XX XX XX

Dibuixos animats per a adults

Crec que el comic, en general, està molt infra-valorat com a forma vesicular per a narrar histories de qualitat i amb un mínim de profunditat a la piscina. No té prestigi fora del barri com a expressió artística i la gent més sofisticada i seriosa del món de la cultura (clàssica o avantguardista) no acostumen a valorar-lo en la seva justa mesura, en la seva autentica dimensió global. És molt trist, tenen el comic catalogat amb etiquetes estereotipades plenes de tòpics superficials disfressats de Mortadelus. "Que si són un producte merament comercial", "que si són pels infants que encara no s’atreveixen a agafar un llibre dels de veritat", "que si es basen en anodines modes del cinema i la televisió", etc etc... com si fos un gènere menor i per a menors.
No hi estic d’acord i discrepo posant un rostre de gravetat transcendental; com a mitjà de comunicació el comic per a adults toca tots els gèneres universals per explicar bones histories. A vegades per les vinyetes de colors desfilen mil-vint-i-dos emocions colpidores i ens sentim manipulats per l’autor que domina com un primer ministre l’art de transgredir les consciències i de fer-nos pensar en conceptes manufacturats que ignoràvem per una desídia egoista, ja que estem instal·lats en la cultura de la indiferència i sempre que veiem un pobre en el metro mirem a un altre costat (i si hi ha una tia bona millor que millor).
Això és l’essència del comic; igual que passa amb el cinema, la musica o la literatura francesa, el comic es mou per totes les franges d’edat (sense comptar els jubilats que passen d’aquestes histories com del pixat d’un gat), per tots els nivells culturals (sense discriminar els analfabets que es limiten a mirar els dibuixos), i per les diferents sensibilitats humanes (deixant de banda els caníbals per qüestions de supervivència).

Evidentment hi ha tants comics voltant per aquests mons de déu que existeixen alguns de molt prescindibles, irrellevants, rematadament dolents i indignes d’embrutar un bon paper blanc (extret d’un arbre assassinat). Això passa en tota disciplina artística i gastronòmica i a vegades ens passem amb la sal, però no per això em de deixar que els carnavals de publicitat multimedia del superheroi traumatitzat de torn ens eclipsi tota la resta d’inspiracions evocades dins del medi de la vinyeta.

Aclarit aquest punt bàsic del meu orgull com a consumidor de comics per a adults (i no estic parlant de sexe o de violència), voldria referir-me als comics passats (o versionats) a la televisió o al cinema, o sigui, dels dibuixos animats i desanimats; no dels dibuixos animats de tota la vida (tipus Tom i Jerry o l'ànec Lucas) en que també hi ha de tot, sinó dels dibuixos que passen per la tele per a un públic mentalment més sofisticat, més madur que un meló i més exigent per tenir ja superat el tema dels Lunis al sol.
El primer nom que em ve a la ment cerebral al parlar d’aquest tipus de sèries televisives, és òbviament Els Simpson, la qual, és una obra genial que ha marcat un Hit colossal. Llàstima que la cosa s’ha acabat desinflant quan en Matt Groening (l’autor i soci fundador) va abandonar el projecte per dedicar-se a altres creacions més estimulants (i futuristes). Els capítols van anar degenerant a un simple exercici de reiteració cíclica infinita prefabricada que explotava la seva pròpia essència fins als límits més grotescos. A sobre, els patètics programadors d’Antena 3 ja s’encarreguen de destrossar propiament la sèrie, posant milers d’anuncis al mig dels dialegs i passant els episodis desordenats. Barrejant l’ordre de les temporades de forma molt caòtica i un dilluns comencen per un capítol del sisè any i el divendres un del primer. Això no hi ha sèrie (amb actors reals i sentiments) que ho aguanti.

Seguint amb el pare dels Simpson (Matt Groening) va parir després un altre sèrie que recuperava la frescor de les primeres temporades d’en Bart i companyia però que no a tingut el mateix èxit. M’estic referint a Futurama, una altre genialitat amb alguns episodis antològics i ple de denuncies i caricatures a la societat contemporània a base de bon humor i un robot viciós, cleptòman, passat de voltes i d'alcohol.

Hmmm... Com que veig que m’estic empatollant massa, i hi ha encara algunes sèries més a la recambra, em limitaré a citar el nom amb una petita referència. (o sigui aniré al gra per no curra)

A veure, després dels Simpson i Futurama, ningú es pot deixar escapar South Park, una sèrie gràficament una mica més rudimentària (per no dir cutre) però molt més irreverent, radikal, i passada de frenada. Per molt que abusi de l’humor barroer i escatològic, és en general d’una qualitat impressionant. Alguns personatges tenen molt de carisma i n’hi ha un que és un matat. (perill, també l’han passat per Anestesia 3)

Daria, una sèrie que pels dibuixos és igual de senzilla (i estàtica) però molt més sofisticada en els seus brillants guions (diàlegs a vegades sublims). Si us agrada la pedanteria a la boca d’una noia d’institut inadaptada, cínica, asocial i que esta de tornada de tot, no us la podeu perdre perquè té grans moments i una germana lubutitzada més superficial que una teulada de plastic. (l’han passat pel Canal plus, La 2 i el Canal 33)

Padre de Familia (family guy), aquesta sèrie té pel meu gust uns alts i baixos molt pronunciats. A voltes m’avorreix i a estones em fascina. És tan irregular que moltes vegades passo de mirar-la per anar a llegir la biblia de la secta d’un amic. L’animació és de la bona, amb pressupost (tipus Simpson) i el guió a vegades té recaigudes al mal gust, però com totes les sèries que estic comentant en aquest moment concret de la meva vida, té moments d’autèntica antologia amb personatges molt ben perfilats. (de moment per veure-la s’ha de tenir parabòlica perquè la passen per la FOX de Digital +)
Dilbert, una de les meves predilectes. És la versió d’una tira comica molt famosa. Sembla molt sòbria però té un humor molt subtil i corrosiu. Tracta de la vida a l’oficina d’un enginyer rodejat de bojos que tots podrem reconèixer ens els nostres propis companys de feina, els jefes de pensament limitat i els coordinadors mediocres. (també la feien per la FOX)

Kevin Spencer, va d’un adolescent malalt del cap, fill d’un parell de miserables molt garrulos i amb unes al·lucinacions molt perilloses per l’entorn social. Té alts i baixos molt pronunciats (sempre parlo del guió) i l’animació i el dibuix són molt rudimentaris. Però com sempre, té moments per sucar-hi pa. (la feien pel Canal 33 a les tantes)

I per acabar una de molt entranyable: Home Movies, amb un dibuix també senzill i una animació molt limitada té tota la força en els diàlegs dels personatges, que resulta que moltes vegades són improvisacions dels dobladors. El personatge protagonista té molta personalitat i el seu entrenador de futbol és un pesat, amargat com el vinagre. En definitiva, un inadaptat com pocs es puguin trobar a la vida educativa. El nen (que té vuit anys) es passa l’estona fent pel·lícules amb els seus amics i aguantant les neures de la seva mare, una separada una mica penjada però que l’estima molt. (la fan a un Canal del Digital + de nom inrecordable.. AHH SII, el Cartoon Network TV)

1 Comments:

Anonymous Anònim Diu...

Doncs jo no conec ni la meitat de les que dius, però crec que els simpson són la millor. Per algu serà que són els més famosos, no?

21:51  

Publica un comentari a l'entrada

<< INICI