva mascota.

RABITO era muy divertido, siempre se escapaba y venia a casa todo contento con algo en la boca. Una pelota de tenis (homologada), una cartera llena de dinero, un condón usado, una pierna ortopédica que parecía que alguien estava usando unos minutos antes, una placa de policía, una porra de policía y una arma reglamentaria del mismo policía. Al final, nos llamaron de la Comisaría muy amablemente, para preguntarnos si estábamos comprando un agente a plazos y que ya estaban hasta los cojones de nuestro puto perro asqueroso. Y que si no nos lo llevábamos del barrio lo tendríamos que sacrificar.
La presión del vecindario era asfixiante, nadie quería a nuestro RABITO, era un incomprendido, un desterrado de una sociedad sin alma.
De acuerdo que tenia la costumbre de ir a cagarse en las bodas, vale que mas de una vez se havia follao las palomas de la plaza del ayuntamiento y que le gustaba morder a los peluqueros que hablaban fino, pero él solo era un animal irracional. Un ser inconsciente y por lo tanto inocente. Estava en un mundo que no comprendía, no distinguía el “bien” del “vais a pasarlas putas cabrones”. Él solo quería jugar, que le diesen cariño y trozos de Mortadela.

No quiero engañaros, reconozco que a veces mi perro se pasaba de la raya, que tenia un poder destructivo sin limites y una promiscuidad sexual tal, que las monjas de mi ciudad rompieron la vieja tradición de salir un día al año de paseo y no salían nunca. Pusieron un cartel en la entrada del convento con este parrafo: “Preferimos estar todo el puto año encerradas aquí con tal de mantener nuestra sagrada virginidad. Se hacen madalenas y tatuajes bíblicos”

Así que finalmente la familia se volvió a reunir en una fecha histórica y tomamos la decisión. La papeleta donde ponía “Nos cargamos la mierda de perro que nos esta jodiendo la vida”, gano por mayoría absoluta, mi padre que voto por correo se equivoco y voto por la que ponía “Que no venga el cabrón del papa ni que le toque la lotería”. RABITO otra vez fue el único que se abstuvo porque no entendía la pregunta y se estaba follando la nevera.

El final de la vida de RABITO todos lo sabéis. Murió aplastado por un camión de NATILLAS después de que yo, (su verdugo), le diera un empujón traicionero. Nunca olvidare su última mirada de inocencia desgarrada. Me decía algo parecido a lo que debió decir la mirada del Cesar ante la puñalada de Brutus- “PERO SERÁS CABRON COMEMIERDAS QUE M’ESTAS MATANDO, SO DESGRACIADU, QUE LA LECHE CAS MAMADO LA E MEADO YO” mas o menos….

Dispersions de després de la derrota

2005-03-03T22:38:00.001+01:00

Ja ha passat el 20 de Febrer i la gent a votat; bé, millor dit, ha passat el 20 de Febrer i la gent a passat olímpicament d’anar a votar, i els pocs que hi han anat, van i la caguen, quina gran diarrea democràtica. Sort que la grega de la reina Sofia, després de llepar patèticament el sobre, no ha demanat un segell amb el caretó del seu marit. Que cutres arriben a ser els monarques quan se’ls mira de prop.

Suposo que els de la taula (on va votar) ja saben que és el que va votar (al ser l’única persona que va tancar el sobre amb la llengua) ¿es pensava que durant l’escrutini fan servir un obrecartes per totes les papeletes? ¿tenia tota la documentació (papers de residència i d’estrangeria) en regla?
Sense comentaris. (sense comentaris perquè ja ho he comentat)

Dues coses i tres mals de cap:
Al final, va guanyar el SÍ. Visca la Pepa
No és que no vulgui acceptar els resultats oficials, tan previsibles i contraris al que jo defensava. Abans que res, esportivitat democràtica i assumir com a bo l’escrutini final. La vida és així, emocionalment catàrtica i sense un flotador homologat que ens impedeixi enfonsar-nos al fang del sistema burocràtic.

Poc es pot afegir a tots els anàlisis dels “Mass Medià” realitzats pels tertulians a nòmina, que acomoden el seu discurs a la mida de l’interpretació que més els interessi als amos. TOT NORMAL
(oops, que desfasat que queda avui en dia anar de radikal)

Però encara que pugui semblar de mal perdedor, si que voldria recalcar quelcom.

És evident que em assistit a una espècie de referèndum fantasma, amb una campanya electoral gairebé invisible i amb escassos debats (a les televisions publiques els van passar pels seus segons canals de menys audiència: La 2 i el 33).
Es pot estar a favor d’una opció o de l’altre, tot molt legítim, però ja és casualitat que precisament la gent informada (la que mira debats i consulta internet) sigui majoritàriament favorable al NO. Per afirmar això em limito a ressaltar els resultats de TOTES les enquestes que es feien durant els debats.
Així d’entrada, recordo que al “Versió Original” (de Catalunya Radio) van rebre un 90% pel NO mentre debatien sobre el tema. Al programa debat “Pros i Contres” (de City TV) el NO va guanyar amb un 70%. I encara que sigui molt subjectiu, la pallissa argumental que van fer els ponents del NO va ser d’antologia. Les enquestes (poc sospitoses) del Pediodico de Catalunya i de La Vanguardia també va guanyar el NO (parlo de les que van fer a traves d’internet).

I els arguments dels votants del SI (després de votar) feien referència a que no volien sortir d’Europa. La propaganda de la mentida distorsionadora va triomfar de nou.En aquest moments tinc aquells pensaments totalitaris que té tothom quan creu que està rodejat d’imbècils que no tenen idea de res. Aquesta sensació és ben normal i humana, que qualsevol amb dos dits de front percep íntimament quan veu que se li colen a la cua del cinema o quan perd una votació que creu injusta (en el seu criteri). La diferencia entre ser demòcrata i no ser-ho, està en que després d’aquesta frustració existencial, els demòcrates de veritat acceptem el veredicte, “Pulpo” com animal de companyia (o el que sigui) i els feixistes no saben encaixar la derrota i munten un ball de bastons sense el permís de l’alcalde.

L’essència del sistema democràtic és l’imposició de les majories respectant a les minories.

Sóc doncs, del grup d’enfadats per la victòria del SÍ, però no vull deslegitimar el resultat per la baixa participació (tot i que sembli contradictori amb el començament d’aquest post).
A votat molt poca gent, si, i que?
La gent que no vota, que després no es queixi. Així de clar.
Heu parlat amb algú que no hagi votat?
Jo sí, i us asseguro que no tenien gaire interès sobre el tema. Passivitat total.
Tan de bo hagués anat a votar menys gent, primer, pels resultats de l’escrutini i segon perquè la qualitat dels vots seria molt més elevada, ja que serien vot s amb criteri (votessin el que votessin). En aquesta societat tan despolititzada cada u treu les conclusions que vol amb l’alt índex d’abstenció.
Els anarquistes van venen (a les seves webs) que el seu antisistema institucional és el majoritari de la gent que passa de votar. Jo discrepo. La gent està desactivada pel tema de la política, més que res, perquè els avorreix el tema. Però això no vol dir que tinguin una ideologia alternativa.
Mireu l’exemple d’Argentina. El sistema econòmic va rebentar, la paritat entre el Peso i el Dòlar era massa artificial i va caure en picat. Molta gent arruïnada, devaluació de tot plegat, l’invent humiliant del "corralito", va tornar el sistema del trueque, cazolerazo per tot arreu...
“todos los politicos son unos corruptos que han saqueado el pais de la mano de las multinacionales”
“han vendido las grandes infrastructuras del Estado para llenar sus bolsillos”

¿i que va passar al final?

Vist des de la distancia d’un oceà salat, vaig flipar per un tub.

VAN TORNAR A GUANYAR ELS MATEIXOS

ELS PERONISTAS

¿Perquè? ¿Com és possible?

Molt senzill, quina era l’alternativa? És fàcil fer un discurs destructiu, sobre tot quan tens tota la raó del món mundial, però "ah amigo", quant tens que proposar una alternativa la cosa és molt més complexa. De tots els nous moviments alternatius ¿com podem saber quin és el bo?

¿Quin dels nous líders profetes, és el que val la pena?

El problema de les nostres societats està en organitzar-se, cada persona fa la guerra pel seu cantó, i potser es poden queixar de forma similar, però després han de saber anar tots a “una”.
El tòpic de que l’unió fa la força és una gran veritat.
Per exemple, en el tema de la reforma de l’Estatut, els del PP diuen que la societat no ho demana, que la gent del carrer no parla d’aquest tema, que no els interessa, que estan preocupats pels seus problemes. MENTIDA
La societat organitzada (sindicats, col·legis professionals, cambres de comerç, patronals, ong’s, etc...) SÍ que vol la reforma, perquè tenen el discurs de les seves necessitats ben estructurat i cadascú sap molt bé que és el que necesiten i els interessa.

Resum de la reflexió difusa:
Crec que criticar els polítics per sistema és infantil, fàcil i injust. És veritat que hi ha molts impresentables però no és més que el reflex de la societat d’on surten. És necessari que el dret a vot sigui universal i sense restriccions però no per això em de lamentar-nos de la baixa participació perquè els que no voten són majoritàriament domingueros que s'inhibeixen per avorriment i poc interès pel funcionament de la societat.

POST KAMIKAZE II

2005-03-01T20:50:00.000+01:00

Debido a que he recibido unos e-meils donde se quejaban enérgicamente del sistema de traducción al castellano he decidido (bajo una presión sicológica que no me merezco) quitar-lo y poner una versión previamente supervisada (así por encima y con desgana). Después, aprovechando la coyuntura de que hay muchos traductores al inglés y alemán (desde textos al español), pues los pondré también, y entonces el número de visitantes ociosos puede aumentar considerablemente (ya que demográficamente el potencial de personas que me pueda entender es mucho más elevado). Por otra parte, espero que nadie me venga con que la versión hispana está todavía un poco verde ya que es un chiste que todos nos podemos ahorrar. También remarcar que seguramente no pondré todos los post, ya que los de política local no despiertan el entusiasmo de las masas (si hay alguien interesado en esos post que utilice el sistema antiguo que todavía estará operativo en la lista de links).
Ya ven, tanto carácter que parecía tener, tanta personalidad y espíritu indomable y me veo recapitulando a las primeras de cambio (de hecho solo he recibido dos e-meils quejándose del sistema automático de traducción, y creo que era de la misma persona, ya que tenían el mismo remitente).

Lletres liles

2005-02-23T00:01:00.001+01:00

No sóc persona de prendre cafè
mai m’ha agradat ni cridat l’atenció
Últimament fa un fred que pela
El vent gèlid tampoc ajuda a arremangar-se

El tema dels blogs em fascina
Cada vegada hi trobo més potencial
Però quan la llibertat és més gran
menys terreny hi ha per les excuses
Algun dia parlaré d'aquest assumpte

Tinc tantes coses a dir
i tantes que callar
Quan de sobte el destí et dóna tant de poder
els castells a l’aire dels meus pensaments
es converteixen en quelcom tangible
Es transmuten de l’abstracte a lo sòlid i definit

No tinc por
no em fa vertigen
no és inconsciència
Sóc vegetarià des de fa anys (tenia que dir-ho)
Els Celtics van de verd (no crec que sigui una casualitat)

Mai he fumat (de forma activa)
No sé perquè però sempre m’ha semblat patètic
ho trobava infantil i immadur (al contrari dels que ho feien)
M’agrada l’olor de la benzina
però mai he mogut un dit per ensumar-la

Barcelona és una ciutat coneguda internacionalment
Personalment, crec que Barcelona és la frontera
entre Badalona i l’Hospitalet (que és on es cou la cansalada)
Viure en un suburbi és un estat mental

Vaig tenir un gos
era força trempat
De fet el gos no era meu, era de la meva segona germana
però de fet, el gos m’estimava més a mi
Era millor amo (mal m’està dir-ho)
Era negre i de raça mesclada
una prova més de que no sóc racista ni elitista

Fa una setmana que he comprat un Mouse nou
És negre també (em refereixo al gos que tenia i que m’estimava més que la meva germana encara que no trobo ètic que ho vagi dient cada dos per tres)
Doncs com deia, el meu nou Mouse és negre
Naturalment és òptic (a prendre pel sac les boles)
A part de òptic, és inalámbric (sense fils)
Sembla una pijada però només em va costar 30€
Va de conya, us ho recomano (vull que sigueu feliços)

El meu gos (que oficialment era de la meva segona germana)
va morir
Ja fa uns quants anys d’això
va haver dolor i tristesa
No vull tornar ha tenir un gos
Els molt cabrons es moren
Ara tinc 3 gats
L'ultima frase és broma (només en tinc un)
L'ultima frase també és broma, no en tinc cap

No prenc cafè, no fumo, sóc vegetarià, no tinc gos, ni gat i el meu nou Mouse és negre i sense cables (sin ataduras)
Sóc propens a esnifar el Medi Ambient quan entro a una gasolinera, i Barcelona esta rodejada de llocs (en cap moment he parlat de Sant Adrià del Besòs, ara tampoc ho faré)

Confessió de color blanc:
Estava jo tot cofoi fent un post sobre el referèndum del tractat de la Constitució Europea quan he patit (en pròpia carn) un d’aquells famosos incidents informàtics i tot s’ha anat a fer punyetes.
Llargs instants de frustració i desolació personal (tan intima i corrosiva).
He pensat en tornar a començar, encara tenia els conceptes bàsics a la memòria recent, però no; massa dur i el pendent mental estava empinat molt cap amunt.
Borron y cuenta nueva, Reset cerebral i demà serà un altre dia.
Llavors he tingut sentiments de culpabilitat, he pensat en el meu post sobre les series de dibuixos animats per a adults i he creat LLETRES LILES.
El buit s’omple amb divagacions poc polides.
Jo estimava al meu gos. Vaig ensenyar-li a saludar, a seure, a estirar-se i a venir quan algú el cridava. Feia servir el mètode del pernil de la nevera. Era una recompensa quan feia cas. Mai no el pegava.
La meva confessió és l’accident del post original i que això és un substitutiu. (potser algú que no li agradi que parli de política se’n alegra i tot).

Adéu (penseu en el tema del Mouse negre, òptic i inalámbric)
PD: Sé que la primera foto és d’una tassa de te i no de cafè, però ja he dit que jo no en prenc de cafè.

El tren in vitro

2005-02-17T18:56:00.001+01:00

El tren en blanc i negre
lliscava per les velles vies grises;
penetrant un paisatge sense colors
ni carícies de precalentament sexual.

La vegetació era seca,
la fauna inexistent,
com dissecada i amb un somriure congelat;
l’aire brut i transparent
com només pot ser-ho
en capses tancades per gent que ja ha mort.

Dins el vagó hi ha gent que no parla,
gent callada i que mira la finestra i no per la finestra.
La companyia silenciosa és bona,
si el silenci que callen és el mateix.

Un avi amb rostre de jardiner
calla un silenci llarg i profund.
Sembla intel·ligent però és obtús de naixement
i si no diu res ningú no se’n adóna

Una dona jove calla amb un posat pretensiós,
es creu interessant i seductora;
duu unes mitges de seda semitransparents
però amb les seves cames de futbolista lesionat
no pot lluir les extremitats inferiors
i menys dins un recinte tan reduït.

Tots els personatges fan el paper que els correspon,
El vell té una actitud taciturna,
amb principis de negligències senils d’allò més escaients.
La noia desprèn un aura malencòlica
i absent d’allò més creïble,
quan en realitat mai pensa en l’ahir
i és conscient de tot el que passa.

Entrada sorpresa per un túnel fosc i negre.
El paisatge trist ja ni existeix, tot és invisible.
Uns passos caminen pel passadís,
el revisor du el penis dins els pantalons
¿perquè? ¿si ningú el veu perquè no se’l treu?
¿és que no ha sentit cap acudit de túnels?
¿o espera que el vell es folli la noia potser?

Soroll de coll aclarint-se.
El revisor camina sense destí però no encén la llanterna.
El túnel s’acaba tan de sobte com a vingut.

¿que fa la noia amb les calces a la mà?
¿i perquè té les cames de futbolista lesionat tan obertes?
Posa cara de sorpresa.
No hi ha hagut multi-orgasme furtiu;
ni tan sols un magreig d’aprofitat.
El revisor fuig d’estudi i de la cabina,
estava vermell i es tocava les natges.
El vell passa la pàgina del diari maquinalment.
La noia pensa i pensa i torna a pensar

EL VELL!!!!!!

¿que fa el vell llegint un diari?
Si a més, tot estava fosc només fa uns segons
Esta dissimulant,
El vell amb cara de jardiner a ejaculat
i porta els pantalons baixats fins als turmells.

Ell sabia el chiste del tren al túnel llarg,
però el molt idiota el sabia malament.

Mesos més tard un nen de bolquers
mira l'herba verda per la finestra.
El revisor és el primer pare-mare
per culpa d’un sentit de l’humor incomprensible.

NO, NO, NO i mil vegades NO

2005-02-16T19:07:00.000+01:00

El dia 20 de febrer (de 2005) es farà un referèndum (al conjunt del Estado espanyol) per consultar l’opinió de la ciutadania respecte UN tractat en concret que han elaborat uns tecnòcrates particulars sobre UNA DETERMINADA Constitució europea (apassionant tema).

Segons totes les enquestes oficials, sembla ser que el resultat esta bastant cantat (i bastant desafinat per cert): Hi haurà un índex de participació molt baix i guanyarà l’opció del SÍ de forma abrumadora. (especifico que són les enquestes oficials perquè gairebé totes les d’internet i a les radiofòniques, guanya el NO contundentment (almenys a Catalunya)).

Jo, votaré NO

Reconec que a aquestes altures em fa una mandra mental horrorosa pontificar efusivament arguments per defensar el meu vot negatiu (negatiu perquè voto que NO, no perquè sigui pessimista).

Primer de tot, comentar la reflexió que s’ha posat de moda sempre que es tracta aquest tema:
¿qui és el guapo que s’ha llegit el totxo de 300 pagines d’aquest tractat constitucional?

Tothom diu que no l’ha llegit gairebé ningú i que la gent no pot opinar sobre una cosa que no sap.
Que quan es pregunta a algú al carrer (a modo enquesta)
¿esta vostè a favor d’aquesta constitució?
És igual d’absurd que sortir al carrer i preguntar al primer que passa per allí:
¿creu que les operacions a cor obert s’haurien de fer amb el mètode clàssic de Massachusetts o s’hauria d’utilitzar més la revolucionaria tècnica de Porto banus?
¿eing? ¿mande?
Si.. i una altre cosa ¿creu que la NASA tindria que reestructurar les seves bateries pels aparells monoculars?
Bé, si és per la tarda potser si.

Aquestes denuncies de que la societat no esta prou preparada per opinar seriosament sobre aquesta qüestió em sembla una mica absurdes perquè:
¿Quan punyetes a tingut la societat un mínim de coneixement polític per anar a votar a unes putes eleccions?

No estic dient que la gent sigui idiota, la majoria no ho és, però si que dic que això de votar no és una cosa gaire rigorosa pel personal censat. La majoria ho fa per inèrcies, per personalismes i diversos esdeveniments mediàtics que són els que marquen la pauta a l’hora d’elegir el seu vot. L’anomenat sectors dels indecisos no és més que una solapada manera d’anomenar als ignorants.

Estem vivint en una societat altament despolitizada, que té delegada la funció dels temes polítics als professionals del ram i la majoria només s’interessa dels temes del parlament quan la qüestió en concret l’afecta personalment (la seva situació personal o el seu ram professional).
Sempre ha estat així (de tota la vida i a tot el món).
Bé, aclarit aquest concepte bàsic (que trepitgem en un món on els indocumentats prenen decisions que els superen), diré que jo tampoc he llegit el famós tractat constitucional.
I és més: NI PENSO FER-HO.
No estic fent un cant al triomf de la incultura, reivindicant l’ignorancia com a força motora de la patera clandestina que rau a la deriva per l’inmensitat de l’oceà salat, no, el que vull dir és que aquest argument de dir que em de llegir aquest llibre blau per tenir un criteri ben format és absurd perquè una persona que no esta acostumada a llegir aquest tipus de textos no entendrà una merda i al quart article ja estarà marejat o dormit.

Un text jurídic articulat d’aquestes característiques és pels experts en la matèria, pels catedràtics en dret jurídic i altres mariconades per l’estil.

¿quina és la meva solució per prendre una decisió encertada amb els nostres ideals personals?

Doncs molt senzill, d’entrada delegar el posicionament a la força política que ens mereix més confiança (si és que en tenim alguna), però per no limitar-nos a ser uns borregos sense criteri, poden fer la cosa més efectiva per aprendre sobre qualsevol tema: MIRAR DEBATS, quants més millor, així la brillantor o limitacions d’un participant no malformara la qüestió de fons.
Personalment he vist 3 debats per la tele i n’he escoltat 4 per la radio i ho tinc clarisim (i amb fundamento, que deia aquell).

NO

Per esquitxar alguna pinzellada al respecte, citaré alguns pinxos que m’han punxat (i cridat l’atenció):

* La Constitució Europea aposta per la liberalització màxima dels serveis i es limita a "respectar" l'accés els "serveis d'interès econòmic general", fins a ara coneguts com "serveis públics".

* Deixa la porta oberta per a l'augment de la productivitat dels productes agrícoles per mitjà de la tecnologia transgenica.

* Reconeix que tota persona té "dret a treballar", sense establir unes hores màximes setmanals ni especificar períodes de descans.

* Concedeix una especial importància a l'augment en la despesa militar dels estats membres. És a dir, que encoratja a la reducció en la despesa pública en serveis essencials com educació i sanitat i l'augment en la despesa en armament.

* Per boca d’en Carod-Rovira- “¿creieu que si l’espanyol, l’italià, l’alemany o el francès no fossin idiomes oficials els Zapateros, Berlusconis, Esreders, etc.. votarien a favor d’aquesta constitució? Ells en les nostres circumstancies votarien que NO ¿perquè nosaltres em de votar que SÍ?”

Doncs l’amic Carod té tota la raó en aquest punt, per molt que ens acusin de provincians, ja esta bé de tant auto-odi i acomplexament nacional.

No hem de donar suport a una constitució que ens torna invisibles i que no ens vol tal com som i parlem.
PER DIGNITAT NACIONAL VOTA NO

Escoltar als putus convergents defensar un SI crític fa fredat, a sobre es posen més medalles que el màgic Andreu amb suposades bones intencions dels socialistes. Ja vaig dir el que pensava de CyU i d’altres subspècies de dats pel cul.

El paràgraf de la pena de mort ja és brutal:

* Reconeix ambiguament el dret al recurs a la guerra preventiva per a lluitar contra el terrorisme.
"Un estado podrá prever en su legislación la pena de muerte por actos cometidos en tiempo de guerra; dicha pena solamente se aplicará en los casos previstos para dicha legislación y con arreglo a lo dispuesto en la misma".

Título I.b Artículo 2, Protocolo nº6 de la CEDH
Declaraciones Anexas de la Constitución Europea.

¿Quan d’aquí 12 anys reclamem democràticament l’independencia serà una situació pre-belica?
PERQUÈ NO ENS MATIN (PER MOTIUS POLÍTICS) QUAN ELS DONI LA GANA, VOTA NO (això sembla exagerat però prefereixo això que pecar d’ingenu)

Capítol a part mereix l’anunci podrit dels sosiates. Vota si a europa, a més sanitat, més drets socials, més no sé que
NO ESTEM VOTANT PER ENTRAR O SORTIR DE L’UNIÓ EUROPEA, SI GUANYA EL NO,
NO SORTIREM DEL MERCAT COMÚ.
Només s’haurà de tornar a rescriure el text constitucional i punt. Com sempre, el vot de la por i el confondre els conceptes als despistats. Molt bonic.

* I per intentar ser original i innovador diré que s’ha de votar que NO perquè aquesta Constitució no respecta els drets dels animals.
Raó aquí: Corridas cruels i aquí: Menjar maltractat

SOLIDARITZAT AMB ELS PORCS I ELS GUAU GUAU,
VOTA NO

Soy feliz de ser una persona normal

2005-02-10T01:03:00.001+01:00

Como se puede ver, continuo en la tónica ya anunciada en "Reciclatge intel·lectual" y sigo viviendo del cuento (o cuentos) de antaño. Es que no tengo tiempo para hacer nada joder, de tanto mirar las musarañas se me pasan las horas sin darme cuenta.

SOY FELIZ DE SER UNA PERSONA NORMAL

Leo muchos mensajes de este foro y lo encuentro patético. Muy triste. La gente no sabe vivir de manera normal y limpia? Muchos están amargados y hablan como tontos no muy listos. Esto parece un desfile de inadaptados y náufragos incomprendidos por el sistema. Casi todos los post que he leído por aquí, son para decir muchas pamplinas, excepto uno que preguntaba si nos comíamos los mocos, los demás son de enfermos o gente que trabaja de barrenderos.

No quiero ser melómano-narcisista-chulo-clarinetista, pero tengo que reconocer que la vida me sonríe y la muerte me huye acojonada. En mi trabajo me pagan mal y no me tienen ninguna consideración personal ni profesional. Todavía vivo con mis padres y un periquito gilipollas que se pone a cantar serenatas a las tantas del mediodía. Ya no tenemos perro porque se llamaba RABITO y murió de viejo (lo atropello un camión de natillas (y no se aparto por viejo)).

Pero he hecho un análisis de mi situación vital y lo tengo clarísimo. Soy un tío normal.
El mundo está lleno de gentuza sin cultura ni educación pero yo soy buena persona.
Yo pienso cosas como todo el mundo, pero yo lo hago más profundamente. He escrito muchas poesías hablando de mi madre y de gente anciana que hace clases de baile.

No bebo alcohol, no fumo rubio, me he teñido pelirrojo, nunca he robado nada en El Corte Ingles, leo libros sin dibujos, cuando mis padres me dicen que vuelva antes de las 12h vuelvo a las 10 y media (que es mucho antes). Me gusta relacionarme con gente normal, nada de gente rara o que se ponen pircings en el ombligo o nariz. Más de una vez he ayudado a cruzar la acera a una abuela (aunque sea en contra de su voluntad porque quieran ir a otro sitio). Casi siempre apruebo todas las asignaturas, menos Matemáticas ni Sociales porque no me interesan y no las entiendo.
Una vez tuve novia durante 3 semanas, pero cuando nos vimos en persona por primera vez, y vi que llevaba escote, le di dinero para que no me llamara nunca mas, (llamo para pedirme mas pasta y ahora se lo ingreso en una cuenta bancaria porque es más cómodo y no tenemos que hablar por teléfono).

He estado en el equipo de fútbol del colegio 5 años y más de una vez me sacaron del banquillo en los partidos de entrenamiento. Nunca he sido el delegado de mi clase, y eso que era el único que se presentaba. Me gusta España y soy un patriota, pero creo que el Rey y Aznar van a vender Ceuta y Melilla a los moros a cambio de Gibraltar y Andorra. Lo sé seguro, en los discursos de navidad del Rey, siempre lo insinúa entre líneas, pero la gente es tonta del culo y no se entera de nada. Creo que España es indivisible y múltiple de tres, pero entiendo que haya terroristas porque los hacen estudiar en éusquera y eso les vuelve asesinos y no les sirve para viajar a Uruguay o Badalona.

Mi vida me gusta, y no me da vergüenza reconocer que me gusta mirarme en el espejo durante horas (aunque sea vestido). Un amigo del trabajo no me ha borrado de su lista de contactos del Messenger pero solo quiere hablar de cosas del curro y si es algo urgente. Lo tengo “ignorado” porque creo que no le gustaron las fotos que le mande de mi madre y de mi abuela en la boda de una vecina del pueblo.

A veces cuando voy a tirar la basura he visto a gente mear en una esquina, me parece una guarrada y una cochinada, pero no les puedo decir nada porque de pequeño fui al campo de excursión y también me puse a orinar en un árbol. Es que no podía aguantar y a mi profesor le gustaba hacerme fotos al pito cuando estábamos solos y me hacia masajes para que me circulara la sangre por todo el cuerpo. A veces me escribe desde la cárcel y quiere que vaya algún día a visitarlo. Y que le traiga gelatina de limón o algún tipo de vaselina sin grumullos (como el Colacao nuevo).

Mis hermanas ya se han marchado de casa, una incluso, con solo 28 años. No quieren tener ninguna relación conmigo, porque son muy raras y fuman por la calle sin cenicero y nunca llevan mechero para pedir fuego a los chicos y mostrarle las tetas con la luz de la llama.
Si incluso gente de mi familia, con mis mismos genes, se comporta de una manera tan zafia, que se puede esperar de gente bastarda y mestiza???

Me he cansado de escribir. Soy feliz de ser normal y estar tan integrado en los valores económicos imperantes. Los revolucionarios trasnochados que vais por bares y discotecas y tenéis carnet de conducir, nunca entenderéis el autentico valor de la vida.
Seguir con vuestro sexo alienante y navegando por internet (con mas sexo, con negras incluso), que la gente normal pagamos los impuestos para que la policía nos proteja de vuestra barbarie de parvulitos.

THE END

Aunque parezca mentira este cutre-relato gano (empatado con otros dos) un pequeño concurso literario-cibernautico (sobre “historia de un friki contada en primera persona”) que se hizo en un foro ya desaparecido. Después lo volví a publicar en otras webs más masivas e adolescentes (tipo Meristation) con gran éxito de publico, que lo aclamo de forma desproporcionada. Lastima que la remoledacion de estos sitios se cargara esos hilos y no lo pueda linkear para revolcarme una vez más en una orgía de auto-bombo retro alimentaria.
Por cierto, hay una segunda parte, una vil secuela creada por mi vanidad egocéntrica (que tenia ganas de más triunfo inmortal) pero que fracaso estrepitosamente; no la presente a ningún concurso virtual ni nada pero las criticas fueron demoledoras, lo digo porque tengo intención de ponerla algún día de estos. SÍ, ES UNA AMENAZA.

(Hola, escric això unes setmanes més tard, ja he complert l’amenaça, aquí l’enllaç a la segona part) >>>>La vida de mi perro RABITO

POST KAMIKAZE

2005-02-07T21:49:00.000+01:00

Estic estrenant un nou sistema pels comentaris dels visitants.
De mica en mica intentaré posar tots els missatges que han estat borrats en el procés de canvi.
Aquest missatge s’autodestruira quan s’hagi fet l’operació

Arturito de la boina

2005-02-05T19:57:00.000+01:00

Había una vez detrás de otra una REGIÓN que se llamaba Murcia que estaba llena de múrcianos y pelagatos. Dice la leyenda que en una placida primavera de clima templado nació un niño recién parido que lloraba como una nenaza. Conque era muy pequeño y no sabia hablar ni montar en bicicleta le pusieron de nombre ARTURITO.
El padre (supuestamente biológico) protesto enérgicamente pues decía que “si le llamamos ARTURITO cuando crezca se reirían de él, es mejor ponerle ARTURO “a secas” o húmedo”
La madre defendió la nomenclatura de ARTURITO dándole una buena hostia sonora al desdichado marido, cosa que zanjo el asunto de cuajo. Era el año 2047 y a las mujeres en su loca y desenfrenada carrera por la paridad de sexos habían empezado “a pillar” los malos hábitos del genero masculino como venganza histórica.
No voy a relatar ahora los pormenores de su niñez absurda y la siempre patética “edad del pavo” de la adolescencia, así que resumiré diciendo que ARTURITO era un gilipollas de tomo y lomo; Un ser asocial, con flatulencia compulsiva y aficionado a vestir con prendas de color rosado pastel. Como es lógico y natural, estas lamentables características lo empujaron a una existencia marginal y solitaria.
En la guardería se autoexcluyo de cualquier actividad educativa aludiendo que “le molaba más hacer de piloto de avión en el recreo” y mantuvo exactamente la misma postura hasta la etapa universitaria (donde ya pilotaba helicópteros).
Nadie le tenía en cuenta, se descuido el pelo, leía mucho y mal, y le pusieron las típicas gafas de los perdedores con montura de caballo.
Se escapo de casa a los 40 años y se gano la vida vendiendo dátiles a domicilio. Un día tuvo un ataque de restreñimiento y tuvieron que hospitalizarlo por cuestiones de estética municipal.
Estuvo ingresado durante años donde vivió del cuento negándose ha hablar con nadie que no fuera de raza negra.
Es allí donde ARTURITO se puso la boina que le cayó a una enfermera y la historia de España cambio por completo. Mirando la luna menguante tuvo una alucinación mística; una visión profética donde se le decía que MURCIA era una nación oprimida por una España centralista y prepotente. El idioma murciano existía y era completamente distinto al castellano (más similar al sueco antiguo). De golpe y porrazo su actitud con los demás cambio drásticamente; no dejaba de hablar y anunciar la buena nueva de la gran nación Murciana. En un principio los demás quedaron gratamente estupefactos por toda esa verborrea que salía de su boca antaño siempre muda.
Pero pronto se cansaron; era tan taladrante soltando sin parar ese rollo separatista que la gente lo evitaba y huía de su lado. Todos lo conocían como “el plasta de la boina”.
Solo de nuevo, ARTURITO se dedico a escribir compulsivamente toda su nueva “ideología”.
Tenia tanto tiempo libre y tantas cosas que contar que relleno mas de 50 libretas con múltiples temáticas inspiradas de sus visiones.
Rescribió la historia de Murcia añadiéndole algunas invasiones de los cartagineses y sus correspondientes reconquistas. Hizo manuales con las normas sintácticas de la lengua Murciana (donde abusaba de las haches intercaladas y sustituía las erres por jotas mayúsculas), era tan enajenante que al final el nuevo idioma acabo teniendo una cierta lógica interna.
Su extensa obra incluía también el nuevo himno nacional (que el decía que era muy antiguo); leyendas llenas de mitos y personajes que dieron su vida por una gran Murcia libre y soberana; recetas de una cocina nacional propia donde rescataba ciertos platos tradicionales basados en el pan de molde y el albaricoque.
Dio mucho énfasis al articulado de las leyes propias de su nación y de sus instituciones suspendidas por el poder jacobino de Madrid. Concluyo su magna obra con cuentos infantiles de familias de ositos (que siempre degeneraban en folletines pornográficos con incestos completamente gratuitos), que decía que eran muy populares en épocas remotas.
Al final ARTURITO falleció en circunstancias no muy claras (ya que nadie sabia que coño hacia ahorcado en su habitación, cosido a puñaladas, con un orificio de bala en la sien y el estomago lleno de matarratas caducado).
El final de esta historia es fácilmente deducible. Todos los escritos de ARTURITO fueron depositados en una caja de cartón abandonados en un sucio desván y olvidados durante años bisiestos. Hasta que un buen día, cuando el edificio había sido habilitado como escuela publica fueron rescatados de su destierro y por una divertida confusión fueron expuestos en la biblioteca y consultados asiduamente por el alumnado que los devolvían horrorizados.
Por otra carambola graciosa del destino fueron trasportados a los archivos de un instituto privado, donde años más tarde, otra mente enferma se dedico a trascribirlos literalmente en su pagina de internet donde fueron duplicados abundantemente a sus webs por grupos humoristas, anarquistas y alternativos antisistema.
En el 2298 (unos 200 años después de su muerte) la figura histórica de ARTURITO era legendaria y reivindicada por numerosos movimientos culturales que promovían clases clandestinas en donde se enseñaba la lengua murciana. Se habían escrito varias biografías sorprendentes que cambiaban absolutamente toda su vida. Decían que era pelirrojo, amigo intimo de Rossy de Palma, que fue asesinado por la policía española en un horrendo crimen de Estado, y que siendo legionario voluntario fue arrestado por follarse a la cabra; pero por lo menos, se respetaba la autenticidad de su boina.
Hubo algún pequeño grupúsculo que intento fomentar la lucha armada pero afortunadamente este tipo de actividades violentas no tuvieron éxito en el seno de la pacifica sociedad murciana.
La semilla ya estaba plantada, con el chup chup de los años el embrión del movimiento creció y creció y pronto salieron varios concejales en pueblos del extrarradio. Más del 40% de la población hablaba murciano y cerca de un 70% lo entendía y todos los partidos a excepción del IP (Intimidad Popular) reclamaban que fuera idioma oficial en Europa.
Una década mas tarde, gracias a un líder carismático, los independentistas consiguieron grupo parlamentario propio en el parlamento de Madrid y formaban parte de la coalición de partidos que gobernaba la región (para ellos nación).
Las discusiones sobre la manipulación de la historia eran frecuentes. La prensa y los foros de la red sacaban chispas. Un chico de los madriles con el sugerente nick de HASTALOSCATAPLINES defendía la unidad indivisible de España y lamentaba la perdida, muchos años atrás, de Filipinas, Cuba, Catalunya, Euskadi y recientemente Galicia. Acusaba a los separatistas Múrcianos de amiguismos con los terroristas de Algo-Keda y de estar adoctrinados por sectarios iluminados que se inventaban la historia a su antojo de embarazada.
Las cosas subían y bajaban como los ascensores eléctricos, hasta que un día la cosa termino democráticamente en las urnas donde el pueblo eligió libremente su destino.

FIN

MORALEJA: En el año 2327 los ciudadanos pueden votar y hacer lo que les de la gana con independencia de la realidad murciana del 2004. Cada persona y cada pueblo lleva el timón de su “tiempo presente” de su vida y la historia la rescriba quien la rescriba no marca las cartas de la partida.
¿Qué Murcia ha sido siempre española? ¿Y que?
Si los múrcianos un día lo quieren cambiar están en su derecho, la esclavitud fue abolida hace tiempo y se rompen las leyes injustas igual que se rompieron las cadenas.
La ley esta para servir al pueblo no el pueblo para servir a la ley.

Este ameno cuento (con moraleja masticada incluida) fue colgado (entre otros sitios) en medio de una discusión de foro. Un foro españolista y ultra pepero por supuesto.
Aquí el foro en cuestión ----> (Y yo con estos pelos)

TRUCADA ANÒNIMA

2005-02-01T11:38:00.001+01:00

Recordo perfectament com el dia 4 d'un mes indeterminat vaig rebre una trucada telefònica d'un telèfon ocult. Normalment acostumo a atendre aquest tipus de trucades camuflades per un instint bàsic de cordialitat social, però a fe de déu que m'agradaria tenir algun tipus de filtre mental que em fes actuar d'una forma més expeditiva.
Però això són hipòtesis somiades perquè el fet és que vaig despenjar per després preguntar mecànicament:

"¿SI? ¿DIGUI?"

"¿SI? ESCOLTI, PERDONI, SÓC EN GENÍS ¿QUE HI ÉS L'ANTONIO? ¿EH?"

El meu interlocutor va resultar ser un home d'edat avançada, una mica desconcertat, com desorientat, i amb una sordesa força pronunciada.

"¿L'ANTONIO DIU? NO SÉ DE QUI EM PARLA, EM SEMBLA QUE S'HA EQUIVOCAT"

"¿EH? ¿ÉS AQUÍ ON L'ANTONIO? ¿EH? SÓC EN GENÍS, TRUCO DES D'UN TELÈFON PETIT, NO ÉS MEU, NO SÉ COM VA AIXÒ. ÉS UN MOVIL D'AQUESTS QUE NO ES NOTEN. NO ÉS MEU, ÉS DE LA NATÀLIA, LA JOVE D'EN.."

"AH, INTERESSANT, GRÀCIES PER COMPARTIR AQUESTA INFORMACIÓ RIDÍCULA AMB MI. PERÒ LA VERITAT ÉS QUE NO CONEC A CAP ANTONIO DIGNE DE SER RECORDAT. VOSTÈ S'EQUIVOCA DE NUMERO. A SIGUT UN ERROR HUMÀ, NO ES PREOCUPI NO LI GUARDO RANCOR"(aquí ja començava a posar-me en plan pedant insofrible, és el que em passa, quan baixo la guàrdia se'm dispara el pilot automàtic).

"ESCOLTI JOVE"

"L'ESCOLTO BON HOME, NO ES REPRIMEIXI"

"¿PERÒ DE QUE PARLA?"

"AIXÒ DEPÈN DE L'INTERLOCUTOR DE TORN, SÓC MOLT FLEXIBLE JO, UN HOME DE RECURSOS VAJA"

"¿EH? NO ENTENC RES, ¿QUE SE'N PATOLLA?" Això no funciona Lluis, no sé de que em parla (va dir a algú del costat mentre apartava l'aparell (un tal Lluis dedueixo))"¿QUE PASSA AMB L'ANTONIO?"

"HOME GENÍS, SI JO LI EXPLIQUÉS JA NO SERIA UN SECRET"

"¿UN SECRET? ¿QUIN SECRET?"

"EL DE L'ANTONIO I EN LLUÍS"

"¿EN LLUÍS? ¿PERÒ QUE DIU D'EN LLUÍS? EN LLUÍS ÉS AQUÍ AMB MI"

"JA HO SUPOSO, AIXÒ ÉS LA SEVA COARTADA"

"COLLONS, NO SÉ DE QUE PUNYETES EM PARLA"

"GENÍS HA DE COMPRENDRE QUE ELS GAIS TENEN DRET A SORTIR DE L'ARMARI A QUALSEVOL EDAT, PER MOLT AVANÇADA QUE SIGUI. SIGUEM COMPRENSIUS GENÍS"

"¿QUE DIU VOSTÈ? ¿COM SAP QUE JO SÓC EN GENÍS? ¿ON ESTA L'ANTONIO? COLLONS, CAGON DÉU" (estava com enfadat, pujant el to de veu amb una excitació molt desagradable)

té, parla tu amb aquest paio, que sembla que et coneix Lluis.

"¿que em coneix a mi?
"¿DIGUI?"

"HOME, HOLA LLUIS ¿COM VA LA COSA? TU I EN GENÍS ¿EH? QUINA PARELLA DÉU MEU. QUAN TROBEM A L'ANTONIO JA PODREM REFUNDAR EL TRIO CALAVERA"

"¿EHHH? ¿PERÒ QUE ÉS AIXÒ? PERDONI NOI PERÒ NO ENTENC DE QUE M'ESTÀ PARLANT NI DE QUE ENS CONEIX ¿QUI ÉS VOSTÈ I QUE SAP DE L'ANTONIO?" (vaja, semblava que aquest segon individu no era dur d'orella, tinc que reconèixer que quan perdo el control puc pecar d'imprudent)

"MIRI QUE S'HAN EQUIVOCAT DE NUMERO, JO NO TINC RES A VEURE EN LA FUGA DE L'ANTONIO"

"¿DE QUINA FUGA EM PARLA? ¿QUE EM VOL PRENDRE EL PEL? MIRI QUE JO L'ENTENC I VOSTÈ A MI NO ME LA FOT. JO NO ESTIC TAN PENJAT COM EN GENÍS"

¿quee? ¿que dius de mi?

Calla collons, que aquest és un gamberro.

¿un gamberro? "MAL PARIT ¿ON ESTA L'ANTONIO?"

"HOME GENÍS ¿SAP ON ESTA EN LLUÍS? FA UNA ESTONA QUE ESTAVA PARLANT AMB ELL"

"¿EHHH?"

porta l'aparell collons Genís, que tu no t'assabentes de res

¿però que diu d'una estona?

"ESCOLTA NOI, ACABEM AQUESTA COMÈDIA. ¿DE QUE ENS CONEIXES TU A NOSALTRES?"

"HOME LLUÍS EN CONFIANÇA, A MI LA QUE EM MOLA, AIXÍ D'ENTRADA ÉS LA NATÀLIA ¿QUE ESTA BONA?"

"¿LA NATÀLIA? ¿DE QUE LA CONEIXES LA NATÀLIA TU?"

"UI, SI JO LI EXPLIQUES, LA MEVA NATÀLIA"

¿li has dit algú de la Natàlia a aquest gamarus?

¿ehh? ¿que passa amb la Natàlia? ¿que esta amb l'Antonio?

au calla que no entens res

¿que dius del tres?

Genís deixa d'embolicar la troca collons "MIRA NOI, CONTESTA, ¿QUE SAPS DE LA NATÀLIA?"

"DE FET NO EN SE RES, ET PREGUNTAVA SI ESTAVA BONA, LLUÍS COLEGA"

"¿BONA? ÉS CLAR QUE ESTA BONA, VA PASSAR L'EPIDÈMIA DE GRIP FA DOS MESOS COM GAIREBÉ TOTHOM"

"NO. JO PARLO DE TETAS I CUL, DEL MAMELLA'M"

"¿EHHH?"

¿perquè dius ehh Lluis?

Calla Genís "¿DIUS TETAS?"

"SI, ELS PITS DE LA NATÀLIA, ¿QUE TAL ESTA EL MATERIAL?"

aquest tiu esta parlant de les mamelles de la Natàlia

¿ehh? ¿les mamelles de la Natàlia? ji ji ji si que són ben grosses déu meu.

Genís, sord cabró, això si que ho has sentit

¿eh? ¿ehhh?

"ESCOLTEM FILL DE PUTA, NO M'IMPORTA QUI ETS PERÒ ¿COM SAPS TOT AIXÒ DE NOSALTRES?"

"¿TOT AIXÒ? DE FET NO SÉ GRAN COSA"

"¿COM SAPS QUI SOM TOTS NOSALTRES?"

"FÀCIL. JO ESTAVA ESPATARRAT AL SOFÀ TOCANT-ME ELS COLLONS, I PARLO EN EL SENTIT LITERAL DE LA PARAULA. QUAN DE SOBTE HE REBUT UNA TRUCADA OCULTA AL MEU MOVIL. RESULTA QUE ERA UN VELL MIG SORD AMB TENDÈNCIA A CRIDAR QUE M'HA COMENÇAT A EXPLICAR LA SEVA VIDA. ES DIU GENÍS, SI MIRES AL COSTAT SEGUR QUE EL VEUS AMB CARA D'IDIOTA PREGUNTANT-TE QUE PASSA. AQUEST INDIVIDU EXECRABLE NO PARAVA DE PREGUNTAR PER UN TAL ANTONIO DESAPAREGUT, COSA QUE, SIGUI DIT DE PASSADA, CADA VEGADA TROBO MÉS LÒGICA. DESPRÉS, COM QUE NO ENTENIA RES DEL QUE LI DEIA, HE SABUT QUE VOSTÈ ÉS EN LLUÍS, QUE TOT I NO SER TAN PATÈTIC COM AQUEST COI DE CRIDANER TAMPOC ÉS GAIRE ESPAVILAT COM SI DIGUÉSSIM. I PER ACABAR SÉ QUE EM TRUQUEN DES D'UN MOVIL D'UNA TAL NATÀLIA QUE TÉ UN BON PARELL DE MELONS PERQUÈ M’HO HAN DIT VOSTÈS MATEIXOS ¿ALGUN ACLARIMENT MÉS O LI FAIG UN DIBUIX?"

.......

¿ehh? ¿que passa Lluis? ¿parla de les tetas de la Natàlia? ji ji ji

¡calla burro!

¿ehh? ¿burro jo?

"FILL DE PUTAAA CABRÓ DE MERDA DESGRACIAT MAL PARIT"

CLIC

silenci

Va penjar amb una brusquetat que personalment vaig trobar excessiva.

El fet és que l'historia no acaba aquí. Un parell de dies més tard vaig tornar a rebre una trucada d'en Genís, aquest cop sense ocultar el numero, seguia sense entendre res i no em va reconèixer. Em vaig apuntar el numero i vaig trucar passades unes setmanes, es va posar una noia de veu maca. Vaig explicar una trola força rebuscada sobre l'infinitat de trucades que no parava de rebre des del seu numero. Ella va caure de quatre potes perquè es veu que d'en Genís s'ho creu tot. Vaig fer-me el simpàtic duran uns temps força prolongat fins que un dia li vaig confessar tot. Al començament no s'ho va creure, estava acostumada a les meves bromes absurdes però finalment, davant la meva insistència i lligant una mica de caps va veure que era veritat.

"...I SÀPIGUES NATÀLIA MEVA, QUE EL FET DE QUE HAGI SEGUIT EL JOC DURANT TANT DE TEMPS ÉS SIMPLEMENT PER QUE TENS UN BON PARELL DE TETORRAS. AIXÒ HA ESTAT EL MEU INSTINT MÉS PRIMARI, LA GASOLINA QUE MOVIA EL VEHICLE DELS MEUS ACTES. SÓC UN INDIVIDU SOFISTICAT I FASCINANT JA HO SAPS, PERÒ COM DIUEN ELS ESPANYOLS, "TIRAN MAS DOS TETAS QUE DOS CARRETAS" ¿NO ESTARÀS ENFADADA OI PRINCESA?"

silenci fred i prolongat

"PERÒ MIRA QUE N'ARRIBES A SER DE CABRÓ"

CLIC

ti ti ti ti tiiiiiiiiiiiiiii

Em va deixar amb la paraula a la boca, no sé perquè li vaig confessar la veritat. A vegades em surt la vena sincera i això, en aquest món mentider i podrit, és sempre la meva perdició. ¿Però que s'esperava aquella totila? Si m'havia conegut telefònicament; la seva reacció no té ni cap ni peus. És una esnob idiota. La veritat és que tot i ser una relació efímera i una mica irreal va crear certa sensació de buit dins meu. La notava a faltar, tenia aquella petita addicció que només el temps i els viatges en tren poden mitigar. (i estic segur, que ella, tenia sentiments recíprocs i lluitava amb ella mateixa per no trucar-me de nou).

Ha ha ha ha... que pateixi per mi la molt porca vanitosa que es fa l'estreta però després segur que és una bona meuca. Si las conec a aquestes guineus liberals.

Fa mesos que espero espatarrat al sofà però no truca. Si que té força de voluntat la molt guarra. Però jo tinc més paciència que ella i ja caurà a les meves xarxes. Fa uns dies van trucar per error però era un nen que es tirava pets amb la boca.

Propaganda real (de un llibre) de l’època fosca d’en Franco.

Nota de l'autor: Sé que aquesta historia és patètica i moralment criticable. Faig servir un suposat humor barroer i políticament incorrecte. Un recurs especialment lamentable és el del home gran mig sord i el sexisme del final. Intento compensar aquesta apologia al masclisme retratant al protagonista (narrador) com un patètic inadaptat sense valors positius que el fessin guanyar un concurs del tipus del "Gran Hermano". Demano perdó si algú s'ofèn però tampoc hi ha per tant (tot és una parida).

Sí algú té alguna informació del tal Antonio s’agrairia que la facilités, no per interès ni res (és pur morbo)

La CAIXA i la FAIXA

2005-01-28T23:14:00.000+01:00

Des de la foscor més espessa
del passadís més profund (brut i llarg)

Avui ha parlat un dels grans capos
del Sistema Establert (tan bonic i just)

Un home que esta a dalt de tot,
al cim de la muntanya sagrada.
Un home que resa al becerro de oro,
Déu omnipotent de la seva religió monoteista

El Superjefe de "la CAIXA" (de l'estrella blava)
a predicat des del gran púlpit mediàtic
a un món rendit als seus peus
que l’escoltava bocabadat i esmaperdut

El molt tros de cabrit ha retransmès dos coses:
Primera:
Els beneficis de la CAIXA (que és la seva entitat financera) han sigut espectaculars, milers de milions d’Euros han anat dins la seva gran butxaca latent, batent el seu propi record històric (de tota la vida existencial), i, com que és igual que el Coronel Anibal Smith (del Equipo A) i “li encanten que els plans surtin bé”, esta l'home més feliç que unes castanyoles. El tio és un peix gros però generós com la Mare Teresa de Calcuta i aquest any pujarà un 44% el pressupost destinat a Obres Socials, i així, per exemple, poder seguir pagant-li el sou a la Infantita Cristina de Borbón, que tant es mereix (fins i tot encara que estigui embarassada). Vaja, pura calderilla per la xocolata del lloro.

Segona:
Pujaran la comissió que paguen els clients per fer servir els caixers automàtics perquè ja se sap que el manteniment d’aquestes màquines tenen les seves despeses i com que creiem (ha recalcat) que sou tots una colla de tocacollons, doncs pagueu més i a callar la boca (a dit d’una forma gairebé inintel·ligible).

O sigui, sense voler fer una flaire massa pronunciada del manual d’ús i abús dels militants anticapitalistes oficials, és evident que alguna cosa fa olor a podrit a Dinamarca.

Guanyen més diners que mai i volen pujar els preus perquè tenen les seves despeses.
¿però no han tingut tots aquests beneficis mentre tenien aquests gastos?
¿perquè tenen que pujar les tarifes?
¿perquè no ho paguen tot amb una ínfima part dels beneficis obtinguts?
(guanys obtinguts gràcies als clients, suposo)

moralina que atina:
Repeteixo reincidentment, sense voler carregar-me el sistema i filosofar utòpicament sobre una gran revolució de les masses oprimides i tal, crec que un sistema on la Gran Banca no té límits a l’hora de tenir beneficis, no és precisament l’ecosistema més just i solidari per viure-hi en peu d'igualtat com si diguéssim.

CiU és CyU

2005-01-27T23:58:00.000+01:00

Després de perdre el poder Convergència i Unió (CiU) està emprenyada i desbocada. Han sigut 23 anys a la menjadora oficial i ja se sap que si puges molt amunt després la caiguda resulta més dolorosa.
La coalició d’aquests dos partits (Conveniència i Comunió) ha crescut des del poder, fent equilibris interns, pragmatisme de baixa volada i mil tripi-jocs populistes sota una senyera descolorida que tapava els interessos particulars de la seva classe dirigent, però com que tot s’acaba en aquesta vida, ara, que estan a l’oposició on ja no serveix de res ser ambigu (i mitges tintes), tenen que ser més clars i contundents i se’ls veu el llautó d'una hora lluny.

Son uns impresentables i sempre ho han sigut.

Es diuen nacionalistes per disfressar el seu regionalisme pusil·lànime i botifler de barretina d’aparador. I el més important: SON DE DRETES. Si senyor, d’això no se’n parla gaire, primer de tot perquè ho tapen tot amb la senyera i segon perquè queden difuminats a l’ombra de la dreta espanyola, que és molt més impresentable (retrograda i cavernícola).

PERÒ AIXÒ NO TREU QUE CiU SIGUI EN Sí MATEIXA PURAMENT DE DRETES

Convergència sempre intenta treure’s aquesta etiqueta de conservadors dient que els més carques son els d’Unió capitanejats pel sinistre Duran i Lleida i que dintre de la seva organització hi ha corrents de totes les tendències. Cosa que és certa però només de cara a la galeria. Al ser un partit amb tant de poder és normal que tingui saltimbanquis de tots els colors però a l’hora de la veritat això no serveix per res ja que pacten la política econòmica neo-liberal amb el PP per després publicitar a l’opinió publica catalana uns guanys ridículs com si fossin la vuitena meravella (paraules del conseller Homs).

No diré que en Jordi Pujol ha sigut un polític mediocre però és evident que ha estat extremadament sobre-valorat i ara que fa poc que ha perdut el poder comença a quedar en evidencia. Ja que és molta casualitat que després de cinc legislatures i de navegar per totes les conjuntures possibles, sigui precisament ara, i precisament ara, quan es parla de la reforma de l’Estatut i de un nou sistema de finançament.

Ha sigut just després de la formació del govern tripartit a la Generalitat quan tota la merda convergent a començat a sortir de sota les catifes, i no parlo precisament de corrupció financera, que també, sinó de la corrupció ideològica en totes les polítiques passades contrastades amb les que ara proposen des de l’oposició.

D’un any ençà, la cosa és divertida perquè vomiten bilis de ràbia en quantitats industrials. Molts estan ferits perquè han perdut la poltrona oficial i veuen en ERC a l’anticrist que no va voler pactar amb ells.
El començament de la seva oposició era tan ridícula, tan histèrica que feia pena. Crispats per tot i contra tothom, veien fantasmes sota totes les cadires i reclamaven el que mai a la vida havien reclamat. No els importava fer aquest “acoso y derribo” de la mà del poder fatxa de madrid, el seu apoltronament patològic estava massa incrustat, genèticament adherit, i després de repetir compulsivament com uns imbècils que ells havien guanyat les eleccions quan en veritat no havien guanyat UNA MERDA, ja que no arribaven a la majoria absoluta, ni sumats amb els seus amics del PP, i a sobre tampoc eren la força més votada.

O sigui, que tot i fruir d’una llei electoral feta a mida es van quedar penjats de la figuera. Tenir més diputats no és guanyar res en un sistema parlamentari amb cinc partits.

Totalment desubicats, no trobaven el seu lloc i van estar unes quantes setmanes ejaculant verí de rancor per tota la premsa catalana. Acusaven a ERC de traïdors per posar a un espanyol de president de la generalitat (com si en Pujol no ho fos). Aquesta imbecil·litat era tan repetida que es creient de veritat que tornarien a pujar electoralment a la següent cita amb les urnes (molt propera en el temps). Aquest plantejament tan nazi i excloent va ser repetit fins a l’extenuació als mitjans de comunicació per suposats ex-votants republicans molt enfadats per no haver reeixit el seu somiat pacte entre nacionalistes tan pur i diví (perque ARA els interesava).

Però tot és una fal·làcia, Maragall és tan espanyol com Mas o Pujol, cap d’ells reclama l’independencia, i si bé, el primer es reclama federalista d’una Espanya plural els segons també volen condemnar a catalunya a la cadena perpetua dins d’un Estat Espanyol (del que no volen sortir en cap moment); per això es reclamen nacionalistes, per escórrer el bulto.

¿No és espanyol una persona que no vol deixar de ser-ho?

¿Però que és un nacionalista que no vol l’independencia del seu país?

Doncs un regionalista de merda, un botifler derrotat, o més ben dit, un cràpula aprofitat dels dobles llenguatges i promotor del victimisme infinit i racista al considerar catalans de primera i catalans de segona (per exemple Maragall, que per ells no és prou digne de ser president tan sols per no ser nacionalista).
Per això en realitat CiU és CyU, perquè el seu projecte amorfa, indeterminat i possibilista (de “no sé fins on vull arribar”) sempre, sempre, sempre estan ubicats dins d’Espanya. (no comento res de les JNC (les seves joventuts) per no posar massa insults en un sol post)

Prefereixo mil cops ser un espanyol tipus Maragall, que un català nacionalista no independentista (cosa racionalment aberrant).

Algun dia parlaré d’episodis increïblement lamentables com el Túnel de Bracons, l’informe secret i apòcrif dels mitjans de comunicació, i del seu posicionament bastard respecta la polèmica reunió d’en Carod-Rovira amb la cúpula d’ETA a Perpinyà (polèmica pels fatxes i els regionalistes covards). ¡Déu! ¡¡Quanta mentida en aquest tema!!

Tots ells esbombats barroerament per la premsa sucursalista i acomplexada que tenim a catalunya (amb l’ajuda de la caverna mediatica) fent del debat polític un circ d’ombres xineses amb efectes visuals de mentides, distorsions i manipulacions. Perquè aquesta és l’autentica força de CiU des de l’oposició; la seva influencia mediatica (que no té gaire a envejar a la socialista).

Articulistes a nòmina, tertulians filibusters, polifacètics i equilibristes de les mitges veritats i les falsedats senceres, i ara més recentment: Els fanàtics comissaris polítics que escriuen a les seccions de “Cartes al director”, truquen als programes de radio i escriuen comentaris a Vilaweb i al pamflet de l’e-noticies repetint les mateixes consignes casposes.

Deia doncs, que submergits dins la seva pròpia bombolla els molt bandarres es pensaven que guanyarien de nou posicions després de la creació del nou govern de Catalunya i el suposat emprenyament del món nacionalista.

Ha ha ha ha

Tots els membres del tripartit van pujar (ERC més que ningú) i la parella CyU/PP van baixar 11 diputats.

¿On eren tots aquells que deien que havien votat ERC i que ja no ho farien mai més?

Maragall no m’agrada gens però el prefereixo a Mas, de fet, pel tema de l’espanyolitat, son idèntics, iguals del tot.
CyU havia jugat brut i va fracassar elecció rere elecció. L’anècdota més divertida no l’he vista comentada en lloc; resulta que als comicis pel parlament europeu hi va haver, en general, molt poca participació (especialment a Catalunya) i ERC va quedar quarta, per sota del PP. Per les ràdios i les televisions es veia als rabiosos convergents celebrant eufòrics que els independentistes quedessin per darrera dels Peperos; però minuts més tard van callar de cop. Resulta que fins i tot ells van quedar per darrera dels populars (relegats a tercera força) i d’aquesta alegria efímera amb gerro d'aigua freda inclosa, ningú n’ha dit res.

¿No resulta curiós que els catalanistes de Pujol s'alegrin que el PP quedés, per una vegada, per sobre d'ERC?

Al final, ERC va empatar amb Convergència en numero de representants al parlament europeu i Unió va perdre el que tenia. ¿no fa riure ara?
El segon lloc del PP a Catalunya és anecdòtic, va haver-hi una participació molt baixa i ells al Parlament Català son la quarta força i la quinta als ajuntaments.

Veig que m'allargo massa per ser el primer pamfleto anti-CyU, ja reincidiré que de LA COSA NOSTRA de la boti-farra hi ha molta tela a tallar.

Burocràcia per triplicat

2005-01-17T01:01:00.000+01:00

1)
Jo no sé qui és el que remena les cireres però la veritat és que no m’importa. Fa un parell de setmanes que busco a una persona a traves de la guia telefònica però no la trobo per manca de motivació. A la sorra de la platja de Badalona es poden veure les petjades profundes de la mateixa persona que no té cap línia contractada. ¿vol dir això que és invisible per la meva recerca?

2)
Jo no sé qui mou els fils de tot el tinglado però certament m’és igual, per no dir indiferent. Fa catorze dies que intento localitzar a algú per mitjà d’una base de dades de paper però em rellisca dels dits com una anguila banyada al oli. La catifa d’arena de l’antiga ciutat de Bétulo esta farcida d’orificis del bala perduda sense comunicació de veu. ¿estem parlant d’un cas de desaparició sense pistes a sobre de la taula?

3)
Jo no sé de qui és la mà negra que mana des de l’ombra però tan se’m en refot. Fa dos divendres que persegueixo un ànima perduda a les pàgines grogues d’una ciutat indeterminada però m’avorreix. La zona seca de fora l’aigua salada de Badalona City té marcat un camí de peus contundents que coincideixen amb la trucada telefonica que mai vaig fer. ¿es pot desaparèixer així de sobre la faç de la terra?

Any nou, vida... la mateixa

2005-01-16T21:08:00.000+01:00

Després d'un temps sense escriure res
(un temps potser massa llarg i sense una excusa que no insulti l'intel·ligència critica del personal)
ja torno a posar en marxa l’engranatge d’aquesta maquinària insubstancial
¿Recordeu?,
això no és una obra genial, és una teràpia mental d’allò més econòmica.
¿qui parla de vanitat expansionista?

Per posar-vos al dia diré que,
a diferencia del que deia fa uns tres missatges,
sembla ser que el sistema de traducció al espanyol ja funciona d’una forma més o menys decent.
Calculo que un 95% de les paraules són ben col·locades,
la qual cosa vol dir que el numero potencial de visitants augmenta en uns 300 milions
(incloc aquí al Paraguai)
i a un parell d’idiotes rematats amb ganes de tocar els nassos de la cara.
I a més, a vegades surt un resultat tan surrealista que supera amb escreix a l’original en català (tan lògic i fred).

També (seguint en la línia de contradir-me a mi mateix) diré que he tornat a trobar uns dels missatges que van deixar els visitant interactius
(d’aquells que donava per perduts)
i per l'altre costat n'he extraviat dels nous que han deixat.
¿No són genials les lleis de l’univers
que es compensen elles mateixes?
Els camins del Gran Pare són inescrutables i si no tens una guia certificada les trampes del laberint poden marejar més del estrictament necessari.

Es veu que he tingut que tornar a re-penjar tots els posts i la cosa aquesta del trasllado sempre porta accidents coberts per l’asseguradora contractada
(d’anys a tercers, es diu);
tercera persona del plural perdoni per les trepitjades però és que jo vaig a lo meu en aquestes coses..

PD: en tot cas, ara espero fer una mica més de via.

TRACKBACK TOTAL

2005-01-09T12:01:00.000+01:00

LLISTA DE BLOGS

2005-01-08T11:42:00.000+01:00

BLOGS DEL MÓN MUNDIAL

BLOGS DEL MUNDO MUNDIAL

Los Abismos Siderales

Las PatoAventuras

Difícil

Sótano71

Johnny Ingle

Edmundo Mantel

El rincon de Blas Giunta

CHANGO #100

Dioses y Monstruos

héRoine-moi

La chica de la tele

Satanikus Blogus

Cosas Chupis y bonitas

Laberdad Digital

The Ufesas

Despota e insensible

Ideario de Anais

Gadelandia (Estupidamente kitsch)

A Von Ryan in memoriam

Fuera de dentro del perímetro no hay estrellas

Alicia y el conejo blanco

Taschenbuch

El diván en mi cocina

El blog de Wally Week

El merendero del tio Moe

A bastonazos con todo

Borjamari

Que fue de...?

Sois todas unas putas

Así hablaba Belotustra

Espacio en blanco

Mentiras, Malditas Mentiras y Estadísticas

Space Monkey

Seed Of Chucky

Salvándome

Hay miel en el panal

Alternativa Mental Sur/Este

Cinturón negro de karaoke

El diario de un médico que está harto

Pianista en un burdel

EL DESAGÜE

la playita chaquetera

Oink!

Folken

Electroduende

Ele

Quequé.net

Dando rienda suelta a...

Un alma cercana

La Marxiana

Circes

Ordinaria locura

La ruina de la familia

Un mundo desde el abismo

Diario de un impresentable

Intento Intelectualoide

La venganza de las guayaberas atómicas

La guarida del aspirante

Equiliblog

Realismo ante todo

Crónicas de un funerario

Kinki Momo City

Una soleada mañana de domingo

Caballo negro

No soy como los demás pero puedo aparentarlo...

Diario de un ex-Suicida

Piezas de una espiral

Saltando azulejos puntiagudos

deuxmachine

Revista Repugnante

La increible sardina

El Profeta

Excusadium Retretum

Aventura sin par
de un tal Hans Pfall

El blog del Licho

El club de la paja

República barataria

Neuropatías pasionales tipo B

enfant terrible

Malnacido

Kinderham 511

Hormigón

Degeneracion Espontanea

Gravedad

Puñetas en Público

Caso patologico

¡ponle penicilina!

La chica de la tele

Aburrimiento

Urgencias S.A.

Al otro lado de la linea

La Miss más intelihente

BIG WHISKEY

El lomo

La caminante

La decadencia del ingenio

El blog ausente

La vida es mejor bajo el asiento

El Teleoperador

VoMiTaNdO sOlEdAdEs

Una carbonacion
que se aburre

La aprendiz de alquimia

Líneas Curvas

La impostura del misionero

ADLO! Novelti Librari

Yo no quiero blog

Capitulos Prescindibles

Mi Vida Roza

Vendetta

Hijo de Chuck Norris

la mofeta

el espacio real

Desde las altas cumbres

Majadería o de la deconstrucción del blog

así de poco retórico es el mundo

El amigo de un amigo

Maldito coleccionista!

La peña de tremendo simonici

Yo dispare a... Federico Klemm

eL PeTaDor JuStiCiErO

Blog Personal de Juan Estraviz

El crimen del Padrenatas

MultiBizarre Center

Esto

Confesiones de una oveja berserker

El Buen Cristiano

¿y si esta ves te quedaras?

PERDEDOR.ES

Vida de “el Feo”

Test Blog

Ayuda Para Todos

goldhands

Yo, Abogado

Cálico electrónico

Paréntesis Metodológico

Mi cabeza

Una casa en el aire

Hijo tonto

Loose Shuriken

Blog de una soltera

Vallde

Tagebuch von Marta Níniel

Visto en televisión

Qué mala soy dosificándote

A los que buscan

Lokura

efimerías

En tierra firme

Que no me digas culo gordo!

Cosas de la Vida

Soledad y Compañía (pero Limitada)

Escribir por Escribir

la ciudad de la muerte

coleccionistadevideos

Aventuras y desventuras de un pobre mortal

Lector Ileso

American Diary

Stupid Criminal File

La manzana de Eride

Distorsiones

¡Basta ya, mauricio!

fábulas para ratones anónimos y celosos

El Fantasma de la Maquina

Mucho ruido y pocas balas

Velicoergosum

El avión

Noemí Guzik Glantz

Cava

Glup

El diván

Stand by

Ciclotimia

Reseñas baratas de cine

Cosas de Perros

Puñaladas en 35mm

Chico viejo

Blog de cine

Una Semana en el Motor
de un Autobús

Lobo Sector

El vertiginoso atleta moral

Rencoria

no podemos mas

Querido Antonio

Nacho Vigalondo

Hernan Migoya

Lo Sacro y lo profano

Vida vacía 4.1

Falso Profeta

No me chingues

Esperando a dodot

My PlaCe

La culpa es mía

Susanska Lunaska

Manita de puerco

Ronnie y Lavadora asesina

Melancos Mojados

Tus Lecturas

Daniel K

Filosofia barata

verdad - límite

Espacio Denso

Sin audiencia

El blog de los blogs

Algo escribire..

El charkito

Paseando con un tipo raro

Caldo de gallina

Mi caja tonta

Tung & The Meaning of Life

La mala reputación

Apatia

Fabian te perdona

La Orgía Perpetua

Refugiando Fruta

El charkito

No reply!!

Sol y la neurosis

Diarios de Nelson en motocicleta

The Letters of Bluark

Paradoja 4.0

El peor blog

Gattaca

Hueva!!

En Mi IsLa...

VerticaL 286

Pitoche

Orsai Casciari

Las cronicas de Mr. Lobo

Celestina no cocina

Incluso la inocencia mas pura
tiene su cara oculta

Aunque ya no me leas...

Conversaciones con
Pepita Grilla

La vida en diferido

Articulos para pensar

Sinforosa en minifalda

Turista en mi propia cabeza

I wanna be sedated...

Esto es el fin de todo..

El Fantasma de la Maquina

breve lapso

¡Viva Zoquetonia viva!

evohé

Líneas Curvas

Muerde o serás mordido

puerto asterix

Demasiada cafeína

Diario de un perdedor

Canibalitum

Cartografías torticeras

El Buen Cristiano

Para los amantes del Prozac
y lectura asquerosa...

Tonta-mente

Cuando el mundo
se pone en tu contra...

El diario de Ababol

Cinefilia, la

En llamas

Esos son los gordos

Alguien tiene que hacer el trabajo sucio...

Yo para hacerlo mal,
no lo hago

Cosas de frikis

La pagina 36

Base Lunar

Xastriño comics

La Galaxia de los Cómics

Supersonic girl

La espuma de los dias

Diario de una bibliotecaria

No, si tiempo no hay,
pero pa tontás...

Escribo para estar viva

el antro de panchita

Eterno resplandor

La mesa del rincón

Cuernicabra

inspiracion

yo... la peor de todas

Chocolate por la noticia

Basket case

Egocentrismo cibernético

y hoy...

A sueldo de Moscu

Diario de una disléxica

Escritora sin novela publicada

Mi vida no apesta tanto

Otra Raiz Cuadrada

Alucinaciones
de una piltrafilla

Claraboya

Belfy

Ojiplatica

Un beso en la punta de la nariz

Monólogos en mi Cabeza

Yo contra el mundo!

Refugio Antiaéreo

Denserio

Me llaman borde

Más perdida que encontrada

La mirada del asno

Ladridos crepusculares

Inmaculada decepcion

Payasos INC

En el tercer piso

Nights into Dreams

Apología del ocio

Las palabras adecuadas

Buscando un camino

Pixels y chips

Arboles muertos y mucha tinta

El ojo de la cerradura

Wicked Mind of Mine

My Bloody Bride

Y si fuera asi...

la ensalada de papas

Producciones Dementes

La leyenda de Isisbe

Crónicas Agridulces

Desde el exilio

La importancia
de llamarse Pamela

Sueños de una mente Onirica

El mar azul

Confesiones de una Elfa

Yo! y mi alma suicida...

La crispación

ContraTitulares

Manifestómetro

Una limosna para un ex-leproso

Fedeguico

Puer Aeternus

El centro del lago de la luna

Diari bilingüe

Las Desventuras de la Niña Pérfida

El Rinconcito

To become, or not, crazy

Pajas mentales v3.0

Lo infralere

Desde capri con amor

tormentadeletras

Diario de una secretaria
Anarkista

descerebral

It's my life

Red Progresista

Homenaje a Enrique Jardiel Poncela

El show de Don Murdoc

Póquer desordenado

El póquer según Kaveson

Un pokero Chileno

Marco de los Apeninos a Las Vegas

Poker 10

Poquer.com.es

El Blog para aprender inglés

BLOGS CATALANS

BLOGS CATALANES

Els Abismes Siderals

The Jaumesclub Show

Epístoles a Fray Louis de Lleó

A l'estació de trens

La nena

Blog Illa

Gotes d'Isnel

Les pistoles de William Munny

Efectes secundaris

jcr :: en ruta

L'ésser i el bloc

Quan la lluna
et faci una ganyota...

Mirall circular

Florilegi de pensaments

Espai Isidor

PaRaNoIeS

Papagena

l'Espurna del Sud

Combray

El Badiu dels Micacos

Quaderns

Itaca2000 news

Un salt al món

Nota bene by freakthinker

El quadern gris

DesdEivissa

Porta de WC

Que cabrona és la vida

El declivi de Niqmad

Mosaic de paraules al vent

Postals des del frenopàtic 4.0

El cafè d'en Litus

És quan dormo que hi veig clar

L'Ingénu

... des de Sant Pol

¡Déu vos guard!

Badalona Bitàcola

Lletra de batalla

Tros de quòniam

Pàgines impersonals

Paraules

Bandera Negra

Blog de Ningú

Barcelona, 1714

Els teus somnis

MiTjaNit

Diari d'un viatger

Que t'ho creguis

Comic Fill-in

No n'hi ha si no en poses

Toni Cucarella

Joanaina

Godot??

Realitats i miratges

Els llibres que vaig llegint

Dipofilopersiflex

Les paraules i els dies

Un Valencianet Qualsevol

Mosca Blog

Amb pany i forrellat...

L'Escursó negre V

petit is big

bloc intermitent d'ignasi llorente

Les llunes de Miranda

Lo Somni

Geeks i d'altres

Quimi Portet

La monja travestida

La Puten Boken

Canal Baridana

matadracs

Llibertats

SQNS

Centpeus

Ramon Tremosa i Balcells

Antonio Soy

Fent la viu viu

Entrellum

L'odiosa Pilar Rahola Martinez

Tirant al cap

Fidel a la utopia

Viviendo un limbo

En David a la WWW

Cròniques Mauricianes

El Correu del Txad

Croniques del Bernat

Australia

SUCCEDANI

VOLVER AL INICIO

Això s’acaba

2004-12-31T20:03:00.000+01:00

Avui és l’últim dia de l’any. A partir de demà ja no estarem al 2004 en el calendari Gregòria, serem al 2005 que no és un numero parell precisament. Si fem la suma de totes les seves xifres ens surt 7, que tampoc és un resultat massa alt tampoc. Si tenim en compte que estem al segle XXI després de crucificar a Jesucrist hauríem de pensar on ens hem equivocat.

En definitiva, demà serà un dia de ressaca oficial, l'1 de gener sempre ho és. És una diada com de mentida, com postissa, sociològicament té menys valor. Diguem que la gent no ho diu però pensa que les coses importants passen abans o després. Estic parlant del dia 1 a partir de les 8 del matí naturalment. Però em sembla que puc demostrar que això és fals; per exemple, si us moriu el dia 1 de gener a les 14h la cosa s’haurà acabat per sempre, exactament igual que qualsevol altre dia; així que compte i intenteu sobreviure a aquesta jornada desdibuixada que segur que tots estarem amb la guàrdia baixa.

PD: Sí, ho reconec. Aquest post és una forma ben xorra de finiquitar l’any però és que al 2004 això no ha estat l’única cosa que he despatxat com si diguéssim (vaja, com tothom).

Rallada imaginada

2004-12-27T22:19:00.001+01:00

Estic nerviós de precipitar-me altra vegada en projectes estèrils fracassats abans de néixer.
Estic tranquil de dominar el silenci fluix que regalo als que no em dirigeixen la paraula.

Estàs expectant de saber que punyetes estic intentant comunicar amb aquest principi tan anormal per l'estil habitual d'aquest blog.
Estàs començant a posar-te passiu-avorrit amb aquesta historia que no porta enlloc (enlloc interessant al menys ¿s'entén?).
La cosa esta clara però la poso fosca.

Imaginem que som els creadors d'un blog virtual d'internet, d'aquells que hi ha per la xarxa a cabassos. Imaginem que una vegada començat el projecte ens surten altres coses a l'agenda personal i el susdit blog queda relegat a un segon pla. Imaginem una noia despullada que ens diu que... perdó, això no tenim perquè imaginar-ho ara (fallo tècnic)...

Imaginem que tenim el nostre blog (conegut en altres contrades com a bitacora, dip, diari personal o weblog) una mica abandonat a la seva sort i una mala consciència mal parida ens xiuxiueja a l'orella esquerra que no podem deixar tots els nostres projectes abandonats tot just començar.Imaginem que aquest escrit pot resultar malaltís i estrany en una conjuntura artificialment surrealista que no desperta cap interès en el camp de l'experimentació patològica poc inspirada. Ja sabeu, allò tan amanit dels músics i cineastes (sobretot els cineastes) que pareixen un trunyu infumable i intenten vendre'l com el fruit natural d'una fase creativa expansiva i sense patrons comercials, que suposadament arriba a unes quotes de profunditat i sofisticació que tan sols els esperits de ment oberta amb intel·ligència intuïtiva poden captar la realitat de la seva essència intrínsecament pura, (filosofia tipus "el traje del emperador" que només el podia veure la gent culta i bondadosa però que en veritat estava en pilotes el molt fill de puta).
Espero que comprengueu que aquesta expressió contundent de "fill de puta" que he posat no és gratuïta sinó que ve completament justificada per l'historia aberrant que explicava.

Aquest bonic paisatge plastificat (una mica difós) el vaig agafar (que no robat) d'un fotolog d'aquells que estan de moda entre els adolescents amb poca feina; però realment m'agradaria saber perquè cony l'he posat aquí ("cony" justificadisim també).PD: Siguem sincers que ens coneixem. Aquesta "cosa" a la que m'atreveixo a anomenar "post", esta concedida a l'hemisferi obscur de la meva ment tan sols per cobrir l'expedient; feia molts dies que no escrivia res i tenia que moure fitxa. Tota gran caminada comença amb una petita passa (Va dir un home savi mentre ximple l'escoltava).

La pantalla negra

2004-12-16T10:24:00.001+01:00

El vaixell-blog s’ha enfonsat per les turbulentes aigües del ciber-espai. Ja fa temps que vaig estudiar el llenguatge aquest del HTML (i els seus derivats) per dissenyar webs i la veritat és que he tingut que fer un cert reciclatge intensiu per poder personalitzar mínimament l’estructura d'aquest weblog. Però l’altre dia pel de matí, per sorpresa, intentant retocar una xorrada insignificant, tot va caure de morros al terra i van desaparèixer tots els possts com per art d’encanteri. Quina rabia, tot se’n va anar a can pistraus i tenia la pantalla en negre fosc. ¿Que vols, que sigui un negre clar?

¡Però si no havia tocat res d’important!

Emprenyat com una mona (una mona emprenyada s’entén) he mirat el codi font des de la pagina d’administració per intentar localitzar el problema en qüestió i així apuntar-me un altre tantu al meu casiller. Però res de res; a vegades l’informàtica és així de cabrona-irracional i he tingut que plegar veles i començar una vida nova. (una vida virtual ¿s’entén?).
Total, que he reiniciat de nou el muntatge aquest, amb un disseny molt més senzill (un no-disseny més aviat) i rescatant les quatre parides que havia fet fins ara (de la copia de seguretat que manen els canons) he tornat a renéixer con l’au Fènix.
Naturalment he perdut els quatre missatges de gent despistada i amable que van tenir el detall de deixar les seves petjades a la sorra de la meva platja particular. Ho lamento però són irrecuperables, que ningú pensi que l’he censurat o algú així. I la cosa em sap especialment greu perquè tot just acabava de rebre el primer missatge hostil, i aquestes coses sempre fan il·lusió. M’acusava de ser un socialista disfressat de república, deia que estava fart de panfletos submarins-sosiates camuflats de independentistes per fer el joc als mafiosos maragallistes. Té gràcia, els convergents estan tan emprenyats encara que tenen la brúixola boja amb la paranoia dels desposseïts. Quan recuperin el nord potser serà massa tard per evitar la propera derrota-trompada electoral.

També aprofito per comunicar a les persones que no entenguin el català escrit i vulguin fer servir el sistema de traducció automàtica, per passar-lo al castellà de Cervantes, que la cosa sembla que no funciona gaire bé. Quan ho passo al castellà tots els accents i "apostrofats" es converteixen en uns símbols molt estranys i ninteligibles. (sé que algú pensarà que no hi haurà ni una sola persona castellanoparlant que arribi a aquestes alçades del text i que encara que ho fes no entendria res. M'és igual, segur que si hi ha algun despistat que hi arriba per error humà, si llegeix a poc a poc potser assimila que això no va d’esgrima amb gabinets del pa).

Resumint pels dispersos de ment.
He penjat de nou tots els possts idiotes del passat i he perdut tots els missatges dels visitants, el sistema de traducció no funciona però el segueixo tenint i a sobre informo de l'incidencia en català, cosa que impedeix assabentar-se als autèntics damnificats.

¡Joder Iñaki! Y luego van las malas lenguas por allí diciendo que no soy la ostia. La leche que han mamado.

Un dia sagrat de butxaca

2004-12-08T09:25:00.000+01:00

Avui és 8 de desembre i és un dia sagrat.
Tots els 8 de desembre o són per a mi.
¿perquè? ¿per quina raó?
¿qui lu sa? (potser jo mateix)

És un dia sagrat per qüestions personals i intransferibles.
Podria fer algun ritual íntim i privat en concordança amb l’excepcionalitat de la diada. Podria peregrinar a l’Hospitalet del Llobregat per exemple, o cuinar algun plat de pasta {condimentat amb força oregano castellano} i tot un plegat de coses més, totes elles per uns motius secrets i profunds que només sé jo i sense cap significat per a l’altre gent.

Cada persona porta els seus queviures a la pròpia motxilla.

El 8 de desembre és un dia festiu a l’Estat Espanyol (amb els Països Catalans inclusive), això vol dir que el calendari té el numero de color vermell, ja té gràcia la cosa, la casualitat de les coordenades i la cruïlla dels esdeveniments del món mundial i dels singularment personals etc, etc...

Però vull deixar de divagar, tan sols volia escriure avui perquè fa dies que no ho faig i el fet de fer-ho (en el dia d'avui), doncs, ja ho fa més especial i tal.

Indult indiscriminat

2004-11-30T09:33:00.001+01:00

Aquest és un post efímer i lleuger per tancar el capítol d'una desventura virtual que us vaig explicar fa pocs dies. Com els meus seguidors incondicionals i condicionals recordaran, en un missatge de lletres vermelles vaig informar que havia estat injustament expulsat d'un fòrum Peperu (PAZ-DIGITAL) per unes raons desconegudes, paranormals i inescrutables; doncs bé, el controvertit assumpte a tingut un gir de 180 graus a l'ombra d'una palmera de la rambla de Badalona.
Ara de cop i volta, i sense donar cap tipus d'explicació, m'han tornat a admetre com a usuari i torno a ser lliure de participar, si vull, en les seves discussions polítiques (tan prestigioses i rigoroses). Quina il·lusió que fa quan se t'obren portes que tenies barrades. El que encara és més sorprenent, és que resulta que jo no era l'únic afectat, es veu que els molt bandarres havien eliminat a tot un grapat més de gent, curiosament gent d'ideologia esquerrana i amb un nivell contrastat (la minoria de l'oposició).Aquí esta el fil de la suposada reconciliació i on explico amb emoció perquè utilitzo el color rosa com a símbol de protesta.

Ha sido quitado el baneo de todos los nicks que estaban baneados

El meu embrió ideològic

2004-11-28T11:07:00.000+01:00

Com tot infant alienat de l’abismal maldat humana, jo vivia innocentment en el meu món bombolla de dolços colors pastel de prunes. Fins arribat als deu anys mai vaig tenir cap mena de temptació per posar-me a llegir plàcidament les estadístiques macroeconomiques del primer món o les balances fiscals entre països amb règims totalitaris mig xirucaires. Bé, de fet mai la he tingut, i per ser sincer, tampoc tinc intenció de fer-ho ara (oficialment en edat adulta), però no us vull distreure amb tombarelles de titella salva-princeses-promíscues i tan sols vull remarcar públicament la meva ignorància geo estratègica i la nul·la ideologia que empastifava els meus absurds i apolítics jocs infantils.

No és que fos un nen violent i agressiu però un bon cop de pilota no se li escapava a ningú que tingués tendència a respirar per la meva reduïda zona d’influència. Diguem que vaig créixer despistat amb ximpleries i nocions bàsiques de macrame mentre els adults aprofitaven per fer els seus tejes-manejes especulatius amb el preu del petroli musulmà (amb denominació d’origen) entre altres barbaritats nocives pel Medi Ambient.

A aquestes alçades de la historia no us tinc que explicar res de les conseqüències d’aquesta desídia per part meva, tots sabem com esta el món. Ho reconec obesament (o sigui, a Grosso Modo)

[Ho heu endevinat, fins aquí, l’introducció absurda sense cap relació amb el veritable tema d’aquest escrit]

Tot va canviar quan un dia al capvespre vaig veure un debat electoral per la tele que teníem al menjador (TVE, circuit català), cosa que fins a llavors sempre havia evitat perquè aquestes coses m'avorrien mortalment. La política em resultava molt pesada i soporífera; veritablement horrible, i jo, com a bon xiquet aficionat a les guerres de les galàxies amb Arganboys mutilats tenia altres prioritats més lúdiques i banals com si diguéssim. Però aquell dia vaig prestar una atenció particular a la retransmissió del debat. Hi havia un home gran (calb i amb barba blanca) que em va agradar molt, perquè realment, em va convèncer en tot el que va dir. Encara avui me’n en recordo, no del que va dir en concret, però si de la meva sobtada i ferma admiració pel seu discurs. És deia Francesc Vicenç (o es diu) i era d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit històric i bastant minoritari en aquell temps.Aquell senyor parlava d’una manera tan pausada, tan entranyable, i deia unes coses tan lògiques i evidents que em va estranyar que els seus contrincants no l’aplaudissin cada cop que se li acabava el torn de la paraula. De fet, tot el contrari, aquells imbècils insistien en portar-li la contraria i a discutir-li les seves nobles pretensions per fer que Catalunya progresses social i econòmicament per tots els ciutadans i peatons; mare meva, quina colla de sapastres fills de Satanàs.

Gràcies a Déu vostre senyor, no recordo ni com es deien molts d’ells, sinó, de ben segur que a aquestes alçades ja tindria problemes d’àcids a l’estómac digestiu o alguna pedra crònica a la sabata. Però a un sí que el tinc ben fixat, era l’inefable Jordi Pujol i Soley (ex president de la Generalitat), que si bé no era el pitjor de tots, si que tractava al meu heroi Vicenç amb una condescendència patètica del qui es creu superior i millor, que era veritablement indignant per a mi. No sé si era una tàctica mesquina o les maquilladores l’avien magrejat abans d’entrar al plato però l’ignorava en tot el putu debat, li feia el buit com si el d'ERC no estigués a l'altura de les circumstancies. Això si que era mobimg a la feina i no el que fan els proxenetes amb les noies del seu remat. (amb perdó)

Evidentment, al veure aquesta injustícia majúscula, al ser conscient d’aquell atropellament sense cotxe, la meva estimació pel pobre Francesc Vicenç va augmentar encara més, i amb ell, la del partit que ell encarnava, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Encara recordo un viatge que vaig fer amb autobús amb la meva mare materna, anaven veient tots els cartells electorals i l’increïble Francesc Vicenç no sortia per enlloc. Era certament frustrant. La ciutat empaperada de dalt a baix i de tots els rostres somrients pentinats amb laca i a tot color no n’hi havia cap de bo. Fins que per fi va saltar la banca i va aparèixer una renglera de fanals plena d’uns cartells molt petits en blanc i negre i penjats a gran alçada.

¡ERA EL MEU MÍTIC I BUSCAT FRANCESC VICENÇ!

Recordo que li vaig dir a la meva mare “aquest és el que m’agrada a mi”, la meva mare biològica el va mirar i es va espantar (quin esglai); certament la fotografia era molt tètrica i si et pillava desprevingut podia fer por. (quins assessors d’imatge més "raritus" tenia ERC per aquella època. (i quins poc recursos)

Vaig ser militant sense carnet des de llavors. La meva tàctica secreta era NO anar a cap reunió del partit, NO inscriure'm en cap Congres Nacional per elegir al Secretari General, al President o al electricista de torn, i NI tan sols anava a votar-los (cosa que no podia fer perquè era menor d’edat i tenia delegada aquesta responsabilitat cívica als meus progenitors biològics). I amb aquests ardits mai vaig tenir que pagar la quota mensual ni vaig anar tampoc a penjar cartells electorals pels carrers, en plena via publica (i de nit que fa fred i mandra).

O sigui, oficialment era un simple simpatitzant,
NO un militant.

Això explicaria moltes coses de la meva filosofia innata de prendre'm la vida de forma passiva, des de darrere la barrera, com si la cosa no anés amb mi.

I així anaven passant els dies i les primaveres a "El Corte Ingles", jo anava seguint des de la distancia tots els esdeveniments de la meva formació política entre episodi i episodi del Tom Sayer, el Doctor Slump i el Bola de drac; anava llegint tot el que trobava als diaris (que no era gaire la veritat). També vaig llegir uns quants llibres de la seva historia (d’ERC) i d’aquesta manera vaig conèixer als grans mites del catalanisme república com a Frances Macià (l’avi), en Lluís Companys (el President màrtir), en Josep Irla (¿eing?) un tiu que va estar a l’exili i va conservar la paradeta, en Josep Tarradelles (que ja era AQUÍ i té nom de fuet que no menjo perquè sóc vegetarià).

Mentre el partit passava les seves crisis internes jo menjava sugus i a l’escola suspenia cursos perquè els professors no sabien tractar els super dotats (hi ha estudis científics, amb bata blanca, que demostren que això li va passar a Einstein i al Conde Lequio). Jugava al futbol i en Francesc Vicens va ser substituït pel Joan Hortalà. Em feia addicte al Tintin i Milu i eren temps durs a Esquerra, tant ideològicament com electoralment. L’Hortalà volia convertir ERC en un germà de CiU, un germanet acomplexat i submís. En Francesc Vicens i altres van abandonar el vaixell per recaure a Iniciativa (on va ser regidor a l’ajuntament de Barcelona en pocs anys).

Jo començava a descobrir els videojocs i l’Àngel Colom i molta gent de moviments del catalanisme associatiu van decidir entrar al partit. Poc després, pactant amb els seguidors d’en Carod-Rovira van aconseguir guanyar un històric congrés a Lleida i oficialment ERC es va convertir en un partit independentista. (el primer i únic partit independentista que ha tingut Catalunya des de la transició, els demés (tots molt respectables) han sigut projectes per observar amb el microscopi perquè socialment no han tingut cap repercussió)

Jo havia seguit el procés com sempre, des de la distancia seca (ja que no em vaig mullar). En aquells dies no existia encara internet i tenia poquisima informació d’en Colom i companyia, però igualment, no aguantava l’Hortalà i em vaig alegrar molt d’aquest canvi tan radical.És curiosa, de quina forma tan natural i senzilla em vaig fer independentista. Sense gens de miraments. Em vaig tenir prou escoltant el discurs pacifista i democràtic que feia l’Àngel Colom per sentir-me totalment identificat. I la cosa a anat a més, perquè a mesura que coneixia els sòlids arguments sobiranistes, més independentista em feia. Com una bola de neu, creixent a cada pas fins al final. De fet, la meva ideologia independentista es va forjar en escoltar els arguments contraris al que propugnava l’Àngel Colom, més que en el que ell deia, llavors m’adonava de que l’home tenia tota la raó.

A partir d’aquí Esquerra va anant pujant cada vegada més, elecció rere elecció es doblaven els vots i el discurs anava agafant més repercussió mediatica.

No vull fer un escrit tant llarg així que no comentaré la greu crisis entre els sectors Colom-Rahola i el Carod Rovira-Puigcercos (i la tercera via Huguet-Portabella-Ridau) que va acabar amb una dolorosa divisió que va plantar un PI, que no és per posar-me medalles, però sempre vaig pensar que era el suïcidi polític més idiota a la Catalunya contemporànea.

Patapim, patapam i patapum, les coses avancen, en Carod i la resta del partit fan molt bona feina i a hores d’ara ERC torna a forma part del Govern de la Generalitat de Catalunya fruit d’un pacte d'Esquerres a tres bandes (ERC, PSC i IC) que ha estat protestat histèricament per la dreta catalana regionalista i la seva sòcia espanyolista (CyU-PP).

Ja comentaré això en un altre ocasió, perquè ara estic cansat i em falta l’alè però ja avanço que estic completament d’acord amb l’ambiciós Pacte del Tinell.

Visca ERC

Salut i República bananera