XX XX XX

El meu embrió ideològic

Com tot infant alienat de l’abismal maldat humana, jo vivia innocentment en el meu món bombolla de dolços colors pastel de prunes. Fins arribat als deu anys mai vaig tenir cap mena de temptació per posar-me a llegir plàcidament les estadístiques macroeconomiques del primer món o les balances fiscals entre països amb règims totalitaris mig xirucaires. Bé, de fet mai la he tingut, i per ser sincer, tampoc tinc intenció de fer-ho ara (oficialment en edat adulta), però no us vull distreure amb tombarelles de titella salva-princeses-promíscues i tan sols vull remarcar públicament la meva ignorància geo estratègica i la nul·la ideologia que empastifava els meus absurds i apolítics jocs infantils.

No és que fos un nen violent i agressiu però un bon cop de pilota no se li escapava a ningú que tingués tendència a respirar per la meva reduïda zona d’influència. Diguem que vaig créixer despistat amb ximpleries i nocions bàsiques de macrame mentre els adults aprofitaven per fer els seus tejes-manejes especulatius amb el preu del petroli musulmà (amb denominació d’origen) entre altres barbaritats nocives pel Medi Ambient.

A aquestes alçades de la historia no us tinc que explicar res de les conseqüències d’aquesta desídia per part meva, tots sabem com esta el món. Ho reconec obesament (o sigui, a Grosso Modo)

[Ho heu endevinat, fins aquí, l’introducció absurda sense cap relació amb el veritable tema d’aquest escrit]

Tot va canviar quan un dia al capvespre vaig veure un debat electoral per la tele que teníem al menjador (TVE, circuit català), cosa que fins a llavors sempre havia evitat perquè aquestes coses m'avorrien mortalment. La política em resultava molt pesada i soporífera; veritablement horrible, i jo, com a bon xiquet aficionat a les guerres de les galàxies amb Arganboys mutilats tenia altres prioritats més lúdiques i banals com si diguéssim. Però aquell dia vaig prestar una atenció particular a la retransmissió del debat. Hi havia un home gran (calb i amb barba blanca) que em va agradar molt, perquè realment, em va convèncer en tot el que va dir. Encara avui me’n en recordo, no del que va dir en concret, però si de la meva sobtada i ferma admiració pel seu discurs. És deia Francesc Vicenç (o es diu) i era d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit històric i bastant minoritari en aquell temps.
Aquell senyor parlava d’una manera tan pausada, tan entranyable, i deia unes coses tan lògiques i evidents que em va estranyar que els seus contrincants no l’aplaudissin cada cop que se li acabava el torn de la paraula. De fet, tot el contrari, aquells imbècils insistien en portar-li la contraria i a discutir-li les seves nobles pretensions per fer que Catalunya progresses social i econòmicament per tots els ciutadans i peatons; mare meva, quina colla de sapastres fills de Satanàs.

Gràcies a Déu vostre senyor, no recordo ni com es deien molts d’ells, sinó, de ben segur que a aquestes alçades ja tindria problemes d’àcids a l’estómac digestiu o alguna pedra crònica a la sabata. Però a un sí que el tinc ben fixat, era l’inefable Jordi Pujol i Soley (ex president de la Generalitat), que si bé no era el pitjor de tots, si que tractava al meu heroi Vicenç amb una condescendència patètica del qui es creu superior i millor, que era veritablement indignant per a mi. No sé si era una tàctica mesquina o les maquilladores l’avien magrejat abans d’entrar al plato però l’ignorava en tot el putu debat, li feia el buit com si el d'ERC no estigués a l'altura de les circumstancies. Això si que era mobimg a la feina i no el que fan els proxenetes amb les noies del seu remat. (amb perdó)

Evidentment, al veure aquesta injustícia majúscula, al ser conscient d’aquell atropellament sense cotxe, la meva estimació pel pobre Francesc Vicenç va augmentar encara més, i amb ell, la del partit que ell encarnava, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Encara recordo un viatge que vaig fer amb autobús amb la meva mare materna, anaven veient tots els cartells electorals i l’increïble Francesc Vicenç no sortia per enlloc. Era certament frustrant. La ciutat empaperada de dalt a baix i de tots els rostres somrients pentinats amb laca i a tot color no n’hi havia cap de bo. Fins que per fi va saltar la banca i va aparèixer una renglera de fanals plena d’uns cartells molt petits en blanc i negre i penjats a gran alçada.

¡ERA EL MEU MÍTIC I BUSCAT FRANCESC VICENÇ!

Recordo que li vaig dir a la meva mare “aquest és el que m’agrada a mi”, la meva mare biològica el va mirar i es va espantar (quin esglai); certament la fotografia era molt tètrica i si et pillava desprevingut podia fer por. (quins assessors d’imatge més "raritus" tenia ERC per aquella època. (i quins poc recursos)

Vaig ser militant sense carnet des de llavors. La meva tàctica secreta era NO anar a cap reunió del partit, NO inscriure'm en cap Congres Nacional per elegir al Secretari General, al President o al electricista de torn, i NI tan sols anava a votar-los (cosa que no podia fer perquè era menor d’edat i tenia delegada aquesta responsabilitat cívica als meus progenitors biològics). I amb aquests ardits mai vaig tenir que pagar la quota mensual ni vaig anar tampoc a penjar cartells electorals pels carrers, en plena via publica (i de nit que fa fred i mandra).

O sigui, oficialment era un simple simpatitzant,
NO un militant.

Això explicaria moltes coses de la meva filosofia innata de prendre'm la vida de forma passiva, des de darrere la barrera, com si la cosa no anés amb mi.

I així anaven passant els dies i les primaveres a "El Corte Ingles", jo anava seguint des de la distancia tots els esdeveniments de la meva formació política entre episodi i episodi del Tom Sayer, el Doctor Slump i el Bola de drac; anava llegint tot el que trobava als diaris (que no era gaire la veritat). També vaig llegir uns quants llibres de la seva historia (d’ERC) i d’aquesta manera vaig conèixer als grans mites del catalanisme república com a Frances Macià (l’avi), en Lluís Companys (el President màrtir), en Josep Irla (¿eing?) un tiu que va estar a l’exili i va conservar la paradeta, en Josep Tarradelles (que ja era AQUÍ i té nom de fuet que no menjo perquè sóc vegetarià).

Mentre el partit passava les seves crisis internes jo menjava sugus i a l’escola suspenia cursos perquè els professors no sabien tractar els super dotats (hi ha estudis científics, amb bata blanca, que demostren que això li va passar a Einstein i al Conde Lequio). Jugava al futbol i en Francesc Vicens va ser substituït pel Joan Hortalà. Em feia addicte al Tintin i Milu i eren temps durs a Esquerra, tant ideològicament com electoralment. L’Hortalà volia convertir ERC en un germà de CiU, un germanet acomplexat i submís. En Francesc Vicens i altres van abandonar el vaixell per recaure a Iniciativa (on va ser regidor a l’ajuntament de Barcelona en pocs anys).

Jo començava a descobrir els videojocs i l’Àngel Colom i molta gent de moviments del catalanisme associatiu van decidir entrar al partit. Poc després, pactant amb els seguidors d’en Carod-Rovira van aconseguir guanyar un històric congrés a Lleida i oficialment ERC es va convertir en un partit independentista. (el primer i únic partit independentista que ha tingut Catalunya des de la transició, els demés (tots molt respectables) han sigut projectes per observar amb el microscopi perquè socialment no han tingut cap repercussió)

Jo havia seguit el procés com sempre, des de la distancia seca (ja que no em vaig mullar). En aquells dies no existia encara internet i tenia poquisima informació d’en Colom i companyia, però igualment, no aguantava l’Hortalà i em vaig alegrar molt d’aquest canvi tan radical.
És curiosa, de quina forma tan natural i senzilla em vaig fer independentista. Sense gens de miraments. Em vaig tenir prou escoltant el discurs pacifista i democràtic que feia l’Àngel Colom per sentir-me totalment identificat. I la cosa a anat a més, perquè a mesura que coneixia els sòlids arguments sobiranistes, més independentista em feia. Com una bola de neu, creixent a cada pas fins al final. De fet, la meva ideologia independentista es va forjar en escoltar els arguments contraris al que propugnava l’Àngel Colom, més que en el que ell deia, llavors m’adonava de que l’home tenia tota la raó.

A partir d’aquí Esquerra va anant pujant cada vegada més, elecció rere elecció es doblaven els vots i el discurs anava agafant més repercussió mediatica.

No vull fer un escrit tant llarg així que no comentaré la greu crisis entre els sectors Colom-Rahola i el Carod Rovira-Puigcercos (i la tercera via Huguet-Portabella-Ridau) que va acabar amb una dolorosa divisió que va plantar un PI, que no és per posar-me medalles, però sempre vaig pensar que era el suïcidi polític més idiota a la Catalunya contemporànea.

Patapim, patapam i patapum, les coses avancen, en Carod i la resta del partit fan molt bona feina i a hores d’ara ERC torna a forma part del Govern de la Generalitat de Catalunya fruit d’un pacte d'Esquerres a tres bandes (ERC, PSC i IC) que ha estat protestat histèricament per la dreta catalana regionalista i la seva sòcia espanyolista (CyU-PP).

Ja comentaré això en un altre ocasió, perquè ara estic cansat i em falta l’alè però ja avanço que estic completament d’acord amb l’ambiciós Pacte del Tinell.

Visca ERC

Salut i República bananera

1 Comments:

Anonymous Anònim Diu...

un altre panflet d'un filosociata disfressat de republicà... ai quin avorriment

00:30  

Publica un comentari a l'entrada

<< INICI