XX XX XX

Love is game (sobretot als Celtics)

El bàsquet és un esport genuïnament americà, com la crema de cacauet, l'hamburguesa radioactiva o els presidents mig analfabets amb residència a la Casa Blanca. Amèrica és admirada i despreciada amb gran virulència, en quantitats industrials d'adrenalina, i l'antiamaricanisme militant vesteix molt bé els discursos dels progres-antisistema amb vocació de marginalitat perpetua. Darrerament però, s'estan imposant els postulats del políticament correcte i es vol diferenciar i matisar que una cosa és el govern d'Estats Units de torn, amb la seva política imperialista en l'escenari internacional, i una altre de molt diferent és la gent del poble, a peu de carrer. Bé, és una obvietat tan elemental que no puc fer altre cosa que alinear-me amb aquests simpatitzants del ciutadà mitjà de yankilandia al qui se li suposen bons sentiments i una bona pistola a sota del coixí.

Dita la xorrada protocol.lària de costum tinc que comunicar que sóc un aficionat a la lliga de bàsquet dels Estat Units {NBA} i seguidor fidel dels Boston Celtics de Massachusetts. ¿Que voleu que us digui? Cada u té les seves manies i hi ha gent que va a mirar com les motos donen voltes a un circuit rodó.
   Recordo perfectament quan vaig començar a tenir simpaties per aquest equip de latituds tan llunyanes. Tot va començar fa molt de temps una tarda que estava mirant aquell marató esportiu que feien per La 2 els caps de setmana. Aquell dia tenien una espècie d'expert sobre els esports americans. En aquella època encara no s'havien retransmès mai partits de la NBA a Catalunya i la cosa estava una mica mitificada. L'únic que sabíem és que els americans eren molt bons en això del bàsquet, que tots eren negres i que els que venien a jugar cap europa eren bonisim comparats amb els jugadors natius.

Jo que sóc de Badalona, bressol del basquetbol, era seguidor de la Penya i ja m'agradava força aquest esport. Els comentaris d'aquell expert eren apassionants; l'home era una espècie d'erudit del tema i no parava de donar dades interessants pels neòfits.

El primer partit de la NBA que vaig veure en la meva vida va ser un Angeles Lakers vs Boston Celtics.

Sempre que es veu algun partit, entre contrincants que no coneixes de res, acabés prenen partit per un dels dos bandos per les raons més peculiars. Jo em vaig apuntar de seguida a les files dels Lakers perquè els Celtics jugaven amb vestimenta blanca, i com tothom sap, per les repercussions amb el Real Madrid, els equips que jugant de blanc, són en principi, l'encarnació del mal.

El partit era un clàssic entre dos superpotencies de la NBA, es jugava al mític pavelló del Boston Gardem i era per això que els Celtics jugaven de blanc; als Estats Units, en tots els esports, l'equip local juga amb la vestimenta de colors clars i el visitant amb la fosca.

Vaig saber que l'estrella dels Lakers era en Magic Johnson, que era molt alt per jugar a la seva posició de base, i que la dels Celtics era en Larry Bird, un jugador blanc d'Indiana amb un físic lent però amb molt de talent i un tir a cistella mortal de necessitat.

El partit era apassionant. Veritablement vibrant. Les jugades espectaculars eren molt rapides i el meu grau de fascinació no parava de créixer. El comentarista també era un fanàtic i ho sabia retransmetré. Gràcies a ell em vaig assabentar d'un munt de coses, demanava que ens fixessin en detalls que de ben segur que m'haurien passat per alt.

Era un espectacle increïble, mai havia vist res d'igual. A mesura que avançava el partit vaig començar a tenir uns sentiments contradictoris, ja que començava a florir, en el meu interior d'ànima pura, una espècie d'emoció existencialista cada vegada que els Celtics feien una cistella. Normalment un servidor de vostès acostuma a abrasar les causes més nobles i solidaries, sóc així de bon jan per una qüestió genètica de la meva naturalesa que no puc eludir. I en aquells moments la causa bona i indefensa era la dels Celtics. Quan vaig veure que la majoria dels seus jugadors eren de raça blanca no ho podia entendre ¿com guanyaran aquest desgraciats si l'altre equip són tots negres?

No era un pensament racista, era simplement una constatació de que per mi els jugadors negres eren sempre molt millor que els blancs.

Tenia allavorens aquest sentiments creuats, volia que guanyessin els de raça blanca (creia que no tenien cap possibilitat, pobrets) però volia que perdessin els que jugaven amb l'uniforme blanc (per encarnar l'equip del mal del Reial madrid)

No crec que mai a l'historia de la humanitat es pugui arribar a sofrir tant per una idiotesa d'aquesta naturalesa. La meva desorientació espiritual era total. ¿On esta una bona bíblia quan se la necessita?

Per sort els meus dubtes contradictoris van veure la llum del florescent diví i el simpàtic expert (que ja em començava a carregar una mica) va posar imatges del partit següent, que era disputats pels mateixos equips però al camp dels Lakers.
Els Lakers anaven llavors amb la vestimenta clara (groga) i els Celtics amb la fosca (VERDA), va ser genial veure'ls del color d'un pepinu, el verd és el meu color preferit (no us recordo que sóc vegetaria perquè encara no us ho he dit mai, però ho sóc); anaven de verd com El Juventut (la Penya), l'equip de Badalona City, la meva ciutat de Xusmamola.

Encara recordo (ho tinc gravat com si només haguessin passat 4 anys i 7 mesos) una súper jugada on en Kevin Mchale, una espècie de Frankostain gegant, va tirar-se enrera des de la línia dels tirs lliures i casi des de el terra va fotre cistella. INCREÏBLE no sé com no es va matar, l'home es va aixecar va anar cap a un nen que li aguantava una tovallola i es va treure la suor com si res.
A partir d'aquí tot va ser felicitat i complicitat explicita. Els Celtics i jo em fet un llarg camí junts i mai, però mai mai mai, em guanyat un putu campionat de l'NBA i això que ara sóc un expert en la seva llegendària historia i sé que som l'equip que més vegades ha guanyat aquest preuat títol (16, de moment).

Ara tot és diferent, el nostre equip és normalet, gairebé tots el jugadors són negres i fins i tot em canviat de camp. L'únic que heu de saber al respecte per no fer el ridícul si aneu als USA, és que els Celtics no tenen mascota ni animadores, ja que som gent seria, uns clàssics entre els clàssics (i la tradició és la força del nostre esperit guanyador, ejem ejem)


PD: Com deien en aquell popular reportatge del Basquetmania (programa del gran Jordi Robirosa (que per cert, també és seguidor dels Celtics):

"...però Larry tornarà, i quan Larry torni, prepareu-vos per el numero 17"

1 Comments:

Blogger RUFUS Diu...

ATENCION. los celtics ya tienen animadoras...

cambio de politica del club

13:16  

Publica un comentari a l'entrada

<< INICI