XX XX XX

Commoció a Austràlia

Era una fresca tarda de dissabte, els bessons dels MacOreal estaven jugant alegrement al parc Soley del centre de Sidney. Estaven al càrrec de la seva avia paterna, l'adorable Dolly MacOreal, coneguda per les seves galetes laxants i per no tenir ni idea de jugar al Bridge tot i ser la presidenta del Club Nacional de Bridge per a dones grans o amb menopausa precoç.
Els nens estaven corrent amunt i avall mentre es disparaven amb les pistoles galàctiques de l'ultima pel·lícula de Disney simulant la persecució de les diverses tribus aborígens per part dels colons fundadors de l'actual Austràlia caucàsica.
La intensitat del combat va fer que en Jimmy, el menor dels bessons de set anys, s'amagues darrera d'uns matolls espesos mentre el seu germà Kevin, el major de set anys, el buscava en direcció contraria amb la sana intensió de fer-lo esclau de la corona Britànica.
Entre la gentada i els crits de la mainada el parc era una olla de grills descomunal i en Kevin es va desorientar pel que va decidir tornar a la seva caserna imaginaria a descansar.
La Dolly estava xerrant de la publicitat enganyosa dels allargadors de penis amb les altres avies que també feien de cangurs gratuïtes sense drets sindicals quan va veure en Kevin caminar sol i amb la mirada baixa.
-Kevin, que passa que no jugues? I el teu germà, on és?
-Aquell fill de puta se m'ha escapat. Els salvatges no entenen que la civilització els mata pel seu bé.
-Mare de Deu, us he dit mil cops que no jugueu al genocidi de civilitzacions que després no hi ha qui us trobi i no us vull perdre de vista.
Va agafar el nen per la mà i va començar una recerca visual per l'entorn. Al cap de cinc minuts va cansar-se de buscar i va demanar ajudar al senyor Donalson, encarregat del parc i imputat per assetjar a les noies solteres que duien a passejar el gos a les hores solitàries, que immediatament va mobilitzar una brigada d'emigrants en situació irregular, que estaven netejant el sota bosc, perquè pentinessin les tres hectàrees vegetals del parc.
La recerca no va tenir els resultat esperats perquè en comptes del nen es van trobar amb un amagatall camuflat entre uns arbustos ple de drogues psicodèliques i de fotografies del senyor Donalson en roba interior i fent posturetes insinuants i, a la part no accessible al public darrera d'uns arbres de fulla caduca, van topar-se amb una plantació de marihuana de grandària considerable, amb més fotografies d'en Donalson, aquest cop vestit de ciclista i fumant porros al costat de les plantes il·legals mentre feia el senyal de la victòria a la càmera.
La policia municipal va fer-se càrrec del tema, va requisar les proves i va detindre a un senyor Donalson consternat que deia “però com collons m'han relacionat a mi amb tota aquesta merda?”.
En Jimmy però, no va donar cap senyal de vida o de mort i per tant se'l va donar per desaparegut de manera oficial.


La noticia va córrer com la pólvora als mitjans de comunicació i la commoció al país va ser considerable. Els telenotícies treien la fotografia d'en Jimmy i les declaracions d'en Kevin dient que el seu germà era un trampós ja que els aborígens salvatges s'haurien de deixar exterminar.
Els pares del nen demanaven ajuda a les autoritats i al public en general i aprofitaven per reclamar una indemnització a la companyia aèria que els va extraviar una maleta feia un parell d'anys i encara no els havien pagat ni un ral.
La policia federal va muntar un dispositiu amb més de 150 homes i algunes quantes dones per la operació “¿on està Jimmy?” (en honor al nom del nen), el cap de la investigació era el veterà Frank Burniguer.
Era un home bastant conegut a casa seva i amb un aspecte de rigorositat o al menys, de tenir sempre mal d'estomac.
Per ell ser policia era una feina que no requeria dels estudis de medicina que no tenia.
Li agradava tant el basquet que va fer un organigrama dividint els agents en grups de cinc persones, segons la seva alçada, i va activar dues línies telefòniques per rebre pistes falses de la població civil i per poder encarregar pizzes a l'hora de sopar.
Els forenses i els franctiradors van passar a la reserva ja que de moment no havia aparegut cap cadàver per obrir ni cap segrestador amb un cap per foradar.
Van tenir problemes amb la policia local a l'hora de fer servir els gossos entrenats per la recerca de persones ja que el Parc Soley tenia prohibit l'entrada d'aquest tipus d'animals des de que el senyor Donalson es dedicava a assetjar a les solteres que els treien a passejar.
Llavors ho van intentar amb gats però no va ser el mateix ja que nomes van localitzar dos caus de rates i un platet amb llet a temperatura ambient.
En Frank Burniguer no s'estava per ximpleries i va fer interrogar a tots els testimonis presents al parc, incloent als menors, i va prohibir l'us de telèfons mòbils a tots els agents degut a un estudi no concloent que havia llegit a una revista dominical que insinuava que potser podien provocar càncer o leucèmia o mal de panxa.
No van aconseguir treure l'aigua clara de res i es van gastar un dineral en cabines telefòniques.
Quan en Frank va insinuar que potser en Jimmy tenia una doble vida, i que l'assumpte podria ser una venjança de la màfia dedicada a la compra venda d'electrodomèstics, va ser destituït del cas de manera fulminant i van organitzar un sorteig entre la resta d'agents, sense denuncies d'abús policial, per trobar el substitut.
L'agraciat va ser en Lorenzo Maldonado que va poder fer-se entendre gracies a un traductor, ja que per a ell, l'anglès era un idioma més o menys folklòric.
En Lorenzo era un turista peruà voluntari de les brigades anti incendis que va enviar malament la documentació a l'hora de reclamar una ampliació de l'horari del metro.
El primer que va fer va ser anar a buscar un vident que els donés alguna pista de on buscar el cadàver, ja que per ell, pensar que el nen continuava viu, després de casi 3 hores, era una imbecil·litat d'ingenus que nomes servia per fer patir encara més a la família.
Així que va fer que els tècnics manipulessin una imatge del nen amb el Fotoxop perquè sembles un mort amb un dia de descomposició i va fer distribuir cartells on es preguntava si algú l'havia vist enterrat en algun lloc.
Van rebre diverses trucades sobre el tema i gracies a això es van trobar mitja dotzena de cosos de nens desapareguts però per desgracia cap era el d'en Jimmy.
El vident va dir que no rebia cap senyal d'ultra-tomba del nen i que no creia que estigues mort, sinó que ell el percebia feliç i tranquil, tot mirant la tele i menjant unes pastes de xocolata.
En Lorenzo Maldonado va fer detindré al vident per incompetent i per voler desviar el rumb de la investigació amb teories fora de tota lògica raonable.

Una parella de jubilats van assegurar que creien que havien vist el nen de la mà d'un senyor amb gavardina i d'aspecte sospitós. Deien que l'home mirava al nen amb intensitat mentre bavejava i deia coses estranyes i incomprensibles com ara “mmm ara veuràs. mmm et violaré mmm et mataré.. mmm i després agafaré una metralleta i aniré a una guarderia i faré una matança mmm”
En Lorenzo va quedar horroritzat perquè sospitava que aquell home podia fer mal a algú.
Els jubilats van creure que ja havien vist a aquell home algun cop, sí, creien que es tractava del seu veí del pis de dalt, sí, era evident que era ell, es deia Eddy Davis i era perruquer amanerat, un home amb el que curiosament havien tingut un judici ja que els havia denunciat per posar la musica molt alta a les tantes de la matinada.
Van perdre el judici però deien que no li guardaven cap rancúnia.
Van donar una ordre de detenció del tal Eddy Davis però, en comprovar-se de que feia uns set dies de que era de viatge a Bèlgica, van tenir que donar una ordre de recerca internacional mitjançant la Interpol.
Les fotografies del nen i del seu presumpte segrestador sortien tota l'estona als programes sensacionalistes de la televisió. Tothom estava horroritzat del desconsol de l'avia Dolly i de la indiferència emmurriada del seu germanet Kevin.
Nomes havien passat quatre hores des de que va desaparèixer la criatura i ja s'havia posat en marxa tota una infraestructura mediàtica i policial sense precedents al país dels cangurs.
La iaia Dolly estava agafada de la mà d'un plorós Lorenzo Maldonado al plató del programa “Nens robats i esquarterats” quan li va sonar el mòbil en ple directe.
-Sí? digui?
-Iaia, com és que no veniu a casa?
-Jimmy ets tu?
-Sí, sóc a casa teva. Me refugiat del mal parit d'en Kevin aprofitant que tenia les claus i que vius al costat del parc. Te deixat molts missatges al teu mòbil. He estat mirant la tele i menjant pastes, i després he fet una becaina. Penjo que ara fan el Bob Esponja, adéu.
La senyora Dolly va penjar el telefon, es va aixecar i va marxar mentre deia “falsa alarma, falsa alarma, en Jimmy està bé a casa meva, apa adéu siau, me'n vaig al Super que no tinc sucre a casa”.
Tots es van quedar perplexos, i mentre la presentadora felicitava a un Lorenzo Maldonado emocionat aquest va dir les ultimes paraules en directe.
-Serà millor que a partir d'ara donem un marge de 24 hores abans de donar a algú per desaparegut de manera oficial. Peró no oblidem que el més important en aquests moments es que aquest individuo repugnant del Eddy Davis no quedi impune dels seus crims fastigosos.

24 Comments:

Blogger Josep Diu...

La mateixa història, ambientada a Granollers, perd atractiu.

Ves quina tonteria acabo de dir, però oi que és cert!?

01:13  
Anonymous caterina Diu...

Una història interessant :) Llegiré altres posts teus de seguida que pugui.

Gràcies pel comentari de l'altra dia al meu blog ;)

Salutacions des de Mallorca!

14:52  
Blogger zel Diu...

Collons, quina història, delirantment divertida, humor del que m'agrada, boníssim, un plaer! Muacks!

22:55  
Blogger digler Diu...

jajaja vaya lio el que armaron esos dos. que buena historia!

01:23  
Blogger Patricia 333 Diu...

Muy buena La historia GRACIAS por visitar mi blogg


Besosss

03:15  
Blogger Maik Pimienta Diu...

Eso es una abuela preocupada tú, nada más encontrarlo, a por azúcar!!!

10:30  
Blogger TRAPEZISTA Diu...

Gràcies per la visita i el comentari.

16:12  
Anonymous Miss otras y yo Diu...

¿Qué ocurre cuando las voces interiores son muchas, y encima mujeres?
www.missotrasyyo.blogspot.com

17:22  
Blogger N.Skunk Diu...

Recién lei su comentario, y es asi, mi perro tiene luz, nunca le quise enseñar ningún truco para que fuera solo como el quisiera ser, y se defiende bastante bien:P

Lo de la guerra de almohadas es claramente por conveniencia, si me rió me llegan la boca de polifón, no es justo!!!

saludos
guau
que recuerdos me trae el catalán, alguna vez le comenté que nací en mallorca?

Adeu

18:53  
Blogger perro del mal Diu...

qué lío, me gustó, me pareció una historia muy cómica.

Hace mucho que no me daba una vuelta por acá, no tengo idea si este es un post reciente o antiguo porque me salen puras XXXXX en el lugar de la fecha.

Saludos desde México.

19:32  
Blogger DaliaNegra Diu...

jejeje,muy buena historia,Rufus.Petons***

17:21  
Anonymous Steam Monkey Diu...

Has tornat? On cony posa l´any de la publicació???????

13:48  
Blogger circes Diu...

Rufus!
te vi en un blog vecino y te recordé...no sé cómo llegaste a él, pero creo que fue a través de mí.
Cómo andas?
Circes from the other sea

22:47  
Blogger SpiderZ Diu...

Wow... Excellent dear, great post!! there is so information on this blog, keep posting like this so that i can come

back every day for some new topic...
Live-Point Blog - Full of Entertainment
Thanks for sharing...

19:14  
Anonymous Anònim Diu...

zelo intiresno, hvala

22:01  
Blogger Raistlin Diu...

Eso es lo que se conoce como daño Colateral, simpatica historia

03:47  
Anonymous ANONIMAEVA Diu...

Quin gust, llegir bones històries" Et recomano el llibre "EL HOMBRE QUE AMABA LOS PERROS", de Leonardo Padura, Tusquets.
Gràcies per visitar el meu blog

12:01  
Blogger Mirada Diu...

:-)

15:44  
Anonymous Anònim Diu...

esto está ke arde con lus spams

00:49  
Anonymous Anònim Diu...

martes, marzo 08, 2005 losing time.

00:10  
Blogger DaliaNegra Diu...

Jo,estás verdaderamente missing.Beso***

14:36  
Anonymous Oriol López Diu...

Molt bona història que provoca una bona reflexió sobre el tractament que es fa de casos similars. Tot i que estigui escrit en clau d'humor, no és gaire lluny de la realitat.

Oriol López

15:03  
Anonymous mCKEYHAN Diu...

Yo quiero historias del perrito llamado RABITO.

13:32  
Blogger Agata Diu...

Esta molt interesant el teu blog!


http://www.actiweb.es/k-macus/

19:57  

Publica un comentari a l'entrada

<< INICI